Núria Picas: ‘Correrem vuit-cents quilòmetres i, quan acabem, en farem molts més’

Ja fa mig any de l’empresonament dels Jordis i dels primers exilis a Bèlgica. D’aleshores ençà, la llista de represaliats no ha parat de créixer, però la societat civil no ha quedat parada i continua organitzant actes per mantenir viva la protesta i visualitzar el descontentament popular.

La darrera iniciativa més significativa i més visual s’anomena ‘KMS per la Llibertat’, organitzada pel col·lectiu Correm per la Democràcia i amb el suport de l’ANC i de la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes. Es tracta d’una cursa per relleus que ha d’unir el parlament, d’on va sortir divendres, amb les presons d’Alcalá Meco, Soto del Real i Estremera, on hauria d’arribar demà. És un recorregut de més de 800 quilòmetres que ha de servir per denunciar la situació dels presos polítics i l’odissea dels familiars cada vegada que els visiten. En parlem amb Núria Picas, una de les cares visibles que va fer el primer relleu.

—Expliqueu-me com funcionarà aquesta iniciativa.
—Doncs bé, és una iniciativa sorgida d’una gent de Prats de Lluçanès i que ha aconseguit mobilitzar més de dos-cents cinquanta voluntaris que estan disposats a recórrer aquests trams que porten del parlament fins a les presons de Madrid: Alcalá Meco, Estremera i Soto del Real. Com sempre i com totes aquestes iniciatives, KMS per la Llibertat surt del poble.

—Sempre la gent.
—És que farem vuit-cents quilòmetres i no ens cansarem . I quan els haguem fet, en farem molts més. Aquesta és la característica del poble de Catalunya: al final som la força, som qui surt al carrer i no para d’impulsar iniciatives sempre pacífiques. I amb aquest impuls que som la gent, ningú no ens podrà vèncer.

—Vàreu fer el primer relleu.
—Va ser un primer tram molt emocionant perquè d’entrada hi va haver un acte institucional al Parlament de Catalunya amb els familiars dels presos polítics. Ens va rebre el vice-president i després de la foto i dels parlaments de rigor, vàrem sortir cap a la plaça de Sant Jaume. Allà també ens esperava el govern de l’Ajuntament de Barcelona, i d’aquí ja vàrem sortir en direcció a Piera, on va acabar el primer sector.

—Éreu a les llistes d’ERC. Com heu viscut l’empresonament de companys de partit i l’exili de la Marta Rovira?
—Bé, però no només d’ERC, sinó que també he sentit molt proper el cas dels companys de Junts per Catalunya. Al final, tots ho patim de molt a prop i tots volem una mateixa cosa, que puguin ser lliures. M’afecta especialment el cas d’en Romeva, perquè hi tinc molta amistat, però, òbviament, també m’afecta molt el cas de la Marta [Rovira] o del Rull i en Turull, un home de muntanya amb qui he coincidit molt. Quan els coneixes de prop i deixen de ser polítics per convertir-se en amics, tot es fa molt més sensible. Sobre el cas d’en Romeva, del qual tinc més informació per proximitat, sé que està molt bé, molt fort. Ell sap que és allà i que hi fa un pas més pel país. Sap que treballa pel país.

—Arran de la vostra professió, esteu en contacte amb molts atletes d’arreu del món. Estan assabentats de la repressió que es viu a Catalunya?
—Sí, es nota, i molt. Últimament he estat envoltada de gent d’Alemanya, de Suïssa i d’Itàlia, i són conscients que hi ha un problema greu entre Catalunya i Espanya i que fa temps que s’ha de resoldre. Saben que ens veten la llibertat d’expressió i que hi ha polítics a la presó.

—Fa poc vàreu abandonar la Red Bull Der Lange Weg. Estem poc acostumats de veure-us abandonar proves.
—Bé, jo no diria en cap cas que fos un abandonament, sinó una presa de consciència. M’estimo la vida i volia fer el repte amb totes les garanties. Òbviament saps que, quan ets a la muntanya, corres uns perills que són intrínsecs, però no cal anar a cercar el límit. La ruta estava molt carregada de neu, era molt perillós i jo tinc moltes ganes de viure i de fer més coses. La manera de fer i els plans B que hi havia preparats no m’agradaven i vaig decidir d’optar per un altre camí. I em sento molt orgullosa d’aquesta decisió.