Núria Marín: ‘El 155 només s’evita si no hi ha una declaració d’independència’

Núria Marín (1963) és batllessa de l’Hospitalet de Llobregat des de l’any 2008 pel PSC-PSOE. Viu al barri on va néixer, la Torrassa. La senyora Marín rep VilaWeb al seu despatx poques hores abans del moment previst per a la declaració d’independència (DI) d’avui a les sis de la tarda. Dies després d’un intensíssim primer d’octubre, en què hi hagué atacs violents de la policia, també a l’Hospitalet, Marín critica aquella actuació policíaca. I, ara com ara, també rebutja de ple l’aplicació del famós article 155. Això sí, creu que per evitar-lo Puigdemont hauria de desdir-se i no fer la declaració d’independència.

—Com el valoreu, l’1-O?
—Va haver-hi molts errors. Parlo com a alcaldessa: a l’Hospitalet vam viure un moment molt complicat quan la policia nacional va intentar aturar la votació en un institut. Crec que va ser un greu error. I per això vaig baixar per intentar evitar-ho i vaig aconseguir que marxessin de l’Hospitalet. I d’alguna manera vaig aconseguir, pel que he sabut després, que no hi hagués accions d’aquesta mena a la resta de Catalunya. Allò que va passar no té cap explicació. La gent feia allò que tots sabíem que farien: votar. Crec que l’acció de la policia va ser molt desafortunada i algú es va equivocar donant l’ordre que s’activés tota aquella força.

—Alguns unionistes van trobar-se descol·locats amb la policia.
—A mi se’m va trencar l’ànima de veure com passava una cosa com aquella a la meva ciutat. Per això vaig defensar la gent que votava a l’institut. Entenia que tenien ganes de fer-ho. En aquest país s’han trencat moltes coses. Per començar, es van trencar per la sessió del parlament dels dies 6 i 7. Poques persones estaran orgulloses del que va passar. Aquí va començar un trencament. I després han vingut errors per part dels altres. Però em resisteixo a pensar, que avui, al segle XXI, no hi hagi la capacitat i l’altura política per a trobar una solució serena. Sobretot pensant en allò que interessa als ciutadans i ciutadanes.

—Com valoreu el discurs del rei de dies després?
—Ho vaig dir públicament: estic preocupada, perquè jo pensava que s’havia perdut l’oportunitat de parlar de diàleg i de consens. Que és el que molta gent esperava a Catalunya. Sense entrar a valorar el seu paper, crec que parlar una mica de diàleg hauria estat molt bé.

—The Economist defensava un referèndum autodeterminació. I, segons que m’han dit, Núria Marin preferiria tornar a l’estatut del 2006, sense referèndum.
—Ara les coses han arribat a un nivell que no, no hem de tenir línies vermelles. Jo no sé si la negociació s’acabarà d’una manera o d’una altra. No em vull avançar. Jo faig una proposta que és que la base, el punt de partida, sigui l’estatut que van votar els catalans. Pot ser un base mínima de negociació. Però si ha d’haver-hi una altra base, o un full en blanc, doncs fulls en blanc, que hi siguin. Però parlem-ne. Negociem. A mi dissabte la gent se’m posava a plorar. La gent està molt preocupada i angoixada. La gent no vol això per a Catalunya. No vol que les empreses se’n vagin, ni baralles a les famílies. No vol perdre les amistats.

—Els socialistes Corbacho i Borrell van anar ahir a la manifestació convocada per Societat Civil Catalana. Núria Marin hi va anar?
—No. No vaig anar-hi. Però em sento molt representada pel Pep Borrell. Va ser la resposta de molta gent que probablement ha estat callada tot aquest temps i que no havia parlat. I a mi també m’agradaria parlar de les manifestacions de dissabte. Que n’hi va haver demanant una cosa tan senzilla com que parlem. És el que vol la gent. I no solament a Catalunya. És un problema que no es resol amb amenaces. Aquest problema no es resol amb el 155. El 155 només s’evita si no hi ha una declaració d’independència. Hi ha molta gent que durant aquest temps ha estat callada. Ahir molta gent va sortir al carrer.

—Una mica tard?
—Arriben tard moltes coses. El sector econòmic segurament ha respost una mica tard. Aquests dies veiem com canvien de seu. No és cap bona notícia. I per ells suposo que tampoc no és agradable fer-ho. Molts han estat amb una actitud més passiva. I ara surten.

—Si es fa la declaració i Rajoy aplica el 155, Núria Marín…
—Hem d’impedir-ho. Avui encara hi som a temps. Durant el dia d’avui he fet trucades i reunions. I espero fer-ne més. Fins demà a les sis hi ha temps per a evitar l’aplicació del 155, com a conseqüència d’una declaració d’independència. Crec que el govern no aplicarà el 155 si no hi ha una declaració abans. I per tant és a les mans del president Puigdemont si això passa o no. Penso això. La solució no és aquest article 155 ni que el provoqui una declaració. Per Catalunya no aportaria res de positiu que es provoqués aquesta activació del 155. Els dirigents polítics tenen la màxima responsabilitat d’escoltar la gent. No només els teus. Això els alcaldes ho fem cada dia. Escoltem la gent, pensin què pensin. Jo si fos el president Puigdemont demà no faria la declaració.

—I què farieu?
—Jo no la faria. Perquè porta com a conseqüència l’activació del 155, o allò que consideri.

—Els socialistes us podeu trobar dividits. Uns a favor del 155, i els altres no.
—No, no. Els socialistes avui no estem en absolut d’acord amb el 155. Però tampoc amb la declaració d’independència. El PSC i el PSOE tenim en aquesta qüestió un missatge molt clar. No hi ha dubte. Més enllà d’alguns individus solts, que a tot arreu passa. Avui Pedro Sánchez ha estat a Barcelona. Hem tingut executiva del PSC i ha vingut acompanyat del secretari d’organització. Ho hem dit del dret i del revés: hem provat de convèncer el govern que el 155 no s’ha d’activar. Tret que, evidentment…. Vam començar la setmana amb una amenaça doble. Però ara és clar que no s’activarà el 155 si prèviament no hi ha declaració d’independència.

—Demà després de la declaració…
—Creieu que hi serà?

—Diria. El meu dubte és la reacció de Rajoy…
—No en tingueu cap dubte. Si demà hi ha una declaració d’independència, la reacció del govern d’Espanya serà contundent. Punt.

—Enviarien l’exèrcit?
—No ho sé. Contundent. Però és clar que activarà i defensarà el que hagi d’activar. La gent amb qui parlo no són partidaris de la DUI. I de sectors diferents del país. Ningú vol aquest escenari.

—El món no veu clara la independència de Catalunya. Però encara veu menys clara la violència de la policia. Demà el món pot dir: els catalans l’han feta grossa, però Mariano Rajoy, més.
—Qui tingui interès a destrossar un país no comptarà amb mi.

—Suposem que hi ha la declaració d’independència. D’aquí a un mes la Núria Marín acceptaria la legalitat catalana que en sorgeix?
—No.

—Per tant, doble legalitat dins de casa. Uns seguiríeu la llei espanyola i uns altres, la catalana?
—No ho sé. Però a veure si ens entenem: demà hem d’impedir que s’activi el 155. El 155 només es pot impedir si no hi ha una declaració d’independència. Jo no prenc la decisió. L’ha de prendre un president de Catalunya. Un president que ho és de tots.

—Aleshores no aplicaríeu la declaració per por. Per evitar el 155. No?
—Per responsabilitat.

—Per covardia.
—No, no, no. Per responsabilitat. Jo vull tenir un país pròsper. Vull que els ciutadans tinguin oportunitats. I que hi hagi una bona convivència. I el que em plantegeu em trenca tot això.

—La violència no és entre ciutadans. La violència va ser amb la policia. Vós vau sortir a defensar votants del sí, per exemple.
—Arribarà un moment que… Això té una dinàmica. I demà pot ser que…. Aquí durant cinc anys els ciutadans han passat gana. I mentre alguns estaven en una dinàmica, doncs els altres hem hagut de donar la cara perquè poguessin menjar i escalfar-se a l’hivern. I jo que estic al costat de la gent m’hauria agradat que altres estiguessis al costat dels ciutadans. La història que s’ha venut és molt maca. I el relat, també. Però en aquests moments el pas següent és una situació que no desitjo per a mi. I ells tampoc no ho volen. La gent no vol enfrontament. I es produirà.

—Amb la policia potser, però entre nosaltres no.
—Amb afecte: la gent comença a no poder parlar entre ells. Hi ha baralles familiars entre amics. És una qüestió de sentiments. Per això es complica. No és només una qüestió racional ni legal. Hi ha sentiments.

—Aquell ‘A por ellos’. Això va arribar al cor.
—Tot això, i el dia 1, no té explicació. Però aquí tothom s’ha equivocat. Uns i altres. A mi el que em dol és que no ho pagarà ni l’un ni l’altre. Ho pagarem tots. Això és el que haurien de pensar també els presidents de la Generalitat i del govern d’Espanya.

—Amb Puigdemont, hi teniu bona relació?
—Sí.

—Encara avui?
—Sí. Però una cosa és ser cordial, com ell, i una altra és que pensem igual. Jo li dic allò que penso, no allò que ell vol sentir. És la meva obligació. I que tingui una visió no monolítica.

—La comunitat del no, bé ha de tenir representants que no cridin ‘A por ellos’. Núria Marin podria ser-ho?
—No sóc la representant del no. Sóc la representant del sentit comú. També hi ha gent que ha anat a votar, que no vol la DUI ni el 155. No ho vol. No us penseu que és cosa dels qui no hi hem participat activament. No ens llancem al precipici, que caurem tots.