25.04.2022 - 19:50
Puntualment, a les nou del matí, l’Institut d’Estatística espanyol (INE) feia públic l’índex de preus industrials (IPRI) corresponent al març. A Catalunya ha crescut d’un 26,6% anual, dos punts i mig percentuals més que el mes anterior, i manté una pujada ininterrompuda que va començar el febrer de l’any passat, quan va tornar a ser positiu, amb el 0,8%. Recordem que des que va començar la pandèmia l’índex havia entrat en zona negativa, on ha estat durant onze mesos. Sense comptar el creixement de l’energia, l’augment de l’índex és de l’11,9%. I, per divisions industrials, els màxims augments de preus es registren a la metal·lúrgia i la fabricació de productes bàsics de ferro, acer i ferroaliatges (25,3%), a les indústries químiques (24,7%) i a les indústries del paper (19,8%). Són augments astronòmics que, forçadament, han de repercutir de ple en els preus al consum.
Pensem que aquest índex es concentra en la primera baula de la cadena inflacionària i ens diu que, al març, la pressió sobre les empreses industrials es continuava endurint. L’IPRI és un indicador que mesura l’evolució mensual dels preus dels productes industrials fabricats i venuts en el mercat interior durant la primera etapa de comercialització, és a dir, dels preus de venda a la sortida de fàbrica, excloent-ne les despeses de transport i comercialització i l’IVA facturat. Aquest índex cobreix tots els sectors industrials, excepte la construcció. Vist d’un altre angle, l’IPRI és l’indicador que precedeix l’IPC a la cadena de mercat, perquè, evidentment, la producció és anterior al consum.
Així doncs, es mantenen i s’endureixen les tensions nascudes durant la pandèmia, atiades per la guerra d’Ucraïna i ara per la por que comença a venir de la Xina i pel tancament de ports i factories. Ve’t ací, doncs, que torna a haver-hi raons potents per a mantenir la pressió sobre els preus i alentir l’activitat en el comerç internacional. El cas de la Xina és especialment punyent, perquè molts analistes occidentals estan convençuts que les autoritats d’aquell país tenen la intenció de prolongar i, fins i tot, reforçar les mesures restrictives que apliquen per combatre la nova onada de la pandèmia que afecta moltes regions i una part important de les grans ciutats del país, inclosa Xangai. Una estratègia que, per cert, sembla que no funciona, ans al contrari, que pot originar un fort trencament econòmic allò… i en molts més països.
És clar que els preus no són l’únic problema que té la indústria europea al davant, ara com ara. Divendres es va publicar l’avanç de l’opinió dels directors de compres de la indústria (PMI) a la zona euro, corresponent a l’abril. La visió que donen és molt allunyada de l’optimisme que es respirava pocs mesos enrere. Diuen que aquest mes gairebé s’ha paralitzat la producció manufacturera, que ha registrat el creixement més modest d’ençà de la caiguda inicial per la pandèmia, el segon trimestre del 2020. El sector automotor se n’ha ressentit molt i hi ha hagut una forta pèrdua de producció. Però no és pas l’únic: la resta de subsectors manufacturers importants (llevat del d’equips tecnològics) assenyalen un creixement més lent, una paralització o, fins i tot, una caiguda de la producció.
Moltes empreses tenen retallades de producció a causa de dificultats persistents de subministrament i a l’abril totes les informacions apunten a un allargament generalitzat en els terminis de lliurament dels proveïdors. Els trastorns derivats de la guerra d’Ucraïna i els nous confinaments a la Xina empitjoren les dificultats de subministrament ja existents.
A més, potser el fet més preocupant –perquè és nou– és que sembla que la demanda també es deteriora. Segons els PMI, les noves comandes de productes augmenten aquest mes al ritme més feble del juny del 2020 ençà. Aquesta baixada de les comandes es vincula amb l’augment vertiginós dels preus, la pressió de l’encariment del cost de vida i el desplaçament de les despeses en favor d’activitats del sector de serveis, que a l’abril s’ha convertit en el motor de l’economia, cosa que ha capgirat totalment la tendència que s’havia seguit durant la pandèmia.
Enmig de tot aquest trasbals, divendres l’FMI va publicar l’informe sobre conjuntura i perspectives a Europa, que apunta a una previsió de creixement de les economies avançades de la regió del 3% (un punt menys que el que va calcular al gener) i del 3,2% en el cas de les emergents (1,5 punts menys). Òbviament, aquestes estimacions són marcades per la incertesa i fins i tot poden ser obsoletes ja en aquests moments, després de veure l’informe dels PMI d’abril.
La premsa de l’estat espanyol s’ha fet ressò de les paraules que va dir durant la conferència de premsa de presentació d’aquest informe Alfred Krammer, el director del Fons per a Europa: “Totes les economies europees madures, tret d’Espanya, tindran un creixement acostat a zero, amb el risc que algunes entrin en una suau recessió tècnica el 2022.” També va insistir en un altre fet: “La major part d’economies de la regió es beneficien de l’impuls que arrosseguen des del 2021, però les xifres de creixement real amaguen el fet que, a causa de la guerra, la seva expansió el 2022 és plana per a la majoria de grans economies, tret de la d’Espanya.”
A mi m’ha sorprès força aquesta excepció, que no va anar acompanyada d’explicacions. Potser l’FMI valora el fet que l’estat espanyol no depengui tant del gas rus com algunes altres economies? O té les expectatives molt altes per la campanya turística de l’estiu? O potser pensa que els fons europeus són la clau?… L’únic que explica l’informe sobre la valoració que en fa és això: “La moderació esperada de les pressions inflacionistes el segon semestre i l’impuls de la recuperació en curs, juntament amb la injecció dels fons europeus prevists, permetran a l’estat espanyol de créixer a un ritme significativament més alt que la zona euro durant tot l’horitzó de les previsions.” Tant de bo l’encerti, però en tinc més d’un dubte, si no canvia res.
