Núria Feliu: ‘He fet massa quilòmetres perquè ara tot se’n vagi en orris’

Núria Feliu canvia per una estona el seu estimat barri de Sants pel Raval. Hem quedat a la redacció de VilaWeb per parlar del llibre que ha publicat, ‘Dies i records d’infantesa’; un compendi de records, anècdotes i nostàlgia a doll. Sants, catalanisme i escenaris són tres paraules omnipresents a l’obra i que defineixen una de les artistes catalanes més emblemàtiques del segle XX.

La Feliu no l’entrevistes, hi converses. Té una saviesa especial, de mercat, com diria ella. Per això aquesta ‘entrevista’ se’ns allarga a una hora d’enregistrament. S’emociona parlant de l’Ovidi i riu, riu molt, parlant del canvi al País Valencià. Ja són lluny els aplecs del Puig durant els anys seixanta, on va començar a formar el seu catalanisme. Intentem parlar de tot, també de l’actualitat del procés i l’atzucac en què es troba. No en vol parlar gaire perquè està molt enfadada. Fins i tot se li inunden els ulls per la por que no arribi a bon port. ‘Anem amb compte, ara ens podríem fer molt mal’, em diu. Comencem.

—Al llibre dieu que sempre heu seguit la filosofia que us va transmetre la vostra mare: ‘Al carrer, a somriure i a escoltar. Els problemes s’arreglen a casa.’ Però, en canvi, Núria Feliu sempre ha dit allò que pensa.
—Sí, però sobretot em refereixo als problemes personals. Mira si és així que en aquests moments encara hi ha gent que no sap si sóc casada, soltera, lesbiana o si tinc fills amagats. La meva vida personal és a casa. No hi he jugat mai, no ho he utilitzat mai i no me n’he beneficiat mai. La gent mediàtica saben amb qui se la juguen i que com que jo m’he respectat, em respecten. Això és molt important, perquè si ho vengués tot, doncs tindrien el dret de voler comprar.

—De fet, mai no s’han sabut els vostres amors.
—Els del món de la cançó no som de portades de revistes ni publicacions del cor. Pel respecte que ens hem tingut a nosaltres mateixos. Quan es va morir la meva mare i el meu germà, ell a 32 anys i dos nens petits, jo anava a tot arreu amb els meus nebots. La gent es pensava que eren meus. ‘Mira que els tenies amagats!’, em deien. Amb això també vull dir que la cançó d’aquí, era una cosa i a Madrid, el contrari. Allà hi ha hòsties per sortir a les revistes. Es venen les ecografies dels petits. S’ho venen tot i llavors es queixen perquè els persegueixen. Això no ha passat mai amb la gent de la cançó. Hem estat més seriosos. Jo he tingut relacions, bastants, però no van anar més enllà. Per casar-me i tenir fills havia d’escollir. O això o la meva carrera, totes dues coses al mateix temps era molt complicat. I vaig triar la carrera. I també per les circumstàncies familiars.

—Us en penediu?
—No perquè els meus nebots viuen a tres carrers de casa meva. M’estimen, m’adoren i fem unes grans tertúlies. Jo arribo a casa, obro la porta i hi ha plantes. No tinc ni gat ni gos. Si arribés cansada i hi hagués algú, hauria d’explicar com m’ha anat el dia. En canvi així estic molt tranquil·la. A més a més, com més gran et fas, tires el llistó més amunt. Ets més exigent. Ara m’haig de complicar la vida i complicar-la a algú altre?

—Ignorava la mort del vostre germà.
—En deu anys vaig enterrar la meva mare de càncer, el meu avi de càncer, el meu pare de càncer i el meu germà també de càncer. En deu anys. I jo cantant. D’això, la gent no en té ni idea. Al matí era a l’hospital de Sant Pau amb la meva mare, quan llavors no hi havia quimioteràpia i era un sofriment espantós, i a la nit a cantar.

—Us ha fet més forta, aquest patiment.
—No ho sé, forta no crec que sigui la paraula. No sé què m’ha fet…

—Canviem de tema. Al llibre definiu els Països Catalans com la vostra pàtria. Però poca gent sap que heu teixit moltes amistats al País Valencià.
—Hi vaig baixar per primera vegada amb la família Ballester, de la llibreria Ballester. Patriotes com ningú. Era l’any 1965 i vàrem anar a l’aplec del Puig, que avui encara es fa. Agafàvem les senyeres i caminàvem uns quants quilòmetres fins al Puig. Allà hi vaig conèixer l’Enric Tàrrega i l’Eliseu Climent. De tant pujar i baixar, l’Eliseu sempre em deia: ‘Després de Jaume I, la Feliu.’ I és que hi vaig anar fent família. Això m’ha passat a molts llocs: a les Balears, a l’Uruguai, a l’Argentina. I al País Valencià vaig fer família a la Marina Alta, a Pedreguer. Ja ho pots posar amb lletres ben grosses. Allà tinc, encara ara, el meu secretariat permanent. Hi vaig baixar fa un mes a fer una lectura de poemes de l’Ovidi i Estellés amb la banda municipal de Pedreguer.

—M’agrada que em parleu de l’Ovidi. Tinc entès que hi vàreu mantenir una bona amistat. Expliqueu-me’n algun record que tingueu.
—L’Ovidi, poc abans de deixar-nos, un dia em truca i em diu: ‘Xica, tu que vas tan ben pentinada, puc anar a la teva perruqueria?’. Home, és clar, li vaig dir. Saps que li vaig proposar? Anar a Ca l’Isidro a fotre’ns escudella per menjar-nos-la abans del Nadal. Endavant, em va dir. Va venir, vàrem anar a menjar escudella; ell també va menjar cap i pota, que li agradava molt, i quan es va acabar, vàrem anar a la meva perruqueria. Li van fotre un tall que en va quedar encantat, perquè ell havia estat barber i hi entenia. I llavors, quan va marxar, va dir: ‘D’ací a un mes tornaré a venir’. Però ja no va poder [s’emociona].

—…
—L’Ovidi i jo anàvem a la nostra, en això ens assemblàvem molt. Jo no he estat mai de grups, sempre he anat a la meva. M’ho he fet tot jo i m’he equivocat jo. L’Ovidi, pobret, també s’ho va haver de treballar ell. Per això teníem una relació especial. A banda, ell sabia que jo m’estimava molt el País Valencià.

—Finalment s’ha fet justícia amb ell.
—Ara, i s’ha demostrat com se l’estimava la gent. Tenia molta empatia amb la gent. És que era bona persona. Molt bona persona. Un gran actor, un gran cantant i les lletres de les seves cançons i poemes eren magnífiques. Sempre tindré una adoració total per ell.

—Heu vist el millor i el pitjor del País Valencià. Però després de molt temps de foscor ha arribat el canvi.
—Sí però s’ha d’anar a poc a poc perquè entre ells encara ho han d’assimilar. Vaig baixar-hi fa poc i em van dir que no havien de córrer perquè si no els esclataria a les mans. Han estat molts anys en què no han tingut res; molts anys. Pensa que aquesta gent es pagava TV3 de la seva butxaca i s’enfilaven a les teulades per orientar bé l’antena i buscar el senyal. Jo he donat diners per poder tenir TV3 al País Valencià. Perdona que parli de mi…

—Ja ho vull.
—És emocionant de veure com es retiren ordres i decrets que no hi havia per on agafar-los, més defensa de la llengua, el Nou d’Octubre, l’actitud i les formes que ha portat en Ximo [Puig]… Estaràs d’acord o no amb el seu partit, però les formes són molt diferents.

—I a poc a poc recuperar els vincles amb el Principat i les Illes.
—Naturalment, això és claríssim. El 3/24 i el 33 s’hi podran veure aviat. A les Illes, a IB3, ja tenen nou director. Tot comença a canviar, però no correm. Hi ha tanta impaciència. Tinc amics valencians que em diuen que volen veure la independència de Catalunya, volen veure aquest corredor del mediterrani, però en tots els aspectes. Estan molt il·lusionats, francament.

—’Aquests valencians són tots uns peperos’, he sentit dir moltes vegades. Al Principat pequem de menystenir el País Valencià?
—N’estic farta, em canso d’explicar-ho. Una cosa és el rovell de l’ou de la ciutat de València, el rovell de l’ou de la ciutat d’Alacant. Però tan bon punt apareix la clara de l’ou, és que no saben ni parlar castellà! Parlen català més bé que aquí. Les expressions que diuen… Em cau la bava. Igual que a les Balears. Jo veig una realitat i des d’aquí s’ha venut desvirtuada. ‘Tots són igual’, diem aquí. No! El País Valencià també som nosaltres! El rovell és el rovell, però la clara és la clara. I hi ha molta clara. I això ens passa aquí. Qui ha salvat la llengua? Els pobles. Me n’he fet un fart i he fet molts quilòmetres. Hi veus gent amb tanta il·lusió i tanta disposició que agafa autocars i fa el que faci falta.

—Us agradaria reivindicar-vos com a independentista de tota la vida, ara que hi ha molts personatges del món de la cultura s’han afegit al moviment sobiranista?
—Si tu repasses la meva carrera, és una carrera reivindicativa. Sobretot amb la llengua. Era de les que creia que en català es podia cantar tot. Vaig recórrer el País Valencià i les Illes, sempre posant el país davant de tot. La gent sap què he fet, és escrit. Així que no cal reivindicar-me.

—Anar associada a l’òrbita de CiU us ha fet més mal que bé?
—Bé, per això em van penjar la llufa. Jo no sóc una persona de partit i ni tan sols era militant. Mai no he estat una persona de partit perquè no m’agrada obeir. Foto el que em dóna la real gana. Ara, hi tenia molts bons amics, a Convergència. Hi havia gent amb la qual m’avenia molt i que sentien el país. No hi anava per ideologia. Jo no he tingut mai la sensació que era una persona de dretes. I pels meus actes em sembla que es demostra. Però hi ha hagut molta gent a la qual li ha anat molt bé penjar-me la llufa perquè Convergència no tenia ningú més. Entre cantants era molt fàcil dir ‘sóc socialista’. Era molt fàcil. O ser del PSUC. A mi quan m’ho preguntaven deia que era del país.

—Maleïda llufa, oi?
—Però si jo feia baixar llibres al País Valencià per a les escoles on les AMPA volien que els seus fills estudiessin en català. És clar, des de la conselleria de València, amb en Lerma i tota aquella banda de traficants, no donaven res de res. Des de les escoles m’escrivien cartes i jo les passava al Departament d’Ensenyament i anàvem a la Campana, a la Gran Via, i omplíem caixes de llibres per enviar-les cap al País Valencià. D’aquestes coses n’he fetes moltes, però sempre m’han penjat la llufa de ser de dretes. Quan a casa meva sempre havien anat a l’Orfeó!

—Us la voldríeu treure de sobre?
—Ni intento treure-me-la. Sempre he dit: els que em coneixen saben com sóc, i els que no, tant se me’n fot.

—Ara el país viu un moment històric, però queda molt camí per fer.
—Molt i crec que hem d’anar amb compte. Ara ens podríem fer molt mal. Estic emprenyada. He fet massa quilòmetres perquè ara tot se’n vagi en orris. Com no haig d’estar emprenyada? Amb aquesta intransigència. Fer-nos anar com unes baldufes. Ara sí, ara no, ara m’ho penso. Però què s’han cregut? Quina falta de respecte!

—Com no pot ser d’altra manera, Sants és un dels protagonistes del vostre llibre. Què ha canviat des de la vostra infància?
—Home, d’entrada, després de Calcuta, Sants és el lloc del món on hi ha més gent per metre quadrat. I abans no (somriu). Jo neixo en una plaça, que aquesta plaça és un poble dins del poble de Sants. A nosaltres se’ns van cruspir. Barcelona se’ns va cruspir. Érem un poble amb església, ajuntament, totes les entitats, els d’esquerra, els de dreta… Era un poble. Però Sants s’ha mantingut com un poble lluitador, un poble molt combatiu, un poble amb moltes entitats. Pensa que tenim un secretariat amb més de 300 entitats. Que s’ha dit aviat. Llavors, intentem que els molts sud-americans que han arribat, hi participin. Sigui amb els castellers, amb les majorets, amb els balls de bastons… i sobretot, a les escoles, que són magnífiques. Els hem fet nostres.

—Vist des de fora, Sants conserva una essència especial. Igual que Gràcia.
—Sí, jo diria més Sants que Gràcia. També som més. A veure, Gràcia amb la festa major s’ho empassa gairebé tot. Però és que Sants, si et fixes què hi ha i es fa cada dia al barri, és impressionant. Em refereixo a activitats participatives, culturals i socials. Fins i tot tenim Can Vies. Ho encapçalem tot. [Riu.]

—Un dels records que rememoreu al llibre és que el vostre pare us va fer aprendre l’alineació de la selecció turca de futbol que va eliminar Espanya el 1954. Encara la recordeu?
—Sí.

—Digueu-me-la.
—Turgay a la porteria, Ridvan, Cetin, Basri, Mustafà, Rober, Lefter, Suad, Feridun, Burham i Goskun. I amb els espanyols jugava el Biosca i el César, que eren del Barça, però era la selecció espanyola. I quan perdien era festa major. Llavors ens feia aprendre l’alineació.