Núria Tarrés: ‘L’Adri i la Tamara són caps de turc per a fer que la gent no surti de casa’

La vida de Núria Tarrés va canviar radicalment el 10 d’abril, quan nombrosos agents de la Guàrdia Civil van picar la porta de casa seva amb agressivitat. Va passar de tenir una vida quotidiana absolutament normal i corrent a convertir-se en la mare d’un noi acusat de sedició, rebel·lió i pertinença a banda terrorista. Els fets que sostenien la causa? Haver participat en l’aixecada de barreres de peatges i en els talls de carreteres organitzats pels Comitès de Defensa de la República durant la Setmana Santa. El seu fill, Adrià Carrasco, es convertia, juntament amb Tamara Carrasco, en el principal objectiu de l’anomenada ‘operació Cadera’. A diferència de la Tamara, l’Adrià va poder fugir i ara viu exiliat a Bèlgica, després de cinc mesos de silenci. Tal com explica Tarrés, la por que la família va passar durant la fugida s’ha canviat per la por d’un exili gris, injust i amb dificultat per a acostumar-s’hi. Emocionada, però forta i decidida a denunciar la repressió, ens explica amb detall com fou el moment de l’intent de detenció i l’assetjament de la policia espanyola, com ha estat el procés emocional com a mare i què pot passar d’ara endavant amb el cas.

—Els dies abans de l’intent de detenció de l’Adrià, estàveu preocupada tenint en compte que la fiscalia de l’Audiència espanyola ja havia assenyalat els CDR?
—Els dies dels aixecaments de barreres als peatges, ells sabien que feien accions que els podien implicar conseqüències, com ara una citació o una multa, però evidentment no s’imaginaven això. Ell havia estat vist, però no identificat, en una d’aquestes accions. Nosaltres començàvem a estar preocupats perquè vèiem que sonaven timbals de guerra, però sempre amb la confiança que el nostre jovent no cometia cap delicte ni exercia violència. Com a pares, sabíem aquestes accions i ho vivíem amb un cert temor, però d’una altra banda no censuràvem allò que ell tenia ganes de fer. L’Adri sempre em deia: ‘Mama, picant cassoles i amb els llacets grocs no farem una República. Les castanyes del foc, si no ens les traiem nosaltres, no ens les traurà ningú.’ És cert que jo estava especialment inquieta. Recordo que el diumenge abans vaig tenir una mena d’intuïció de mare, com el neguit que havia de passar alguna cosa. Però era una preocupació ingènua, per tot l’ambient en general, no pas pel que li podia passar concretament a l’Adri, ni de bon tros. No va ser una galleda d’aigua freda, va ser una glacera que ens va caure al cap.

—Com van transcórrer els fets aquell matí en què intentaren detenir-lo?
—El pare de l’Adri ja se n’havia anat a treballar i ell dormia a la seva habitació. Jo esperava que vinguessin a fer la revisió del gas i a les set del matí va sonar el timbre d’una manera molt i molt insistent. Vaig fer un bot del llit pensant que m’havia adormit i que havia arribat l’home del gas. Llavors vaig sentir ‘Guàrdia Civil, obriu la porta!’ Ho explico i encara se’m posen els cabells de punta… Pensava que en qualsevol moment em despertaria, que encara dormia, però no, era real. Per l’espiell de la porta, vaig veure tot el replà de casa ple de guàrdies civils armats fins al capdamunt i amb passamuntanyes. Tot això va passar en mil·lèsimes de segon. El meu instint natural va ser dir-los: ‘Tinc la porta tancada, vaig a buscar la clau.’ Vaig anar a despertar l’Adri i li vaig dir que teníem la Guàrdia Civil a la porta. Sense dir-nos ni una paraula, li vaig assenyalar la finestra i ell em va fer que no amb la mà. Es va aixecar, es va posar unes malles i unes bambes i va anar al menjador. Vam obrir sigil·losament la persiana i ell va saltar pel balcó, perquè vivim en un entresol. L’última cosa que em va fer va ser una senyal de silenci i va saltar pel balcó al buit.

—I després?
—Ells continuaven picant al timbre i dient que esbotzarien la porta. Vaig obrir i van entrar. Eren uns quinze dins de casa. Vaig veure l’ariet, la peça que serveix per a tirar la porta a terra. Estic segura que si hagués trigat uns segons més me l’haurien tirada a terra. La secretària judicial em va posar un paper a les mans. En aquell moment, amb el xoc i el nerviosisme, no podia concentrar-me en el paper, però inconscientment vaig filtrar les paraules ‘Audiència Nacional’, ‘Ordre d’escorcoll i detenció’ i ‘Sedició, rebel·lió i pertinença a banda terrorista’. Vaig pensar que havíem begut oli… Ells van començar un escorcoll tan minuciós que fins i tot em van obrir l’armariet on tinc les copes de cava del menjador. Jo els demanava de trucar al meu marit i, després d’insistir, finalment m’ho van deixar fer, amb la consigna de ‘No convoqui ningú.’ Què es pensen que sóc? El meu marit em va dir que no el deixaven pujar i que teníem tot el carrer tallat. Vaig treure el cap per la finestra i vaig al·lucinar. Era ple de policies i mitjans de comunicació. Una cosa molt surrealista.

—Què van fer quan van veure que l’Adrià ja no hi era?
—Una vegada van arribar a l’habitació de l’Adri, van veure que se’ls havia escapat perquè el llit estava desfet i hi havia una cartera i un mòbil. Em van demanar si havia dormit allà. Jo els vaig dir que era la seva mare i que no respondria. Van adonar-se fins a quin punt era vergonyós haver fet un dispositiu davant de casa amb desenes de policies. Si realment el volien enganxar, només feia falta que en posessin un per la banda del darrere, per on va fugir. Això els va fer enrabiar moltíssim.

—Com va ser l’escorcoll i quins objectes van requisar?
—Va durar tres hores i mitja, cambra per cambra amb la secretària judicial prenent-ne nota. Ens van deixar sense res d’electrònica. Es van endur discs durs amb fotografies, el disc dur de l’ordinador de l’Adri, dos discs durs de portàtils vells, totes les targetes de memòria… L’Adri és tècnic de so i encara té apunts de quan va estudiar. Quan trobaven aquests apunts, amb quadres elèctrics de les taules de so, s’estranyaven molt: ‘Senyora, això què és?’ Com si busquessin el circuit d’una bomba. A més, l’Adri té moltes eines a casa perquè li agrada la mecànica; es va comprar un cotxe antic i li agrada reparar-lo. També em demanaven per què tenia tantes eines. Llavors va arribar l’episodi de les metxes, que potser és la confluència de la gran manipulació. Van trobar uns cordills i jo vaig notar que el guàrdia civil que portava la veu cantant va tenir la sensació que havia trobat la gran prova i va cridar els altres. ‘Secretària, apunti: metxes’, va dir. Jo vaig intentar explicar-los que no ho eren, però m’escoltaven com dient: ‘Tu digues el que vulguis’ i, tornem-hi: ‘Secretària, apunti: metxes.’ També es van endur el seu carnet d’identitat. Més tard  he sabut que això no és lícit, perquè un carnet d’identitat ha d’anar amb la persona. Van trobar cartells de democràcia, de llibertat, de la CUP… S’ho quedaven com si haguessin trobat les grans proves… Van anomenar-los i etiquetar-les totes. Van gravar la seva habitació i totes les fotografies que té a les parets. A sobre del seu llit posaven jocs de roba que trobaven i feien fotografies amb combinacions diverses.

—Què vau sentir en aquell moment?
—Quan vaig sentir això de les metxes vaig pensar que sort que s’havia escapat. Va ser fastigós! No vaig plorar en cap moment. Només recordo que el meu cos va tremolar molt pels nervis i que tenia la plena consciència que això ens canviaria la vida. Quan va acabar l’escorcoll, ens vam replegar tota la família per veure com entomàvem tot això, en estat de xoc.

—Com van ser els dies següents?
—Era impensable de tornar a casa i vam anar a casa de la meva mare. Sabíem que ens espiaven, que ens controlaven i que teníem la guàrdia civil de paisà al carrer. Ens feia por de tenir els telèfons punxats. Els amics de l’Adri van ser assetjats, van venir a casa de la meva mare i vam tenir una sensació de persecució i vigilància extrema. Esplugues havia estat assetjada. Jo els vaig arribar a conèixer, pràcticament. Sortia al balcó de casa meva i els veia a sota. Es feien veure, ho feien per atemorir-nos. Al meu marit li seguien els moviments que feia amb el cotxe. Teníem por d’apuntar-ho tot, que ens tornessin a escorcollar… Vam viure uns dies de pànic, de no saber què passaria si l’enxampaven, si es lliurava, com devia estar ell… Això per a una mare és terrible.

—Quant de temps vau estar-hi, així?
—Vam estar molts, molts dies sense poder comunicar-nos amb l’Adri. No sé quants perquè vaig entrar en un estadi de malaltia, d’haver-me de medicar, de no saber si era viu o mort, de no saber res. Tinc un agraïment immens a la gent que l’ha ajudat a arribar on és ara. No sé qui són ni vull saber-ho, però igual que hi va haver operació Urnes i hi ha hagut operació Adri. Han d’estar protegits perquè ens han salvat. Jo no sé l’itinerari que va fer ni vull que m’ho expliqui, ho tinc molt clar. La curiositat que podríem tenir passa a un segon terme completament. Qui el va ajudar no mereix que se sàpiga, però si no fos per ells seria a la presó. Ell i la Tamara. No en tinc cap prova, però si l’Adri l’haguessin enganxat, el cas de la Tamara hauria anat diferent. La pressió que teníem en aquell moment era de ‘digueu-li que es lliuri, que no passarà res, mireu la Tamara’.  Però jo tenia por que es lliurés. Ell no sabia allò de les metxes. Jo sabia que, si es lliurava, la cosa era molt negra. Només pensava ‘que no es lliuri, que no es lliuri’, però no tenia control sobre això.

—Dubtàveu que per a ell l’exili no fos l’única opció?
—És clar, era un noi de vint-i-cinc anys que se n’havia anat saltant pel balcó… Jo no sóc creient, però estava tan destrossada i amb la ment tan trastocada que un dia vaig veure una gavina i em vaig aferrar a allò. Va ser un mecanisme intern per a sobreviure. Aquella gavina em mirava com dient-me que l’Adri estava bé. Cada dia em deia a mi mateixa que si la gavina no s’aturava volia dir que l’Adri estava bé i lliure. Em vaig aferrar a això durant tot aquell temps. Et sents morir. La primera nit a casa de la meva mare no vam poder dormir. El seu pare em va dir: ‘Nuri, he vist passar la vida des que era petit.’ Jo li vaig dir ‘Sergi, això li passa a la gent que es mor.’ Així és com estàvem emocionalment…

—Però un dia en vau tenir notícies…
—Va arribar un moment que vam saber que era fora. D’una manera segura, vam anar a veure’l. Llavors va començar un altre procés: l’exili. Si fins ara la por era una, ara era una altra. ‘Exili’ és una paraula que no quadra amb el segle XXI a Europa. Els primers dies allà van ser dolorosos però l’Adri és molt fort. Vam veure que estava bé, que no estava traumatitzat, però que havia de començar de zero amb només una motxilla. Per sort, ell domina bé l’anglès i el francès el parla una mica. Per sort teníem el passaport, que se’l van descuidar. La gent que hi ha allà ens ha donat molt suport i ens ha ajudat tant com ha pogut. Tenir una plataforma de gent solidària, propera i que col·labora té molt de valor. No ha estat com començar de zero en un país on no t’espera ningú. Però és una aventura, un calvari. És com un somni. Sembla que en qualsevol moment ens hàgim de despertar. No pot ser que aquest noi no pugui tornar a casa seva si no ha fet res… Ara, si més no, pot fer acció política i de reivindicació.

—Té Christophe Marchand i Gonzalo Boye d’advocats. Què us han dit que pot passar d’ara endavant?
—Pot passar de tot. Són vasos comunicants. Això que li passi a l’Adri i la Tamara pot influir en el que passi aquí. Parlem d’una causa política. Des del moment que s’ho poden inventar tot, hi ha molta incertesa. Veritablement, la por més gran que tenim és que no passi res, que no posin l’euroordre, que ell no es pugui defensar ni dir què ha passat ni obrir el cas a la justícia belga. Si no té euroordre, fa la vida com un ciutadà lliure a Europa, però no pot tornar. Els advocats diuen que és tot molt incert, que pot ser que s’enviï l’euroordre o que no.

—Sou als llimbs…?
—Els llimbs són la por. Contràriament al que sembla i malgrat que s’haurà de lluitar, l’euroordre ens donaria l’oportunitat de poder denunciar-ho, com la resta d’exiliats. Ara es pot denunciar socialment, però no jurídicament. Els casos de l’Adri i la Tamara són casos en què hi ha la diferència més gran entre allò que han fet i allò de què són acusats. Tant de bo que la justícia belga, que fins ara ha demostrat garanties d’imparcialitat, pugui intervenir-hi. Aquí hi ha zero garanties.

—Heu pensat d’anar a viure a Brussel·les?
—He anat unes quantes vegades a veure’l i viure a Esplugues es fa molt difícil. Hi hem anat i hi anirem quan puguem: a l’estiu, a final de mes, per Nadal… Aquí hi tinc una mare gran, una feina i no ens en podem anar, però per l’instint de protegir-lo hi aniríem. Estem més tranquils, però, perquè allà té un entorn que l’acompanya i que coneixem. Allò és com una família. Aquí, en canvi, els partits polítics es maten. De totes maneres, viure fora de casa amb la teva família aquí és d’una duresa emocional brutal. Nosaltres vivim el dia a dia i no estem constantment lamentant-nos. No hem de caure en el parany del victimisme i l’autocomplaença perquè si no en ensorrem.

—L’Adrià us va dir que sou guanyadors, i no víctimes…
—És una cosa que em va quedar molt gravada i me l’aplico. És jove, és fort, té les coses clares… Jo li vaig dir que aniria a fer una entrevista per a TV3 i em va dir ‘Mama, recorda que no som víctimes, som guanyadors.’ I em va donar inspiració pel que vaig llegir el dia de la Diada. Guanyadors, no ho som perquè no guanyem, però no han aconseguit que ens estiguem tancats a casa i ens morim de pena. Moralment no ens vencen. Tenim ganes de lluitar, no ens han acovardit. Ho hem passat molt malament, però a hores d’ara som en combat.

—Què en penseu, d’allò que va passar dilluns davant el parlament?
—Van dir que eren comandos, els qui eren l’altre dia al parlament. Ostres, no són comandos i tothom ho sap… Jo penso que el poble de Catalunya està molt informat, però falta fer un pas: aprendre i saber com fer front al maltractament psicològic. Aquí hi ha unes tècniques de manipulació brutals per part de partits de l’oposició. És aquesta tècnica d’acusar-nos d’allò que fan ells. Això és una tècnica de manipulació descrita als manuals de psicologia i per una persona que no en tingui consciència és devastador. Fan servir una paraula com ‘comando’, que la gent no sap què vol dir amb precisió i venen el relat que els CDR ho són. Arriba un punt que fins i tot la nostra gent transmet aquest relat. A què juguem? El poble de Catalunya està sotmès a un assetjament psicològic de primer nivell. Ens equivoquem si menystenim els opositors. La cap de l’oposició té al darrere una maquinària impressionant de preparació de maltractament psicològic. Diuen que s’ha de dialogar, però si per a tu la violència és una cosa i per a mi una altra, com ens podem entendre? Allò que va passar al parlament no és violència, és una acció potser esverada de gent indignada. Van enganxar adhesius. Això no és assaltar un parlament! Si aquesta gent és criminalitzada, el desencant de la ciutadania que dóna la cara respecte als polítics és molt gran.

—L’Adrià parlava d’obrir les presons. Hi esteu d’acord? Què creieu que s’hauria de fer d’ara endavant?
—Jo no he estat mai una persona radical, però, malauradament, les vivències personals, els moments polítics i la història ens aboquen a escenaris radicals. Per la via de demanar permís no arribarem enlloc, això ho tinc claríssim. Sabem on volem arribar, però no podem demanar al govern que ens digui per on hem d’anar. És una situació nova, en què no hem estat mai. Això és un David contra Goliat absolut i no trobem el punt en què Goliat cau. Aquesta fona no sabem cap on dirigir-la. S’aconsegueix allò que per mi es molt trist: la desunió i la divisió. Això que va dir l’Adri té part de metàfora. Hem de portar la situació al límit perquè passin coses.

—Amb Tamara Carrasco, hi heu tingut relació?
—Hi tenim una relació excel·lent. No l’anem a veure tant com voldríem. Es manté amb una dignitat impressionant. Tinc un sentiment de gratitud impressionant perquè quan l’Adri era totalment invisible li va donar veu, i hauria pogut no fer-ho. La causa els ha afectat de la mateixa manera i la vida els ha unit sense conèixer-se. Nosaltres potser no tenim tanta visibilitat com els polítics, però no em sento una represaliada de segona perquè cada vegada hi ha més gent que coneix els seus casos. Abans, tret de la gent d’Esplugues, ningú no coneixia el cas de l’Adri. Ara sí, gràcies a les accions que fem. La situació de la Tamara és molt diferent, perquè no és ni amb els exiliats ni amb els presos. És una sensació de falsa llibertat demolidora. Diu el meu fill que són unes mesures cautelars feudals, que no existeixen, avui dia.

—A més, sembla que la seva situació es pot allargar.
—Quina pressa tenen? Si diuen que no és terrorisme i ho rebaixen a desordres públics, perdran la força que exerceixen sobre la ciutadania. Si diuen que sí i ho jutgen com a terrorisme, serà molt greu la imatge que donaran a Europa amb l’Adrià fora. Seria una altra pífia desorbitant. Pot ser que en algun moment en què la política bulli ho tornin a activar, perquè ho utilitzen.

—Amb les ordres de detenció de l’Adrià i la Tamara han aconseguit que els CDR tinguin por o desactivar-los en certa manera?
—Evidentment. Ens agradaria molt dir que no. Diem el que ens agradaria que fos. L’Adri i la Tamara són caps de turc. Volen penjar els seus caps per les places perquè la gent no surti de casa. Combatre això és molt difícil! Les revolucions es fan quan la gent no hi té res a perdre i encara hi tenim molt a perdre. Malgrat tot, vivim en una societat benestant. Qui es jugarà anar a la presó per la causa? Han aconseguit que la gent es mesuri perquè és desorbitat el que poden arribar a fer.