Núria Marín: “Gestionen l’autonomia tal com els deixen els amics espanyols de Madrid”

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) va elegir la setmana passada Núria Marín Casas com a nova vice-presidenta. Aquesta política i activista de Lleida substitueix Jordi Pesarrodona, que va decidir de deixar el càrrec després d’haver plegat com a secretari nacional. A diferència del seu predecessor, Marín no és tan coneguda, però a les comarques de Ponent el seu activisme és ben conegut. També a ERC, on va militar durant trenta anys i va arribar a ser regidora de la Paeria de Lleida. El 2019 se’n va anar perquè considerava que Esquerra havia abandonat la independència com a prioritat: “El partit ha perdut la identitat.”

Professora de música de professió, fet que li agrada destacar perquè considera que en política s’hi ha d’estar de pas, es declara una entusiasta del debat. Considera que aquesta és la idiosincràsia de l’ANC i que les baixes que hi ha hagut en el secretariat nacional formen part de la seva dinàmica interna. Li demanem pels desafiaments de l’entitat i per l’origen de moltes disputes, la llista cívica.

—Heu pogut parlar amb Jordi Pesarrodona d’ençà que heu estat nomenada en el seu lloc?
—No.

—Us va sorprendre que plegués?
—Sí, perquè sempre va dir que plegava perquè havia fracassat en l’intent de fer de pont. Però en aquell ple va tenir una oportunitat magnífica per a fer-ne. I només començar, sense saber com aniria, va dimitir.

—Us referiu al mateix dia que van plegar els tretze membres del secretariat nacional?
—Sí. Va anunciar que dimitia en un ple en què havíem trobat punts en comú. Ho hauria pogut arrodonir, però va plegar i em va sorprendre. Encara ara no ho he entès, perquè tenia precisament l’oportunitat de fer de pont, que és allò que deia que volia fer.

—Hi ha un col·lectiu crític dins l’ANC que demana la convocatòria d’unes eleccions. Creieu que aconseguiran les signatures que podrien forçar-les?
—No ho sé, però tenen dret de fer-ho. De tota manera, haurien de mirar bé els terminis, perquè si hi haguessin eleccions, pràcticament es trepitjarien amb les que toquen ordinàriament. Si han fet els càlculs, no té gaire sentit. Però no sabem què passarà.

—No us han arribat notícies de si són a prop de recollir les dues mil signatures que necessiten?
—De moment, ens arriba que la gent no està per això. Més aviat ens renyen. El fet que s’hagi donat tant de protagonisme a unes dimissions quan en tots els secretariats nacionals n’hi ha hagudes per diferents motius, a la societat i als socis de l’Assemblea no els ha agradat; ens diuen que hem d’anar per feina i que ens hem de centrar en el nostre objectiu més que no pas en aquests assumptes interns.

—Durant aquesta crisi, en quin sector éreu? O considereu que fèieu de pont?
—No he percebut mai així l’Assemblea. De fet, ells sí que moltes vegades actuaven una mica com a grup de pressió, però les majories als plens s’aconsegueixen amb diversitat de gent. De fet, si mires les votacions, hi ha gent que vota una proposta de resolució i després en vota una altra, quan semblaria que hi hauria pogut votar en contra. És molt fluctuant. A més, seria pressuposar que no som adults i que no tenim autocrítica o no tenim criteri. Els secretaris nacionals en general són gent que té el seu bagatge, gent molt reflexiva, que medita bé les decisions i el seu vot és totalment lliure. Sí que he vist un grup de gent més o menys organitzada que portava una estratègia de cara als plens. I sí que hi havia parlat, amb algun d’aquests secretaris, per mirar d’entendre’ns, o mirar de trobar els punts comuns i com encaixaríem. Però de seguida van dir que no, que no es podia arribar a un acord, cosa que em va sorprendre.

—Hauria estat positiu que el comitè permanent acceptés aquesta qüestió de confiança que tant reclamaven?
—El problema és que el reglament no ho permet. És clar, l’Assemblea, com tota entitat, té una manera de funcionar, perquè, si no, pot ser el caos. Si tothom fes allò que li semblés correcte, seria el caos. Sí que els van dir que el reglament preveia una moció de censura, concretament, als coordinadors de comissió, i que es podia votar al ple. I ells van dir que no. Tampoc no ho vaig entendre, perquè si hi ha uns mecanismes, fes-los servir. No vulguis fer servir una cosa que no existeix.

—Creieu que s’ha amplificat, aquesta polèmica?
—El fet de sortir a parlar als mitjans fa que tot s’ampliï molt més. En uns altres secretariats hi ha hagut dimissions i en aquest mateix n’hi havia hagut per uns altres motius, i no s’havia fet públic, ni s’havien posat en contacte amb els mitjans ni s’havien fet entrevistes que ho amplifiquessin més. Són coses que a l’ANC han passat sempre, perquè és un lloc de debat on hi ha diversitat de persones, diversitat de procedències; tots portem les nostres motxilles. Aquesta vegada sí que s’ha volgut posar molt d’èmfasi en aspectes més de forma que no pas de fons. Parlaven de manca de democràcia interna, però, en el fons, els debats s’acaben fent i acabem debatent. Les coses es debaten a les comissions, de les comissions passen al comitè permanent, que ho posa a l’ordre del dia i després passa al ple. Ens passem la vida debatent. Vivim en una societat en què s’ha demonitzat molt la discussió. Sí, home, sí, discutim! És bo. Cal canviar una mica aquesta percepció. Perquè dins la discussió sempre hi ha elements en què ens podem trobar i es tracta de cercar-los entre tots.

—Un altre dels elements de tensió ha estat la llista cívica. Núria Marín n’és partidària?
—Més que partidària, Núria Marín assumeix el que surt al full de ruta de l’ANC, perquè ho ha votat la majoria de socis en una assemblea general, i apunta la possibilitat de fer una llista cívica. Però el nom no fa la cosa i defenso el fet que ha arribat el moment en què no podem estar de braços plegats. La societat ens hem llepat les ferides, ens hem enrabiat amb els polítics, però no podem estar així permanentment. Hem de sortir d’aquest bucle. I com que el full de ruta ja apunta aquesta possibilitat d’obrir un camí en què hi hagi una llista cívica, o com s’acabi dient, sí que és clar és que s’obre la possibilitat que els tres eixos que proposen els documents de l’ANC per a arribar a la independència –l’internacional, la mobilització i l’institucional– conflueixin.

—I això implica entrar en el terreny electoral?
—Sí, és clar, perquè el terreny electoral és el que et possibilita ser un actor al parlament, que és on es proclama la independència. Si el moviment civil aconsegueix d’incidir com a element de confrontació dins el parlament per fer que hi hagi aquesta declaració d’independència, per ser un actor polític, s’ha d’explorar com fer-ho. Ara tot just comencem. És el que molta gent al carrer demana.

—Què demanen?
—Et diuen que no saben què votar, que no es refien dels partits, que han desistit. Els ciutadans entre tots ens hem de dotar d’una eina que ens permeti de ser actors on hem d’incidir. Allà on es proclamarà la independència. No la farem només al carrer ni només trobant aliats a l’exterior, sinó que la farem ajuntant tots tres eixos. I la pota que ens manca és la institucional perquè els partits han dimitit.

—Entenc que sou bastant favorable a una llista electoral cívica.
—Seré favorable a allò que al final surti. Potser es troba una altra fórmula que no és la llista. En tot cas, sí que soc partidària d’incidir com a actors en la vida política. Si la fórmula que trobem és una llista, doncs és una llista. Però no ha de ser la llista de l’ANC. Per això hem fet la conferència nacional i hi van participar cinquanta-set entitats, a banda de gent a títol individual, amb uns debats força interessants. El de la llista cívica va ser un dels més concorreguts.

—D’aquesta conferència n’ha de néixer el Pacte Nacional del Moviment Civil Independentista. Sabeu en quina línia s’expressarà?
—El pacte anirà en la línia d’allò que decideixin totes les entitats que hi són. Ara es fa el recull de totes les ponències i de les idees força que van sortir en la conferència nacional. A partir d’aquestes idees es començarà a parlar amb les associacions i en sortirà un pacte en què tothom es trobi còmode. M’agrada parlar del mínim comú múltiple, un mínim per a avançar.

—Entenc que no es farà cap esment a la llista cívica, perquè aquesta eina no té el suport de totes les entitats que van participar en la conferència.
—No ho sabem, sortirà allò que hagi de sortir. Però les ponències que van tenir més participació van ser les de la llista cívica. I suposo que es posarà sobre la taula.

—Creieu que els partits han tingut alguna influència en el fet que s’hagi crispat el debat de la llista cívica?
—Home, als partits, quan els disputes el terreny de joc, no els agrada, i tots els partits polítics han fet manifestacions en aquest sentit. Han acusat l’Assemblea de polititzar-se, quan l’Assemblea sempre n’ha fet, de política. No ha fet mai partidisme, però de política n’ha fet sempre. Aquesta és la idea que volem que la gent entengui, que tots som actors polítics, tots fem política cada dia. Per tant, hem d’assumir aquesta responsabilitat. Hi ha hagut qui deia que els polítics ens van enviar a casa. Tots ho dèiem. I jo me n’hi vaig anar. Aquest exercici d’autocrítica i de responsabilitat ens demana una resposta. No ens podem limitar a dir-nos que ho vam fer malament i prou.

—Quan es parla de llista cívica, de seguida s’associa a projectes com ara Primàries i el Front Republicà, i tots dos van fracassar. No temeu que una hipotètica llista cívica acabi igual?
—D’ara al 2025, que és quan es preveu la llista cívica, la situació pot canviar molt. No podem fer política-ficció. De moment explorem aquesta via. Ja veurem com acabarà, el ressò que pot tenir i com ho rep la ciutadania.

—Aquesta setmana ha fet dos anys del pacte que van fer ERC i la CUP. Quin balanç feu dels partits independentistes?
—Gestionen l’autonomia. Ras i curt. Gestionar l’autonomia tal com els deixen els amics espanyols de Madrid, però no hi veig cap component ni independentista, ni de confrontació, sinó de lleialtat i submissió. No hi ha un projecte per a anar cap a la independència.

—Es pot fer la independència sense els partits? El 2017, els partits anaven en la mateixa direcció que les entitats.
—No. Precisament per això la ciutadania ha de ser un actor polític que es confronti amb els partits polítics que es diuen independentistes; confrontar-los amb ells mateixos perquè assumeixin responsabilitats. És evident que si realment són independentistes, hauran de respectar la voluntat de la ciutadania. No m’imagino que no ho facin.

—I la llista cívica ha de ser l’element per a forçar un canvi en els partits?
—Ha de ser un element disruptiu, ha de causar un canvi respecte de com estem acostumats que siguin les estructures de poder o institucionals. La ciutadania ha de poder participar molt més directament. Tots som polítics i tots fem política. Tots hem de tenir la capacitat de poder-ho fer.

—Abans em comentàveu que la gent us demana que aneu per feina. Quina és l’estratègia de l’ANC?
—L’Assemblea és una associació que va néixer per durar molt poc i ja dura massa, perquè el seu objectiu és aconseguir la independència. He entrat de vice-presidenta a mig mandat, hi ha tot un seguit de projectes que ja són en marxa. I dins aquests projectes, hi ha la mobilització. La pandèmia ens ha afectat molt, perquè ens va treure dels carrers. Ara hi hem tornat. Veig l’Assemblea en un punt clau en què tornem a agafar aquesta força, tornem a treure la gent al carrer, no solament per l’Onze de Setembre. La manifestació del 6 de desembre va ser important. Hem de tornar a mobilitzar el carrer, hem de tornar a fer que els carrers siguin nostres, i per això és clau tornar a moure les territorials.

—S’havien abandonat?
—No, ja es mobilitzen. Les territorials són bàsiques, perquè si tornen a sortir al carrer en el seu àmbit, vertebraran el territori. Contribueixen a la suma d’esforços.

—Fins el 2019 vau militar a ERC. Per què us en vau anar?
—Vaig entrar al partit en la crida que va fer Josep Lluís Carod-Rovira el 1989. Vaig anar-me’n perquè Esquerra, tal com jo ho veia, havia deixat de tenir com a objectiu prioritari la independència. Ja ni en parlava, parlava d’autodeterminació, que em sonava com un eufemisme. Vaig començar a militar a Esquerra perquè en aquella època, i és un mèrit que li hem de reconèixer, era l’únic partit que parlava d’independència; amb tres diputats. Vaig començar a militar per això, i sempre he estat a dins treballant per la independència. Quan la independència es deixa en segon o tercer terme, ja no m’hi sento còmoda. I, a més, em fa la impressió que el partit ha perdut la identitat. Em consta que hi ha militants d’Esquerra que també tenen aquesta idea.

—Quan vau comunicar la vostra baixa, després de trenta anys de militància, us van demanar que us ho repenséssiu?
—No. Vaig enviar un correu electrònic explicant les meves raons. Vaig fer servir el conducte reglamentari, i em van contestar que gràcies per aquests anys i que les meves reflexions serien comunicades a qui pertocava.

—Cap figura de pes, com ara Miquel Pueyo, que també és de Lleida, no va voler parlar amb vós?
—No. Sempre vaig ser molt crítica amb segons quins postulats. A més, vaig entrar en un partit molt masclista. He de dir que gràcies a la Carme Porta vaig aprendre el feminisme i a ser una dona feminista. I això incomodava molt el partit. Entenc que, en general, als partits els crítics no agraden.