Núria Picas: ‘Els últims deu quilòmetres de l’UTMB no podia córrer, m’ofegava’

Té l’agenda plena a vessar, però Núria Picas (Manresa, 1977) es presenta amb un somriure d’orella a orella i una bicicleta de muntanya d’un color verd cridaner. ‘Quan vinc a Barcelona aparco la furgoneta a la Floresta i baixo així’, afirma. Entrena poc perquè encara es recupera de l’Ultra Trail del Mont Blanc (UTMB), que és, potser, la victòria més important de la seva carrera esportiva i una de les més sofertes: ‘els últims deu quilòmetres no podia córrer, m’ofegava’.

Cerquem un bar per a poder parlar, però cap no li acaba de fer el pes. Les zones altes de Barcelona i el Berguedà no s’assemblen gaire, per no dir gens. Fa sol i acabem en un banc de la plaça de Joan Llongueras, qui li podria haver dedicat aquests versos: ‘Lliure la mar i els munts i els plans / i l’esperit que ens mou i ens guia’. El seu mòbil no para d’il·luminar-se i vibrar. És el problema de ser una campiona. La conversa ens porta a Chamonix, l’Illa de Reunió o el Makalu, però no només parlem d’esport.

—Com diu la dita, la tercera és la bona?
—Sí, per fi. Ha estat llarg, però al final ho hem aconseguit. Estic molt contenta. Les dues segones posicions del 2013 i el 2014 m’havien deixat un regust amarg. Sóc ambiciosa i m’agrada guanyar. Tanmateix, després de la victòria ho veig diferent. Crec que sumen. No només tinc un or, també tinc dues plates i un munt d’experiències. Ja no tinc la insatisfacció d’haver-me quedat a mig fer.

—Us veieu capaç de guanyar, tan sols tres mesos després de l’expedició al Makalu, en què vau renunciar al cim per una pneumònia?
—Estava convençuda que podia guanyar, tot i que només havia tingut dos mesos i mig per a treballar. Partint des de zero. O de sota zero, perquè com comentes, tenia una lesió pulmonar greu. A més, durant la cursa vaig veure que no m’havia curat bé perquè els últims quilòmetres em van passar factura. Els pulmons van tornar a sofrir moltíssim.

—Com van ser els últims deu quilòmetres?
—Molt dramàtics perquè no podia córrer de baixada. Quan estàs tan desgastat físicament vas lent i et costa pujar. És normal. Però quan vaig arribo a dalt de La Flégère, que és l’última cota abans d’arribar a Chamonix, i em vaig adonar que no podia baixar em vaig preocupar. Per sort tenia un aventatge de quaranta-cinc minuts respecte d’Andrea Huser. Els últims deu quilòmetres no podia córrer, m’ofegava, no m’entrava aire als pulmons. Vaig tenir un broncospasme.

—I què vau fer?
—Fer servir el cos i l’ànima. No sé si té una explicació. Vaig acabar com vaig poder. Gràcies a la cursa perfecta que havia fet fins al quilòmetre 150 vaig poder conservar la primera posició.

—També hi deu haver un punt de fortalesa psicològica.
—Oi tant. La part psicològica també la cuidem, igual que l’alimentació. Al final tot suma. Els ultratrails són com una partida d’escacs, i cal fer servir totes les peces.

—En una entrevista després de la cursa us alegràveu del mal temps que havia fet. Com és?
—Sí, quan hi ha condicions adverses –pluja, fred, neu, fang, vent…– em va bé. En canvi la calor no em beneficia gens. Em sento còmoda quan fa mal temps. Pensa que vam arribar a nou sota zero i va nevar a molts punts de la cursa.

—Després de 167 quilòmetres vau arribar a la meta sola. Era un moment que havíeu imaginat abans?
—Moltes vegades, però no pas com va passar. L’havia visualitzat molt. Algunes coses van coincidir, com ara el fet de treure l’estelada per a ensenyar al món qui som com a país, però el dolor al pit va fer que no acabés de gaudir. Sóc molt exigent amb mi mateixa i tornaria a córrer al Mont Blanc per gaudir de l’arribada tal com me l’havia imaginat.

—Com era aquesta arribada?
—Corrent, vigorosa, rient, enèrgica… Et juro que no podia ni somriure.

—Però va ser emotiva.
—Tot va ser fantàstic. Arribant primera a Chamonix amb els nens i l’estelada… Però em va faltar el punt que fos com l’havia visualitzat abans.

—Clavar l’estelada ja ho teníeu pensat?
—Clavar-la, no. Ensenyar-la, sí. Jo no sabia que els meus fills m’aturarien just abans de creuar la meta i que a la meva dreta hi trobaria un forat perfecte per a clavar l’estelada [riu].

—Heu rebut moltes crítiques…
—Sí, però són crítiques que no tenen cap mena de valor. La gent que és capaç de perdre’t el respecte a les xarxes socials però no és capaç de dir-te les coses a la cara per a mi no significa res. Per a mi això no té cap mena de valor. L’únic que han aconseguit és fer-me riure. He rigut molt.

— Després d’haver-les guanyat totes dues, quina cursa considereu més dura l’UTMB o la Diagonale des Fous [La Diagonal dels bojos, una cursa que travessa tota l’Illa de Reunió]?
—Ufff… Diuen que la Diagonale és la cursa més dura del món. Jo de les coses dolentes normalment me n’oblido. Quan recordo la Diagonale penso en els paisatges, les dues nits corrent… Que em vaig perdre, hi, hi, hi, que em vaig obrir el cap, ha, ha, ha [ho diu fent una cantarella]. Segurament va ser la cursa més dura, però l’UTMB ara la tinc molt fresca i en recordo totes les misèries. Totes les curses que superen els 160 quilòmetres són duríssimes. Al Japó vaig fer la volta al Mont Fuji i també ho vaig passar malament. Els ultratrails tenen moments de mort i moments de ressurrecció. Conec molt poca gent que hagi fet la cursa perfecta en termes de ritme i sensacions.

—L’anomenat mur del quilòmetre trenta en una marató quan apareix, en una ultratrail?
—Al voltant de les setze hores de curs.

—És un mur molt alt.
—[riu] Quan portes més de tres maratons a sobre te’n surts com pots. T’intentes convèncer que tot té un sentit. Que el sofriment és momentani i que la glòria d’arribar durarà per sempre. Quan comences a córrer saps que gaudiràs, però també ets conscient que arribarà un moment que sofriràs. Durant uns minuts o unes hores. Però tard o d’hora s’acabarà i es convertirà en satisfacció.

—Només queda una setmana per l’Ultra Pirineu.
—La faré. En tinc moltes ganes. Intento descansar, però vaig una mica estressada. Venir a Barcelona tan sovint no m’ajuda gaire [riu].

—Tres setmanes de recuperació no és molt poc?
—Pot semblar just, però és una situació que ja he viscut i és possible. Ara fa pràcticament dues setmanes de l’UTMB i no puc córrer ni vint-i-un quilòmetres, però la recuperació s’agilitza cada dia que passa. Sempre que no tingui cap lesió…

—Com us trobeu?
—Ara mateix tinc un punt de dolor al genoll dret, però els metges del CAR me’l tracten amb molta cura. Sortirem endavant.

—I l’entrenament?
—Faig el punt just. Una hora al dia per a no perdre l’hàbit. Quan em posi el dorsal ja aniré bé.

—Quins reptes us queden?
—En l’àmbit esportiu l’UTMB era el repte que em quedava, i no era gens fàcil. Tinc més reptes, potser menors, però si torno al Mont Blanc serà per guanyar. Poca gent ha guanyat dues vegades seguides l’UTMB. Però parlant de nous horitzons, no he corregut mai als Estats Units i m’agradaria saber com són les curses i l’ambient allà.

—La Western States o la Hard Rock?
—Exacte, m’agradaria molt participar-hi. Tanmateix no és l’únic lloc que em crida l’atenció. Estic oberta a curses de tot el món que em permetin gaudir i conèixer països diferents.

—Què me’n dieu d’igualar les cinc victòries d’Elizabeth Hawker a Chamonix?
—Cinc? [Riu] Mmmm… Seria complicat. Tampoc no m’agrada repetir tant una mateixa cursa. Excepte l’Ultra Pirineu – Cavalls del Vent, que és la de casa.

—I una clàssica com Zegama, que encara no heu aconseguit guanyar?
—És una gran cursa, però per a mi és un pèl massa curta i ràpida. Crec que hi puc donar guerra, i sobretot rebaixar el meu temps, però hauria de canviar algun mètode d’entrenament i cuidar més la força. Fent treball específic al gimnàs. Polint aspectes que abans pensava que no eren necessaris.

—Com ara?
—Més gimnàs. Màquines i exercicis per a guanyar força. I sobretot tenir una pauta molt determinada per a la temporada d’hivern.

—Parlem molt de córrer però la vostra passió és l’escalada.
—Sí, les meves passions són l’escalada i l’alpinisme. Córrer ara és la meva professió. És una cosa que se’m dóna molt bé, i possiblement tinc un do, però tothom té alguna mena d’afició per a desconnectar. La meva és l’escalada.

—I on ho feu?
—A Montserrat i al Berguedà. També a la Noguera, a Vilanova de Meià o a Terradets. Als Pirineus vaig a Cavallers, a la Vall de Boí, per dir un lloc. A fora vaig a Riglos (Osca), però també als Alps.

—Tornareu a fer un tercer intent al Makalu (cinquena muntanya més alta del món, 8.463 metres)?
—Crec que no. Com he dit, no m’agrada repetir molt els mateixos escenaris, però un vuit mil no el descarto. No serà l’any que ve, potser d’aquí a dos anys.

—Per què?
—Haig de parlar amb col·legues i veure cap a on tiren. M’agradaria fer una bona temporada amb una preparació digna. Tenir set mesos i preparar-me les curses amb temps. No anar tan justa com enguany. Els dos mesos i mig entre la pneumònia i l’UTMB han estat una bogeria. No he tingut temps gairebé.

—Com vau viure l’atac fallit i el descens?
—Estic molt contenta perquè vaig mantenir la ment molt serena. En aquestes situacions, el cap fa un paper fonamental, i per sort no vaig tenir la febre del cim. Vaig saber-me organitzar enmig del caos fisiològic en què em trobava i tirar cap avall. Quan és qüestió de vida o mort, el cos humà és capaç d’autèntiques barbaritats.

—Éreu al camp quatre.
—Sí, a 7.800 metres. Vaig sentir unes punxades molt fortes al costat del cor i vaig abandonar l’atac. Em vaig concentrar en el descens per tal d’evitar qualsevol patinada o errada. Dents serrades i aguantar el dolor. Primer vaig baixar al camp tres. El mal era insuportable. Ni tan sols no podia tombar-me i dormir.

—I llavors?
—Vaig decidir baixar mil metres més cap al camp dos. Però la cosa no aturava. El dolor no marxava. I vaig anar fins al camp base avançat. Una volta allà vaig demanar l’evacuació immediata perquè no podia respirar. No era un edema pulmonar, perquè estàvem molt ben aclimatats. Era una pneumònia.

—La recuperació a Katmandú, malgrat el somriure de la fotografia que vau penjar a la xarxa, devia ser dura.
—Va ser una recuperació curiosa. Estava completament sola a l’hospital Norvic, no rebia cap visita. De totes maneres, estava en contacte permanent amb la família i els amics mitjançant les xarxes socials. Em va anar bé, perquè necessitava tranquil·litat. Potser no t’ho creuràs, però tinc molts bons records d’aquells quatre dies a l’hospital.

—Tinc entès que hi ha una història personal darrere l’elecció del Makalu.
—Es van produir una sèrie de coincidències. Va ser el primer vuit mil que va fer una expedició del centre excursionista de Manresa (1977) i el meu pare hi estava involucrat. I el 2014 en Ferran Latorre hi va muntar una expedició. Li va fer molta il·lusió que jo hi anés. I a mi també me’n feia. Així lligàvem la meva història amb la seva cursa per ser el primer català de conquerir els catorze vuit mils.

—I mentre tu eres allà, Kilian Jornet intentava el seu rècord a l’Everest. Què et sembla, aquesta fusió entre l’alpinisme i l’skyrunning?
—Si ell és capaç de fer-ho, endavant. Al final a la muntanya com més ràpid soluciones el tema, millor. El temps és or i val més ser lleuger i ràpid. Però això només ho pot fer ell.

—A vós no us crida l’atenció aquesta modalitat?
—Jo no estic tant en alta muntanya com ell. Tampoc no disposo del temps i de la seva passió… Passió potser sí, però en Kilian és un extraterrestre. No ho he provat, suposo que si m’ho posés entre cella i cella, alguna cosa podria arribar a fer. Però, ara per ara, toco més de peus a terra.

—Fa uns dies vau partcipar en la Diada del Sí. Com veus el tram final del procés?
—Complicat. Ens posen totes les traves possibles. Som un país fort i crec que ens en sortirem. Hem de tenir la capacitat de poder decidir i dir la nostra. Encara que ells ho vulguin pintar així, no cometem cap delicte. És lamentable.

—Com a ex-mossa d’esquadra, què creieu que haurien de fer el primer d’octubre?
—Deuen tenir el cor dividit. Hi ha molta gent que vol la llibertat d’expressió per al nostre país, però a la vegada hauran de decidir si compleixen unes normes i unes lleis. Sincerament no m’agradaria pas estar a la seva pell. En part, per coses com aquesta, vaig deixar el cos. No m’hi trobava a gust.

—I us vau fer bombera.
—No em veia patrullant pels carrers. El meu perfil el vaig trobar al grup de muntanya dels Mossos. Allà em vaig adonar que barrejava la meva passió amb la meva feina. Se’m barrejaven els mons i la passió no era plena. Vaig pensar que estaria més còmoda fent de bombera.

—Veu formar part de les llistes de Junts pel Sí. Us veieu fent política en una futura república catalana?
—Jo donaré suport al meu país i faré el que sigui per a ajudar. De totes maneres, de moment encara tinc feina per fer a la muntanya.