25.06.2017 - 22:00
|
Actualització: 26.06.2017 - 07:29
La publicació de l’editorial del New York Times sobre el referèndum d’independència ha caigut com una autèntica bomba entre l’unionisme, però faríem ben fet de contextualitzar-ho. L’anunci del dia i la pregunta del referèndum i la participació de Pep Guardiola en l’acte de Montjuïc van ser notícia a tot el món. I després han arribat pronunciaments com el del New York Times, però també el de l’Irish Times; o reportatges i informacions que miren amb molt bons ulls l’independentisme català, com ara el de l’influent Politico a Brussel·les o el del Clarín argentí; o que posen el debat sobre la taula amb neutralitat, cosa que ja és una derrota per a Rajoy, com és el cas del cara a cara recent a Le Monde entre Albert Boadella i Lluís Llach.
No cal entusiasmar-se més del compte: els diaris només informen, les decisions diplomàtiques van per un altre canal. Però, dit això, també cal entendre dos factors. El primer és que només hi ha una cosa que a un estat li fa més por que un altre estat: l’opinió pública pròpia. El segon és que en el món en què vivim ja no hi ha ‘afers interns’ i la comunitat internacional tendeix a defensar la seua estabilitat contra qui l’amenaça.
I aquesta és la qüestió clau: qui l’amenaça, l’estabilitat? És en aquest punt que l’editorial del New York Times tindrà una gran importància, perquè deixa clar que l’estat espanyol és l’obstacle per a resoldre el problema, el generador d’inestabilitat. El debat ha passat de demanar-se què volen aquests catalans revoltosos a qüestionar com és possible que la intransigència espanyola no permeta una solució raonable del conflicte. Males notícies per a Rajoy.
Males notícies perquè en tots els processos d’independència recents hi ha hagut un moment en què la comunitat internacional ha entès que era menys perillós donar suport al naixement del nou estat que no pas preservar el vell. Ho torne a dir: menys perillós. I aquest moment ho canvia tot. Hi va haver Brioni en el cas eslovè i croat. Hi va haver la presa de posició d’Islàndia durant el funeral dels quinze morts lituans en l’assalt de les tropes soviètiques. Hi va haver el canvi sobtat de política sobre Timor Oriental del primer ministre australià, Howard, ofegat precisament per la pressió de l’opinió pública.
Catalunya no ha arribat encara a aquest punt, però és evident que s’hi acosta com més va més, gràcies als errors espanyols. Espanya pot pensar que és un país únic, beneït per Déu, i que les regles de la política internacional no l’afecten, però això només reflecteix la seua ignorància. Obstruint la via de la reforma de l’estat, l’única cosa que aconsegueix Rajoy és que la solució s’haja de prendre en el terreny internacional, en el reconeixement diplomàtic. I això origina automàticament una inestabilitat que la comunitat internacional un dia resoldrà de colp, com ha passat sempre. Espanya creu que això l’afavorirà, però va ben equivocada: deixem que continue així.
[Bon Dia] –Perignano és una població menuda de la Toscana. Aquest cap de setmana ha obert la porta de l’església local als musulmans que hi viuen perquè celebrassen la cloenda del Ramadà. Cristians i musulmans han menjat junts, seguint la tradició islàmica, han pregat junts i han escoltat les explicacions sobre el sentit del Ramadà. Il Fatto Quotidiano n’ha fet un bon reportatge.
–Moviment de fons a l’independentisme quebequès. El Partit Quebequès és la força hegemònica entre els independentistes quebequesos, però aquests darrers anys han aparegut formacions noves, encara minoritàries, que criden molt l’atenció. Les dues més importants, Québec Solidaire i Option Nationale, han emprès un procés de converses que els podria menar a la fusió i a la creació d’un sol partit, que segurament faria molta ombra al PQ. Ho explica Le Devoir, el gran diari en francès de Mont-real, sobiranista.
–La Casa Blanca ha dit al congrés, de manera oficial, que les piulades del president Trump poden ser considerades pel parlament com a declaracions oficials. Ai, mare… (Reuters).
