Núria Picas: ‘No em preocupa Rajoy, sinó les diferències que tenim entre nosaltres, els independentistes’

Vint-i-cinc hores i cinquanta minuts. Amb aquest temps la corredora de muntanya Núria Picas va enllaçar Cavalls del Vent i Carros de Foc per la nit de Sant Joan. Un repte, batejat amb el nom ‘Home to home’, tan sols a l’abast d’esportistes com aquesta manresana que té una força física i mental com pocs. Tres dies després, parlem amb ella per saber quines sensacions té un cop assolit l’envit i perquè ens expliqui com va viure l’experiència. Entremig s’han viscut unes eleccions espanyoles, de manera que ho aprofitem per demanar-li que ens parli de política, un tema que no defuig mai.

—Com teniu el cos pocs dies després de l’envit?
—Costa de recuperar-se. Tinc un esquinç al peu i algunes molèsties. Ara vaig fent balanç de com va anar. Costa d’assimilar. No és una felicitat absoluta i em costa de pair. A mesura que passin els dies ho aniré assaborint més. Per això demano al meu equip quines sensacions han tingut durant el repte. Necessito més dies per a pensar i analitzar-ho. Va ser un cúmul de sentiments. La part de Carros de Foc va ser molt dura, però el balanç global és molt bo.

—Quina és la principal motivació que us va empènyer a voler enllaçar les dues travesses?
—La motivació, la tenia per molts factors. Són dos indrets que em tenen el cor robat. Fer aquell enllaç és una experiència molt bonica. Fer-ho d’aquesta manera va ser molt bonic. Hi ha molts llocs al món que són impressionants pel que fa a la bellesa dels paratges, però ací, a casa nostra, en tenim molts d’espectaculars com els dos parcs naturals per on passen les dues travesses.

—No us havíeu marcat cap temps concret per acabar les dues travesses i al final ho vau fer en vint-i-cinc hores i cinquanta minuts. Us havia passat pel cap de baixar de les vint-i-sis hores?
—Pensava que rondaria les vint-i-set hores, sincerament. Per fer la travessa de Carros de Foc no tenia cap horari marcat. La veritat és que em va sorprendre perquè anàvem complint molt bé els horaris previstos, fins a arribar a la part de la Restanca. El que tenia clar és que no volia arribar amb trenta-dues hores. Ho vaig clavar.

—Quin va ser el pitjor moment del recorregut?
—Va ser mentre feia la ruta de Cavalls del Vent, perquè tenia lligat que al refugi de Niu de l’Àliga hi trobaria aigua i beguda isotònica i em vaig trobar que era tancat. N’havia parlat amb els qui porten el refugi i em van fallar. Va ser un moment molt frustrant. Tant el noi que m’acompanyava com jo teníem molta set. En aquell moment va perillar el repte i em vaig posar molt nerviosa. Per una altra banda, a Carros de Foc va haver-hi un altre moment desagradable, quan un grup de gent castellanoparlant va enviar expressament un membre de la meva assistència per un camí equivocat. Van detectar que era un integrant del meu equip i el van enviar per un camí erroni. Van dir-li: ‘Catalanes de mierda i la mierda de Núria Picas.’ Aquesta situació em va fer més forta. En Jordi Marco –de l’equip de suport– va venir plorant de frustració. Aquest fet ens va fer perdre temps perquè no arribava al punt acordat. Sembla mentida que al segle XXI encara pugui passar una cosa com aquesta. Però després vam pensar: ‘Ara a córrer i demostrem que som invencibles.’

—Per anar des del refugi Lluís Estasen fins al refugi de Colomina us van portar amb helicòpter. Com va anar el viatge?
—No era el primer cop que volava amb helicòpter, però va ser el viatge més impactant de la meva vida. Amb en Biel Ràfols [membre del seu equip d’assistència] vam plorar com nens petits. Pel fet de dir adéu a una travessa com Cavalls del Vent que ens va tenir el cor robat tota una nit. Tot el viatge em va encisar. Tinc molt present la imatge de l’arribada a la Vall Fosca. És una imatge que no oblidaré mai. En vint minuts vam anar de Lluís Estasen fins a Colomina. Tot el trajecte va ser impressionant. Veure des de l’aire els tres escuders que m’esperaven al refugi Colomina també va ser espectacular.

—A la gent que no té el costum de córrer i es veu incapaç de fer ni cinc quilòmetres, com els explicaríeu que heu estat capaç d’enllaçar Cavalls del Vent i Carros de Foc?
—No tot és córrer amb les cames. Hi ha molts factors físics, evidentment, però s’ha de córrer amb el cap i sobretot amb el cor. També s’explica perquè hi havia la meva família i els meus amics. No volia pensar només en la distància i el desnivell. No era una cursa. M’era indiferent quantes hores hi pogués estar, tot i que sóc competitiva i no volia fer-ho amb quaranta hores. El fet més important era acabar el repte. Les coses s’han de fer amb ganes. La passió mou muntanyes, mai tan ben dit.

—Durant tot el repte vau comptar amb el suport de l’equip de Lymbus i d’amics i amigues que us van acompanyar en diversos trams. Sense aquest suport hauríeu estat capaç d’aconseguir-ho?
—Impossible! Aquest repte és de tots. De la Marta, de l’Eugeni, d’en Xavi, d’en Biel i de tota la gent dels refugis que van col·laborar amb mi. També de tota la família. I de tots els amics que em vaig trobar pel camí. Aquest èxit és de tots. Sense ells no seria possible.

—Quin altre repte té al cap?
—Ja m’estava trencant el cap amb el repte de l’hivern. En tenim lligat un. El tenim projectat. Tinc algun altre repte que s’ha de dibuixar. És un repte alpí, d’alçada. Aquest cop no serà amb en Ferran Latorre, perquè està amb el projecte dels catorze vuit mils. M’agradaria no anar-hi amb ell perquè voldrà dir que continua amb el seu envit endavant.

—On es veu d’ací uns quants anys quan deixi de competir en curses de muntanya?
—Està clar que no estaré competint sempre perquè és un esport que castiga molt. El nivell d’exigència és molt alt, però encara em veig amb força per continuar competint. També m’agrada escalar. Sempre estaré lligada a la muntanya.

—Per curiositat, vau poder votar a les eleccions espanyoles de diumenge?
—No vaig poder votar presencialment, però ho vaig fer per correu. Ja ho tenia previst tot plegat.

—Sempre us heu significat a favor de la independència. Com veieu la situació al Principat després del 20-D?
—Ja veieu en quina mena d’estat vivim! A veure si fotem el camp d’Espanya d’una vegada. Més que hagi guanyat en Rajoy o no, em preocupen les diferències que tenim entre nosaltres, els independentistes. A vegades l’enemic el tenim més a dins que no pas a fora. Hem de posar-nos d’acord entre nosaltres. Que hagi guanyat el PP potser ens afavoreix i a veure si d’una vegada per totes anem a l’una i clavem un cop de puny sobre la taula. Aquest cop n’he estat molt al marge, però la situació em preocupa molt i em desgasta. Al final vaig votar per correu per poder-me entrenar i centrar-me a preparar el repte.

Vegeu ací un vídeo amb un petit resum del desafiament ‘Home to home’: