Núria Parlon: ‘El referèndum no és la solució’

Núria Parlon va arribar a la batllia de Santa Coloma de Gramenet molt jove, a trenta-quatre anys, i en un moment molt delicat, convuls, substituint Bartomeu Muñoz, detingut pel cas Pretòria. Set anys després, és una de les veus locals més potents del PSC, amb una majoria absoluta en una de les ciutats més importants de l’àrea metropolitana. I cada vegada té més presència mediàtica. Va adquirint un perfil propi dins el partit i pren posició com una possible candidata a dirigir el PSC al congrés de la tardor. Parla amb energia, traspua ambició. Recentment, ha parlat sobre el dret de decidir i ha admès que el PSC té un problema amb el PSOE en aquest terreny. Hi parlem a fons, per entendre quina és la seva proposta; s’explica amb uns termes diferents, repensant el concepte de sobirania, però finalment va a parar allà on és ara el PSC: abandona l’opció del referèndum que, si de cas, subordina a un acord polític previ a l’estat espanyol.

—Quina posició teniu sobre el referèndum?
—Amb això del referèndum es planteja una solució sense que hi hagi darrere cap mena d’acord. Fa massa temps que es juga amb les emocions de la ciutadania, que es fa una política amb posicions de màxims. Ara treuen el referèndum. Ja es va fer una consulta no acordada, i el resultat no era fiable. I després vam convertir les eleccions del 27-S en unes plebiscitàries. Per a captar un estat d’ànim, aquelles eleccions ens el van donar.

—Un estat d’ànim sí, però una solució no?
—És que el referèndum no és la solució. Perquè un referèndum pugui arribar a ser la solució vinculant ha de partir d’un acord previ. Perquè, si no, no hi ha política, hi ha instrumentalització de la política, a partir d’un instrument que és el referèndum. Les societats menys democràtiques són les que de vegades han fet més ús del referèndum. Fer el referèndum ara sense cap acord…

—Però ja s’ha cercat amb insistència, aquest acord.
—Per part de qui?

—D’una majoria dels partits al parlament.
—Quin és l’acord, marxar?

—No, abans del 9-N una majoria dels partits al parlament va demanar al congrés que es pogués fer el referèndum. S’ha demanat moltes vegades i amb fórmules molt diverses. I van dir que no.
—I es fan unes plebiscitàries.

—Quan es veu que això no és possible.
—Es fan unes plebiscitàries i es tornen a avançar unes eleccions.

—Quan l’acord no és possible.
—Hi insisteixo: es fan unes plebiscitàries, es transformen unes eleccions normals en unes plebiscitàries. I el resultat és que cal cercar acords i no ruptura. I hi ha recorregut per a fer aquests acords. Amb les majories vigents? No. Perquè no tot depèn del teu recorregut polític sinó del que la gent ha escollit, i el PP és la força majoritària encara al conjunt d’Espanya. I el PP actual no té cap voluntat de resoldre el conflicte de Catalunya i d’Espanya perquè li dóna rèdit electoral.

—Mirant el resultat del 27-S també es pot dir que hi ha una part molt majoritària dels catalans que defensen el dret de decidir.
—Utilitzem erròniament el terme referèndum. Sí, la majoria de la ciutadania pensa que s’ha d’arribar a alguna mena d’acord que es pugui votar. Però primer hem d’arribar a l’acord. Si no el tenim, tornarem a votar sobre un estat d’ànim. I què votarem? La separació?

—Sí. La separació, sí o no.
—Votem la separació sense acord previ quan tens més d’un cinquanta per cent de gent que ha votat que no és independentista?

—Quin és el camí que proposeu?
—Intentem fer una reforma de la constitució, que és un camí complicat i lent.

—Complicat per les majories que es requereixen al congrés i al senat.
—Sí, i per com es vota i com s’ha votat fins ara. Això serà difícil. Però encetem aquest camí, i obrim l’espai de la reflexió, de posar-nos d’acord. I després referendem aquest acord, si cal específicament a Catalunya o a una altra comunitat històrica que ho demani. Pels seus drets i la seva singularitat. Això és el que hem d’intentar si volem encarar un conflicte territorial focalitzat. Cerquem un pacte i votem en referèndum amb una pregunta específica per a Catalunya, diferenciada. Però fins que no arribem a un acord previ, fer un referèndum no ens porta enlloc. Perquè necessites un suport de la resta de grups a Espanya que no el donaran. Això cap estat no ho faria mai. Hem d’entendre que un estat no acceptarà mai de trencar una part de l’estat.

—I per què el Regne Unit sí que ho accepta?
—Al Regne Unit s’ha fet un referèndum d’acord amb la possibilitat d’arribar a un acord previ. Això ho tenien molt treballat. Però és que d’aquí a quatre anys tornaran a demanar un altre referèndum, i ens trobarem en la mateixa situació.

—No és vàlid el model escocès?
—Podria ser vàlid en el cas que arribem a una reforma constitucional, és a dir, a un acord que no pugui acontentar una part de Catalunya o d’un altre territori històric que reivindiqui la seva singularitat.

—A veure si entenc el recorregut que proposeu…
—Sí, primer una reforma.

—Que requereix dos terços del congrés.
—Per tant, hem de canviar les majories.

—Pot passar molt temps, perquè el PP té encara una presència tan gran.
—Intentem fer campanyes per canviar les majories a Espanya, no només per la qüestió territorial de Catalunya i Espanya, sinó per la qüestió social. I quan tinguem un govern amb una sensibilitat diferent, quan tinguem majories diferents, sensibles a consensuar un model constitucional diferent del que tenim, si això és possible, comencem aquest procés de reforma. I si aquest procés de reforma ens aporta un bon acord, probablement la gent votarà majoritàriament a favor.

—I si a Catalunya la gent vota majoritàriament en contra?
—I per què ha de votar-hi en contra?

—Perquè hi ha una part de gent molt important a Catalunya que vol un estat independent.
—Creus que és possible que en catorze mesos s’arribi a la independència?

—No parlo d’això.
—És que si ens situem en l’escenari de la confrontació no avançarem. En catorze mesos no serem independents i no tindrem avui una majoria suficient per a una reforma constitucional que agradi als catalans que volen marxar. Per tant, no avancem, i ens passarem un any, dos, tres, gesticulant, avançant eleccions una altra vegada a Catalunya, desgastant la ciutadania… I la gent continua tenint els mateixos problemes, a Catalunya, a Espanya i a Europa.

—Què hauria de dir aquest acord perquè convencés la majoria de catalans? Que Catalunya és una nació? Recuperar allò que el TC va trinxar de l’estatut?
—La reforma constitucional hauria d’incorporar un caràcter inclusiu de la sobirania de l’estat. Això vol dir un caràcter plurinacional. La sobirania, el segle XXI, en un món interdependent a escala mundial i a escala nacional ha de ser inclusiva.

—Això què vol dir?
—Això es tradueix a reconèixer la singularitat de Catalunya en clau cultural i lingüística. Fa molt temps que rebem agressions constants al model d’immersió, a la manera de pensar com ha de ser el model educatiu. I una millora del finançament.

—El problema de fons de la sobirania és si Catalunya pot decidir per si sola què vol ser, o si ho ha de decidir tot l’estat espanyol.
—Hem d’anar a l’escenari de trobar una decisió conjunta, que es basi en un acord que no ens porti a la separació. Per a mi la separació és una fallida.

—Però això ho ha de poder decidir Catalunya per si sola?
—Per mi la separació seria una fallida d’un estat inclusiu, que el necessitem més fort precisament per ser més forts en el conjunt d’Europa. A mi no m’agrada que em facin triar.

—Canviem de tema. No us veurem de ministra a Madrid?
—Jo agraeixo molt a Pedro Sánchez que hagi pensat que una persona de meu perfil polític i social pugui forma part del seu equip d’assessorament. I ho faig en aquest sentit, en termes d’assessorament, de definició de model de polítiques social. En l’equip que ha fet Pedro Sánchez hi ha gent que pot ser ministre, si finalment es pot fer el govern del canvi. Però no serà el meu cas.

—Ja fa un temps que teniu molta presència mediàtica. Això és perquè prepareu un salt polític, per a poder liderar el PSC per exemple?
—Anirem a un congrés, a la tardor. I sincerament ara no tinc clar si em presentaré a ser la primera secretària. Però sí que tinc clar que el partit ha de fer canvis importants, de reconnexió amb determinats sectors de la ciutadania als quals avui, per diferents raons, no arribem.

—Us ha guanyat terreny Podem, o En Comú Podem?
—En Comú Podem no ens ha guanyat terreny quan a Catalunya som encara la segona força de l’àmbit municipal. Han guanyat l’alcaldia a Barcelona, i això és important i positiu. Però el PSC continua essent segona força a l’àmbit municipal. Allà on tenim un full de serveis la gent valora la nostra gestió del dia a dia. Ens passa que quan pugem el nivell dels debats nacionals tenim una posició complexa, que requereix un debat més pausat, som en una situació d’arbitratge. I l’àrbitre és el que cau pitjor en un partit de futbol.

—Us veig més a prop d’Ada Colau o Xavier Domènech que no del PSC actual.
—Podries situar-los a ells més a prop de la manera de fer d’un determinat PSC que fa molt temps que treballa en l’àmbit local.

—No acabo de veure que aquest PSC sigui el que mana.
—Perquè partim d’estereotips. Quins van ser els primers ajuntaments que van fer allò que deien els de la nova política [Santa Coloma i Terrassa van aprovar sancions als bancs amb pisos buits]? Nosaltres ho fèiem, però no teníem tribuna mediàtica.

—A vós i Jordi Ballart, batlle de Terrassa, us veig un PSC diferent.
—[Riu.] En un futur hem d’aconseguir una cosa molt important, que és la manera de fer política des dels partits, tant la nova política com la vella. La política tradicional ha comès molts errors. Perquè governar és molt complicat.

—Què en penseu, d’Ada Colau?
—Ada Colau és una persona que estimo i respecto. I no ho dic per dir-ho. Es veu com gestiona una situació molt complicada avui amb el desallotjament del Banc Expropiat de Gràcia. Des de fora mai no et pots imaginar que complicat que és governar, perquè és la conciliació d’interessos molt contraposats. Si aconseguim que el món municipal actuï i marqui una agenda política en temes transcendentals per a la ciutadania, fent un sobreesforç de la nova política i la política tradicional que vol prendre el pols de la realitat, aquest espai que ha quedat com orfe, el PSC el pot recuperar.

—Aquesta manera de fer no és la Pedro Sánchez quan diu que el PSC entra al govern de Barcelona per redreçar allò que ha fet Colau.
—Sí, però recordem la portada d’El Periódico en què Ada Colau deia que calia votar Podem perquè si no no hi hauria govern de canvi. Home…

—I això justifica les paraules de Pedro Sánchez?
—No ho justifico. Però quan Pedro Sánchez diu una cosa fora de to, tothom s’exclama.

—Déu n’hi do què va dir.
—El que va dir Colau tampoc no tocava.

—Carles Puigdemont us va dir: ‘Et necessitem, batllessa.’
—Perquè en Carles Puigdemont és president però és batlle, i pensa en aquesta lògica de la fortalesa del món local. Ell pensava que necessitem batlles i batllesses a Catalunya que puguin liderar un canvi en les maneres de fer. Ell pensa molt. Una de les virtuts que té Carles Puigdemont és que viu la política nacional amb ulls de batlle. Aquesta visió de valorar la importància del que es consideren petites coses és fonamental per a fer una bona política de país.

—Diumenge hi ha una manifestació convocada, molt rellevant per la unitat política excepcional contra les decisions del TC.
—Sí, i també és important cercar les complicitats amb les altres comunitats autònomes que es troben en la mateixa situació.

—Però la llei d’emergència social és catalana.
—Sí, és catalana, i no només tenim aquesta d’impugnada. Ara, la part de pobresa energètica no ha estat impugnada a la llei, però tampoc no l’ha desplegada la Generalitat. L’Aliança contra la Pobresa Energètica fa mesos que va elaborar un document per a la Generalitat per poder arribar a acords amb les companyies subministradores de gas i electricitat perquè es comprometessin a no tallar el subministrament. Però això no passa: les companyies tallen la llum i el gas amb informes de serveis socials. Ens trobem en una situació en què els drets de ciutadania són fàcilment vulnerats per qüestions de judicialització de la política. I aquest és un dels aspectes que ens hem de replantejar, però no tant en una relació entre Catalunya i Espanya.

—Però hi ha una pauta: allò que s’aprova a Catalunya és impugnat al TC, i es va minant l’autogovern.
—Pot ser una interpretació, però crec que no és la més adequada, perquè casualment tot allò que s’impugna al TC té a veure sempre amb qüestions que entren en contradicció amb els interessos privats de les grans corporacions: la llei del fracking, l’impost pels pisos buits, la llei 24/2015… Sempre hi ha la mateixa constant. El govern d’Espanya actua contra legislacions de caràcter social, que són les impugnades.

—Una cosa i l’altra van alhora: es mina l’autogovern i es perjudiquen drets socials.
—Sí, és la manca de sensibilitat d’un govern que, a sobre, en el cas de Catalunya, actua estant en funcions. Amb un president que no ha volgut ni intentar formar un govern.

—I a Catalunya tenim una memòria històrica recent amb el Tribunal Constitucional.
—Sí, és cert. L’estatut d’autonomia aprovat i referendat a Catalunya, després de fer tot el recorregut, sempre hi ha algú que l’impugna. I tristament en alguns articles se surt amb la seva, que és el que va passar el 2010 amb l’estatut.

—També hi havia un socialista impugnant, aleshores.
—Sí, és possible que hi hagués un socialista impugnant perquè els socialistes no sempre estem d’acord en tot. Només faltaria. I cadascú veu les coses d’una manera o d’una altra. I aquí hi ha l’esforç de pedagogia interna que hem de fer: entendre l’estat d’una manera més plural.

—I en aquesta tasca quin paper hi té Núria Parlon?
—Jo sóc batllessa de Santa Coloma, i a la nostra ciutat intentem cercar espais de consens. Hem d’aprendre a fer política de partits d’una altra manera. La societat és plural i diversa, i els interessos són diferents, contraposats. I la política ha d’intentar fer feina a partir de la representació democràtica però també amb la democràcia participativa ha d’arribar a acords i consensos. I això requereix que tothom cedeixi una mica. I cal temps, sobretot en qüestions complicades com l’encaix territorial. Per mi, el principal error aquí és no explicar-nos prou bé, tant els qui defensem la posició federal com els qui defensen la posició independentista.

—Heu d’explicar millor la posició federal?
—Sí, l’hem d’explicar més bé al conjunt d’Espanya. I hem d’intentar arribar a acords. De quina manera som capaços de seure en una mateixa taula gent que té un concepte de la unitat d’Espanya ben diferent i contraposat per arribar a un acord que ens permeti de millorar.

—Quina política diferent és la de Pedro Sánchez vetant en la negociació un partit com ERC?
—És que ERC és un partit que vol marxar d’aquí a catorze mesos d’Espanya.

—Però disposat a aparcar el full de ruta si es pacta un referèndum acordat amb Espanya sobre la independència.
—Vol marxar!

—Però representa una part important de l’electorat català.
—Doncs llavors al Parlament de Catalunya has de fer coses diferents de les que fas. Has de dir que acceptes que, malgrat que el teu desig és que d’aquí a catorze mesos Catalunya pugui ser independent, no executes el full de ruta i entres en un marc de negociació amb un tercer. Però això no passa. Si ets una força independentista al congrés i al senat i dius a Catalunya que tens un full de ruta per anar a la independència en catorze mesos, ja no hi ha res a acordar. Has de modificar el full de ruta perquè l’altre pugui confiar en la teva voluntat de negociar.