31.08.2019 - 21:50
‘L’economia alemanya es manté feble també durant l’estiu del 2019. Fins i tot el trimestre actual, l’activitat econòmica podria reduir-se lleugerament, i el final de la desacceleració encara no es veu per enlloc. Per això la producció econòmica general podria tornar a disminuir lleugerament el segon semestre del 2019.’ Aquestes frases es podien llegir al butlletí mensual del Bundesbank el 19 d’agost, justament pocs dies després d’haver-se fet publiques les xifres negatives (-0,1%) del creixement del PIB el segon trimestre. El Bundesbank identificava els principals factors en la frenada: la reducció de la demanda exterior, la baixada de la construcció, la incertesa del Brexit i la manca de creixement al sector de l’automòbil, juntament amb les tensions entre els EUA i la Xina… Res de nou, tot sigui dit.
I va néixer ràpidament la por a la recessió. I ningú no ha parlat de res més de llavors ençà. Ja sabeu que es diu que un país entra en recessió tècnica quan presenta dos trimestres seguits de creixement negatiu. El fet és que els primers signes de l’evolució econòmica del tercer trimestre a Alemanya són dolents, com les dades negatives de la producció industrial del juny (un descens de l’1,5%), la caiguda de les exportacions el segon trimestre (-1,3%), el col·lapse de l’índex Zew (l’índex relatiu a les expectatives econòmiques)… I dilluns ens assabentàvem que l’índex de confiança empresarial (Ifo) tornava a caure a l’agost i ja és a mínims de vuit anys, mentre també baixava l’índex de confiança del consumidor.
El problema ve de lluny. Recordem que el creixement del PIB del quart trimestre del 2018 es va estancar en un 0,0%. D’aquesta manera, tècnicament evitava –per una dècima– la recessió, després de registrar un període de creixement negatiu entre el juliol i el setembre (-0,2%). Aquestes xifres ja indicaven un retrocés clar respecte del mateix període de l’any anterior i els primers sis mesos del 2018.
L’exportació, que abasta el 47% del PIB alemany, segons el Banc Mundial, s’ha convertit en la baula feble de la cadena econòmica alemanya i va molt lligada a la indústria. Els serveis continuen funcionant i el consum intern, ara com ara, també. El problema és que la desacceleració no es manté dins les seves fronteres. L’exporta. Pensem que l’economia alemanya és gairebé el 30% del PIB de l’eurozona, amb un feix d’empreses que tenen cadenes escampades arreu d’Europa i una munió d’autòctones a l’entorn. Això té un pes decisiu en molts països, que en depenen. Les compres que fan són molt importants. Només cal veure que és el primer client de França, que va fer-hi el 15% de les exportacions; i el primer també d’Itàlia, que hi exporta el 13% del total. També és el segon de l’estat espanyol (11,3%) i el segon de Catalunya, amb el 10,6% de les nostres vendes a l’exterior. Aquí, per cert, hi tenim un risc molt important: els automòbils, que ocupen un 40% del volum de les vendes que hi fem de Catalunya estant; tinguem en compte que la producció del sector a Alemanya va baixar gairebé d’un 10% el 2018 i continua caient enguany.
És obvi, doncs, que si Alemanya trontolla, tot Europa trontolla. Centrem-nos només en una dada que ens afecta directament. L’any 2018 les exportacions de Catalunya a Alemanya van baixar d’un 4%, però del gener al maig (última dada desagregada per l’Idescat), la davallada ja és del 10%. Això vol dir que hi ha una desacceleració perillosa de les nostres vendes a Alemanya. De fet, en la sèrie d’aquests últims deu mesos només hi ha un mes amb una variació interanual positiva. La resta són totes negatives.
Sortosament per a Catalunya, en aquests cinc primers mesos del 2019, les vendes a França i a Itàlia s’han recuperat i han crescut a un ritme de més del 5%, cosa que compensa la davallada alemanya. De totes maneres, la desacceleració de les exportacions (llevat d’alguns mesos excepcionals) ja fa temps que dura i corre paral·lela –perquè n’és la causa– a la desacceleració del creixement econòmic. De fet, dimarts passat vam saber la dada global d’exportacions del juny (AEAT), sense detallar. El mes va presentar una baixada de l’1,13% i el semestre –dada més significativa–, un augment de l’1,95%, enfront de l’1,72 estatal. Vol dir que, malgrat les dificultats creixents de les empreses a l’hora d’exportar, sobretot en alguns sectors, continuen lluitant.
El futur immediat és una incògnita. Si Alemanya entrés en recessió el tercer trimestre, tindria un efecte negatiu addicional al que ja implica la frenada en la producció i l’augment de la desocupació, per exemple. És el fenomen psicològic que ens afectaria a tots i que té a veure amb la por del futur i el fre immediat en les decisions de consum no estrictament necessàries. Vet aquí que la corretja transmissora entre països de la baixada de l’activitat passa per aquí i per l’anul·lació d’inversions per part dels empresaris, davant les febles expectatives que esperen per aquests motius: menys producció i menys consum. I per la caiguda de les comandes exteriors, és clar.
Tornem al cas de Catalunya i als sectors que poden tenir un risc més alt de desacceleració, pel pes de les seves vendes a l’exterior. Les nostres exportacions se centren sobretot a la UE i, concretament, en tres estats. A l’estat francès (dades del 2018) hi venem el 16%, a Alemanya gairebé un 11% i a Itàlia, gairebé un 9%. Així doncs, entre tots tres s’emporten si fa no fa el 36% de les vendes catalanes a l’exterior. Una xifra molt important. I atenció que tant França com Itàlia tenen una dependència molt alta de les vendes a Alemanya. Vet aquí que els nostres tres primers clients, doncs, són afectats per la possible recessió del gegant germànic. Això és un avís important, perquè fins ara el desinflament de les vendes a l’exterior es materialitzava només a Alemanya i al Regne Unit (el cinquè client), embolicat en el Brexit i amb un segon trimestre en creixement negatiu (-0,2%).
Quant als sectors, el químic és el principal exportador català del 2018 (16,9% del total), seguit de l’automoció (16,7%) i l’alimentació (11,5%). Aquests tres, conjuntament amb productes farmacèutics (7,1%), tèxtil i confecció (6,9%) i maquinària (6,2%), acaparen dues terceres parts de l’exportació catalana. Per una altra banda, segons la Generalitat (Acció), Catalunya bat el rècord d’empreses exportadores regulars per sisè any seguit (17.239) i, amb un 33,3%, encapçala el total d’empreses exportadores regulars de tot l’estat espanyol. El nombre d’empreses exportadores de 5 milions a 50 milions d’euros puja a 48 i és la raó de gran part del creixement de les exportacions el 2018. Això, per una altra banda, explica que hi hagi una gran concentració, que seria bo que fos menor, perquè no implicaria tant de risc. D’aquí ve la importància del creixement de les mitjanes empreses i d’una internacionalització i diversificació geogràfica més grans.
En definitiva, ens hem centrat en les exportacions, perquè és el camí que va ser cabdal en el fort creixement econòmic des que vam sortir del pou de la crisi, el 2013, i per on ha vingut la desacceleració de la nostra economia el 2018 i continua durant el 2019. Les conseqüències ja les comencem a notar en l’evolució de les macromagnituds. Cal tenir, doncs, els ulls ben oberts amb la situació d’Alemanya i l’evolució de la guerra comercial que Trump ha començat amb la Xina. Pensem que la Xina és el tercer client d’Alemanya, amb més del 7% de les exportacions. Si la desacceleració xinesa continua i baixen més les seves compres, pot ser un factor desencadenant d’una crisi mundial més perillosa. Entre més raons, perquè les eines de política monetària ja s’han fet servir i gairebé s’han exhaurit, segons que reconeixen els governadors dels bancs centrals. Però no avancem esdeveniments…
