Nuria Enguita: ‘Vull recuperar l’impuls utòpic amb què es va crear l’IVAM’

Nuria Enguita (Madrid, 1967) és, des de dilluns, la nova directora de l’Institut Valencià d’Art Modern, l’IVAM. Es podria dir que Enguita torna a casa, perquè entre els anys 1991 i 1998 hi va treballar com a conservadora. Ho deixà per fer-se càrrec de la direcció artística de la Fundació Antoni Tàpies. Ha estat curadora d’exposicions al Reina Sofia, al MACBA i a la 31a Biennal de Sao Paulo. Els darrers anys de carrera els ha dedicats a posar en marxa la col·lecció privada del Bombas Gens Centre d’art, al barri de Marxalenes de València.

Enguita contesta amb concisió a totes les preguntes. Si alguna cosa la desconeix, ho diu obertament, i si cal, ho contulta. Abans de l’entrevista, accepta amb esportivitat la sessió de fotografies a la sala de l’exposició permanent de Julio González. L’equip de comunicació li ha preparat una agenda d’entrevistes amb un horari marcial en tandes de mitja hora. Tots els mitjans volen saber més detalls del projecte amb què aquesta dona, nascuda a Madrid, va enlluernar el tribunal que la va triar.

Just abans de començar la conversa deixa a mitges la reflexió amb què intenta dir que una persona no és d’on naix, per explicar que s’ha format a Barcelona i a València. Parla català amb disciplina. El va estudiar per aprovar el C1 durant la convalescència d’una operació d’esquena. A casa el parla amb la seua família. I els corregeix, diu.

—Què és l’IVAM?
—És el museu més important del País Valencià. És un museu meravellós amb una col·lecció fantàstica, amb una posició molt important al territori.

—L’IVAM és un museu del segle XXI?
—[Dubta] És una cosa que vaig dir a la presentació. Volia dir que el vull portar plenament al segle XXI. Crec que és un museu del segle XX i del segle XXI. Als anys noranta podíem mirar d’una manera el XX, però ara, amb tot el que ha passat aquests últims trenta anys, l’hem de mirar d’una altra. La meua proposta és eixa nova manera de mirar el segle XX des del XXI. Aquest museu es va crear en un moment de globalització i jo hi arribe en un moment de desglobalització. Evidentment, la mobilitat de les persones s’ha vist retallada, i això per a un museu d’art contemporani és una complexitat afegida.

—Quina és aquesta mirada nova?
—Hi ha hagut una transformació no tan sols del món sinó de la manera de mirar-lo. Amb els feminismes, amb els decolonialismes. Les idees amb què hem estudiat la història de l’art del segle XX no ens serveixen. Des de l’ara i l’ací no n’hi ha prou per a conèixer-lo.

—Si avui una persona es passejara entre els fons de l’IVAM, podria entendre el segle XX?
—Sí. Pense que a l’IVAM hi ha manifestacions que recorren tot el segle XX i que poden parlar també d’esdeveniments socials artístics, econòmics del XX i del XXI fins ara.

—Hi sobra res, al fons de l’IVAM?
—No ho sé. He de dir que conec el que hi ha a la pàgina web. Ara vaig mirant. He llegit moltes coses a la premsa, però tampoc no sé en quin estat es troba. Però als fons dels museus no hi sobra res, en el sentit que és part de la seua història. Després s’ha de veure com s’organitza.

—L’IVAM ara ha fet trenta anys, però parleu de recuperar l’esperit dels primers deu per llançar-lo cap al futur.
—Jo vull recuperar l’impuls utòpic del potencial que tota institució té en un moment històric. Aquell moment [1989] era de postdictadura. L’estat espanyol s’anava construint, no únicament pel que fa a les infrastructures culturals. Era una democràcia que anava cap a algun lloc. Ara la nostra democràcia té molts problemes [riu]. Aquell era un moment utòpic. Hem de recuperar aquell impuls. Dir: som ací, podem dir alguna cosa al món i la direm. Jo vaig treballar set anys meravellosos a l’IVAM. Ací em vaig formar, després vaig anar a Barcelona. I és veritat que vaig començar amb una forma de treballar molt exigent. Aquesta és la meua escola. Però no es pot recuperar el passat. M’agrada la idea de veure que els moments de radicalitat del passat ens ajuden a entendre el present i anar cap al futur. Hi ha coses latents que possiblement no han eixit i que possiblement poden eixir en altres circumstàncies.

—Quan començarem a veure l’IVAM de Nuria Enguita?
—Jo no sóc gaire personalista, però es notarà. Ara treballe en l’any que ve, encara que la majoria de la programació és de l’anterior direcció [José Miguel García Cortés]. La pandèmia no li ho ha posat fàcil. Encara he de quadrar el programa, però pense que serà el 2022 quan es veja.

—I què hi veurem?
—Jo voldria que fora una continuïtat. En la meua proposta hi ha una idea de metodologia que és afegir capes, un palimpsest. Sempre hi ha capes més dolentes, però hem d’anar afegint capes per aportar nous significats i no destruir el que hi ha d’abans. La destrucció no em sembla un bon mètode de treball per a una institució. Llevat de Bombas Gens, sempre he arribat a llocs que ja funcionaven i sempre he intentat de ficar-m’hi.

—Poseu el fons de l’IVAM al centre de les vostres actuacions futures.
—El fons ha estat el centre de tota la història de l’IVAM. Jo voldria recuperar el fet històric perquè s’han de fer coses que no s’han fet. A mi m’agrada treballar no tant la visió historicista del museu sinó veure per què una obra tenia sentit en el moment en què es fa i té sentit ara. I això, en diàleg amb moltes més. És veritat que no tenim tot el que voldríem per a explicar algun moment històric. I per això és important treballar des de la col·lecció. Amb la col·lecció, però també des de la col·lecció. Des del que significa la col·lecció. Preguntar-nos per què els nuclis d’avantguarda són fonamentals, per què els nuclis de l’art pop són fonamentals. València és una potència en aquest art i és un moment molt creatiu i molt important. Vull que hi haja connexions amb la col·lecció, que és la manera que jo normalment vaig treballar a la Fundació Tàpies i, a vegades, en contraposició a Tàpies.

—La Fundació Tàpies és publico–privada, Bombas Gens és privada i l’IVAM és públic. Veieu alguna diferència a l’hora d’entomar-ne la gestió?
—La meua història és una mica a l’inrevés, perquè com que vaig començar ací, el que he fet en totes les institucions privades és treballar com si foren públiques, amb pressuposts menors, és cert. Però pense que sóc especialista en la gestió. Quan es treballa amb els diners de tots hem de tindre molta cura. Els mecanismes, procediments i protocols que ara hi ha a l’IVAM ho permeten i ho faciliten.

—Hi ha pressupost per a noves adquisicions?
—La veritat és que no he tingut temps de mirar-ho, però em sembla que per a enguany ja no queden diners.

—En el pressupost d’enguany hi havia 900.000 euros. N’hi ha prou?
— [Dubta] Pense que és una molt bona quantitat per a un museu de les característiques d’aquest i en moments com aquests. És poc, és veritat, però no només l’IVAM, sinó que cap altre museu del món es pot permetre certes peces que es podria permetre un col·leccionista privat amb molts diners. Però jo pense que hi ha recorregut per a comprar.

—Quan nomenareu el consell assessor?
—Treballe una proposta que ha de passar pel consell rector i pense que en tres mesos el tindrem. Jo voldria gent del món de l’art, d’alguna institució, de les universitats, persones que donen prestigi al museu. Hi ha diferents perfils, uns més acadèmics, uns altres menys… Més de col·leccions, perquè el consell és assessor en art, no té a veure en la gestió. Ha de ser gent amb un perfil més artístic que social econòmic o polític.

—Parlem dels contenidors, de les tres seus de l’IVAM. Comencem pel gran, per l’espai exterior inacabat.
—No puc parlar pel que no sé. Jo no hi era. Sé que es va fent un projecte d’usos, però això és la primera cosa que tinc al cap. Ara es fa un estudi que jo coneixeré la setmana que ve i, a partir d’això, ja s’executarà. He parlat amb l’ajuntament de manera informal i m’han dit que ens hi posem i ho acabem. Està previst. No sé quan podrà ser…

—Quin paper tindrà la seu d’Alcoi?
—Ara miro el programa, què s’ha fet. M’agradaria fer exposicions de la col·lecció de l’IVAM, fer exposicions temàtiques, grans, però també m’agradaria que funcionara com a lloc per a artistes. Que pogueren treballar en el territori. És a dir, propostes d’artistes reconeguts o no tant, per a mi és important la qüestió transgeneracional. Treballar amb el territori i amb els agents de la ciutat d’Alcoi.

—Pel que fa a la nova seu de València, era previst d’anunciar-la el dia de la vostra presentació?
—Crec que no. Jo no he confirmat res del que diu la premsa [una de les naus de Demetrio Ribes al Parc Central]. A mi, el dia de la roda de premsa, em van dir que prompte aniríem a veure l’espai per a saber la meua opinió. Sé que encara han d’acabar les negociacions entre l’ajuntament i la Generalitat.

—Què heu previst per a aquell edifici?
—Un dels eixos del meu programa és l’articulació territorial. Tres seus ja són unes quantes i necessiten un programa per a cadascuna que es relacionen entre si i amb el mateix IVAM i un programa per a cadascuna i el seu entorn. Si és la seu que s’ha dit, és en un punt de trobada de molts barris de diversa extracció social i això és interessant. És un espai industrial, amb sostres alts, que es veu amb un sol cop d’ull en què ja he treballat. Voldria treballar amb artistes de totes les generacions amb obra potent per a aquest espai. És en un parc i la part lúdica és important.

—Hi ha una generació de valencians que apreciava l’IVAM, però en l’etapa de Consuelo Císcar hi va haver una mena de desconnexió. En quina situació es troba ara?
—La nostra generació el considerava com a propi, però hi ha una generació perduda que no ha crescut amb l’IVAM com a referent. L’època més dura, la de màxim desprestigi del museu i de tot el País Valencià. Hem de treballar perquè no torne a passar.

—I ja s’ha remuntat?
—Sí. La diferència és en el treball fet, en la gent que ha tornat. Jo crec que sí, però s’ha de continuar treballant. I torne a dir-ho, la covid ens esclafa. Hem de tornar a agafar forces perquè el món ja no és igual. Tot el sistema de l’art, la qüestió dels públics… A tots els museus s’ha de treballar perquè estiga més present en la societat d’una altra manera. Hi ha un nou començament, ara.