Núria Coll: “Tens més risc de tenir càncer si sopes més tard de les nou del vespre”

Ara fa dotze anys, la periodista Núria Coll va engegar el seu projecte més personal, Ets el que menges, que en aquell moment havia de ser un mitjà de comunicació dedicat a l’alimentació saludable. Una dècada més tard, el projecte no ha parat de créixer i s’ha convertit en una comunitat dedicada a la salut i l’alimentació, on es pot aprendre a menjar de manera saludable per tenir cura del cos.

Durant molts anys, Núria Coll va rebre propostes per a escriure llibres dedicats a l’alimentació. Sempre va dir que no, s’apoderava d’ella la síndrome de la impostora. Pensava que no era nutricionista, sinó periodista. Però després de dirigir durant dotze anys un dels projectes pioners en la matèria, finalment s’ha decidit llançar-se i escriure el llibre que els seus seguidors li demanaven. Ets el que menges és una guia per a millorar l’alimentació i cuidar la salut, atès que Coll ho veu com un tot. Per això, s’ha inventat la roda de la vida, una eina visual per a poder saber com estàs i què pots millorar. L’alimentació hi té un paper cabdal, però hi ha cinc eixos més que complementen la roda: els tòxics, el descans, la salut emocional, l’esport i la tribu. Núria Coll ens rep a la seu d’Ets el que menges per parlar de tot plegat en detall.

—Us he sentit dir que algunes coses que recomanàveu ara fa dotze anys no les recomanaríeu ara. El món de la nutrició i de la salut han viscut un esclat, aquests darrers anys. A més, s’han descobert moltes coses…
—No canviem cada setmana de filosofia, hi ha moltes coses que dèiem ara fa dotze anys i encara firmem. De fet, són les bases. Però sí que han canviat algunes coses. És una ciència molt viva. I hem hagut d’entomar, no tant el mea culpa, però dir: “Fa uns anys us vam recomanar això, i ara no creiem que sigui el més saludable. I hauríem de canviar una mica la manera de fer.”

—Com es viu, aquesta contradicció?
—L’he viscuda amb molta naturalitat. I les nostres seguidores me l’han agraïda. Realment recomanàvem de menjar molts més cereals integrals. Avui dia demanem de reduir molt més l’alimentació de carbohidrats. El que tot el meu entorn professional entenia fins aquell moment és que hi havia d’haver un canvi d’aquesta indústria que ens intoxicava. Però no vam entendre que la quantitat de carbohidrats que preníem se’ns n’anava de les mans. I aquest ha estat un dels grans aprenentatges.

—Tot aquest aprenentatge ara es reflecteix en el llibre que acabeu de publicar: Ets el que menges. Hi expliqueu el vostre estil de vida saludable, en què té un paper clau un mètode que anomeneu “la roda de la vida sana”. I en què no tot és l’alimentació.
—Un dels altres aprenentatges d’aquests anys és que l’estil de vida va més enllà de l’alimentació. I que encara que facis una alimentació perfecta, si falles en unes altres coses, és molt difícil que tinguis una bona salut. Són coses senzilles, com ara dormir bé i fer exercici. He acabat dibuixant aquesta roda amb les sis facetes de la vida. És una roda, que pot ser del hàmster, o de la vida sana. Quan et cuides malament, no tens ganes de fer esport. És un peix que es mossega la cua. I al revés, cuidar-se enganxa, i quan comences a alimentar-te saludablement, notes que si et mous i dorms, tens menys ganes de menjar marranades i una cosa porta a l’altra. Però sí, m’he adonat que l’alimentació és tan sols una part.

—Aquest canvi de vida que proposeu no és fàcil… Complir el 100% d’això que dieu al llibre requereix molta força de voluntat.
—És clar, que tothom compleixi el 100%, no, però el llibre serveix perquè pensis quants canvis d’aquests estàs disposat a fer o creus que seràs capaç de fer. I si apliques tres consells que causen canvis, ja està bé. En el llibre trobareu coses molt bàsiques, com ara quines són les coccions més saludables. Em semblava molt explicat, però no, perquè no hem tingut l’assignatura de nutrició a les escoles, que crec que hauria de ser obligatòria. No és que els nens no sàpiguen què és un plat equilibrat, sinó que els adults tampoc. No sabem què és una proteïna i què és un hidrat de carboni. I, per tant, portar-ho tot a la pràctica és molt difícil o impossible. No es tracta d’això, sinó de donar eines perquè la gent s’apoderi. Jo mateixa no he fet l’esport que hauria d’haver fet, perquè he estat mare de tres nens molt petits i m’ha enganxat en un moment de la vida especialment difícil. Però ara que són una mica més grans, ho podré fer. El llibre serveix per a saber què hem de millorar, com a far. Ara, sense estressar-nos ni obsessionar-nos. Sóc una dona molt flexible, amb els mateixos problemes que té tothom, per la qual cosa no em poso gaire hooligan perquè jo mateixa faig excepcions. Als meus nens també els agraden les marranades. De manera que amb calma.

—Repassem aquestes sis facetes? Comencem per l’alimentació. Hi ha coses molt bàsiques. Com ara que no ens ha de fer mandra passar temps a la cuina. Defenseu que està bé dedicar temps a treure els caragols de l’enciam. Estem molt acostumats a comprar-lo ja tallat, per a servir directament al plat.
—Aquest enciam és menys sa perquè no té els nutrients que té un enciam collit al Baix Llobregat a prop de la zona on vius, ecològic i sense pesticides. Aquest enciam no és mort, com el de les bosses de plàstic. Tampoc és que t’intoxiqui especialment l’enciam de les bosses de plàstic, però és bastant buit de vitalitat. És una llàstima que, amb totes les cooperatives de consum que tenim, i tota l’agricultura i ramaderia ecològica i regenerativa que té aquest país, no tothom en faci ús. Podem menjar verdura per plorar de gust.

—També defenseu la importància del menjar de proximitat. Dieu que cal anar al mercat, però també hem de saber a quina parada anem.
—Depèn de si vols menjar ecològic o no. Si no vols menjar ecològic, anar al mercat ja és un gran acte. Has de comprar menjar fresc. Hi ha coses que són molt bàsiques, com ara la fruita, la verdura, els llegums, la carn, el peix, els ous i el marisc. Amb això no t’equivoques. Després pots dir que ho vols fer excel·lent, aleshores cal anar a buscar una carn ecològica de pastura. I en un mercat municipal no ho trobes tan fàcilment. Hem homogeneïtzat el gust i els productes que trobem. Ens pensem que mengem variat, i són pots i paquets de colors diferents. Tot blat, blat de moro, soja i arròs. Ens perdem tota la resta. Quantes varietats d’enciam hi ha? Quantes varietats de tomàquet?

—Defenseu que hauríem de menjar cent vint vegetals el mes. Quan ho veus escrit sembla impossible. És més senzill?
—Sí, i tant. És molt important perquè és el que ens aporta diversitat en la flora bacteriana. Molta gent es demana com resoldre els problemes digestius. D’entrada, els hi diria que amb molta varietat. No tenim una alimentació variada. Necessitem fonts de propanol o els antioxidants que tenen les verdures. Les verdures són diferents segons els colors. Un dia repassem totes les liles, que tenen una mena d’antioxidants, des de la remolatxa a l’albergínia. Quan les hem passades, anem cap a les verdes. Però de les verdes, per què la gent no menja api, xirivia o nap? Per què només les posem al caldo? Per què no fem una crema d’api, nap i rave boníssima? Això amb una cooperativa de consum se soluciona molt de pressa. T’arriba allò que produeixen els pagesos de la teva zona. És el que toca cada en època de l’any. I menges col quatre setmanes perquè és l’únic que ha donat la terra. Agafes el sentit d’allò que dóna la terra allà on vius. T’alinees més amb el clima i amb el teu territori. D’alguna manera, això li anirà bé al teu cos. No menjaràs tomàquets tot l’any, que és quan l’espifiem.

—També doneu molta importància a saber llegir les etiquetes dels productes. A molta gent se’ns fa una muntanya, però doneu alguns trucs.
—Sóc conscient que passa, i per això al llibre n’he intentat d’explicar alguns de molt fàcils. El primer que hem de fer és no mirar mai el davant del producte, sinó el darrere. Al davant hi ha el màrqueting. Poden posar que un producte és vegà, sense gluten, sa, artesà, light… i tot allò que vulguin. Però al darrere trobes l’etiqueta amb la taula nutricional i els ingredients. Els ingredients els saps. Tu mateix veus si hi ha sucre o additius.

—Tot i que al llibre he descobert que hi ha una barbaritat de maneres de dir sucre.
—Correcte! Tan bon punt t’hi fixes, et familiaritzes amb aquests noms. Si mires al darrere, de seguida descobreixes que molts productes porten sucre. Alguns poden arribar a portar uns quants sucres diferents, com ara: glucosa, fructosa, mel, xarop de glucosa i sucre. Una bomba. Hem d’aprendre a llegir les etiquetes, no podem esperar que el supermercat decideixi per nosaltres.

—Us he vist molt crítica amb l’explosió de productes sense gluten. S’ha fet molt de màrqueting per dir que són sans, però no sempre és així.
—Ho porto malament. Els celíacs no paren de comprar en lleixes on hi ha productes sense gluten, i compren additius i tòxics. No solament perquè busquin un succedani d’uns macarrons per acontentar el paladar, que ho puc entendre. És perquè els han posat la por al cos que no poden comprar cap producte més. Hem de ser conscients que allò que ha de menjar un celíac és el mateix que ha de menjar algú que no ho és. És a dir: fruita, verdura, llegums, ous, peix i carn. I no pots i paquets de macarrons de blat de moro transgènic. La indústria sense gluten ho ha fet especialment malament, de les que més. Hi ha dues marques o tres que són molt famoses a escala europea, que si en llegeixes les etiquetes, és una barbaritat la quantitat d’additius tòxics que hi posen. Hi ha conservants innecessaris i molts colorants. Nens que han estat diagnosticats com a celíacs de petits basen la seva alimentació en això. A sobre que tenen tot el risc que hi hagi encreuament de gluten en una torradora o amb el ganivet del pa, cosa que ja és prou dramàtica, els fan això?

—És una crítica que es podria estendre a més indústries que s’han dedicat a fer productes per a vegans o vegetarians?
—El menjar passa massa pel laboratori. I em sembla bé que es trobin alternatives al consum de carn, perquè té un impacte en l’àmbit planetari innegable, però les hamburgueses vegetals no deixen de ser processats. I de vegades ja travessem la frontera d’ultraprocessats. I per més que investiguem si la proteïna de soja ha de ser la proteïna del futur, això no fa que mentrestant la indústria trobi la manera de colar-nos gols amb menjar que la nostra àvia no reconeixeria. Cada vegada són més productes de laboratori i que satisfan aquesta població vegetariana o vegana perquè els agrada molt aquest discurs contra menjar animals. Jo sóc omnívora i, per tant, defenso la proteïna animal. Em costa d’entendre que, encara que l’impacte ambiental ens obligui a reduir el consum de carn, el substitut sigui un producte tant de laboratori.

—Al llibre he descobert que malgrat que sempre m’han dit que si vull menjar bé, és millor de fer-ho tot a la planxa, no és del tot cert. Expliqueu que la carn s’ha de separar del foc, perquè no es carbonitzi. 
—Tant és així que els restaurants d’estrella Michelin moltes vegades et cremen la carn i et porten el socarrat com si fos el gran àpat. Ens agrada el gust torrat. Ens agrada una torrada de pa ben torrada. Però hem arribat a carbonitzar i això origina molts tòxics. És important que la gent sàpiga on comprar el menjar, però també és molt important que després sàpiga com cuinar-lo i amb quins estris. Perquè diferents parts del procés són molt delicades, i ens podem carregar tots els nutrients que tenia un bròquil o un tall de carn superbo de pastura. Haurem pagat un preu més alt per acabar carbonitzant-lo? Per tant, cal vigilar les coccions. Vam dir no als fregits perquè hi ha molt d’oli, però l’alternativa va ser cremar, i no és correcte. No estaria malament posar més oli en una planxa, saltejar-ho i acabar fent un fricandó o un plat de xup-xup. Aquella carn queda més intacta, perquè queda coberta per qualsevol mena de salsa, suc o aigua.

—Ara parlàveu de salses. És un dels apartats a què doneu molta importància. Menjar saludable no vol dir menjar insípid.
—És el que he sentit durant molts anys. Al començament és veritat que ho fèiem bastant més insípid, però n’hem après molt, i els restaurants de cuina saludable també n’han après molt. Les salses són la clau de com pot canviar un plat de verdures. També és important de descobrir el gust de les verdures i saber-les cuinar. Cuinar-les poc i que siguin de pagès. Una remolatxa del supermercat no té res a veure amb una remolatxa d’aquella que li has de treure la terra. A més, encara és millor si li pots posar algun condiment que et canviï la vida. Cal treure del cap a la gent que els greixos són dolents. De moment, no hi ha manera. Però insisteixo, posar un pesto, una bona mostassa o una maionesa és bo. I si no vols tanta salsa, pot utilitzar moltes vinagretes.

—Podríem parlar hores i hores d’alimentació, però parlem d’una altra faceta de la roda. Els tòxics. Doneu molta importància al lloc on vivim.
—És clau estar envoltats de natura. Ja hi ha molts estudis que parlen de la implicació que té la contaminació del trànsit rodat i atmosfèric en les grans ciutats per a la salut, com ara en el neurodesenvolupament i la tendència el sobrepès. Hi ha molts estudis del CSIC o d’ISGlobal que valoren l’impacte que té ser a prop d’una zona verda en la salut de la gent. Si vivim en ciutats, hem de procurar estar durant el cap de setmana molt en contacte amb espais verds o viure-hi a prop. Encara que no tot és a les nostres mans. La gent no es pot canviar de codi postal tan fàcilment, però qualsevol oportunitat és benvinguda. Jo visc a Barcelona, però a Collserola. La decisió la vaig prendre després de veure tots aquests estudis. És un tòxic invisible, que no ens acabem de creure. La contaminació ambiental és bestial, perquè ens arriba per l’aire, per l’aigua, per la cosmètica, pels aliments… És a tot arreu.

—Moltes vegades no la veiem. Per exemple, en les ampolles d’aigua de plàstic.
—Nicolás Olea, que és un dels millors metges que ha investigat sobre tòxics i el vincle amb el càncer de mama en el nostre país, ha fet investigacions increïbles sobre les ampolles de plàstic com a disruptors endocrins. Vuit de cada deu d’ampolles de plàstic que venen marques conegudes són estrogèniques. Actuen com a falses hormones del cos, amb tota l’alteració hormonal i de salut que té, sobretot en les dones. Per tant, no és una alternativa beure aigua en ampolles de plàstic. Necessitem filtrar l’aigua que ens surt de l’aixeta. L’aixeta té molts tòxics. Un guru americà diu que, o poses un filtre a l’aixeta, o el filtre ets tu. Hi ha metalls pesants o microplàstics… Greenpeace ho ha dit, vénen del mar, que és carregat de microplàstics.

—Per tant, l’alternativa és comprar ampolles de vidre o filtrar l’aigua de l’aixeta? Costen de trobar, les ampolles de vidre, la veritat.
—Sí. A més, el vidre té mal reciclatge. Hi ha una lluita ferotge per si és millor reciclar vidre o plàstic. Moltes vegades en aquest camp no hi ha una solució única i bona, perquè, si no, tots ho faríem. M’agrada donar tota la informació perquè la gent s’apoderi i faci el seu trencaclosques segons les possibilitats de vida que té i la seva coherència. Tots hem de fer allò que ens deixa tranquils.

—Ens doneu algun consell per a reduir els tòxics de les nostres vides?
—No cremar els aliments, atès que és una font gran de tòxics. També seria important de cuinar amb algun estri de cuina que pugui ser ergonòmic, com ara una paella d’acer inoxidable o ferro forjat, i no comparar una paella antiadherent, en què hi ha composts molt tòxics. Filtrar l’aigua, i viure prop de la natura.

—El dejuni també és una estratègia? Tot i que causa bastant controvèrsia.
—Cal ser conscient que depèn de quina patologia tinguis o de quantes hores de dejuni parlem, és millor fer-ho sempre sota supervisió. De vegades és pitjor el remei que la malaltia. Però els descansos digestius, que és com m’agrada dir-ne, són necessaris per a la regeneració cel·lular. El cervell es regenera de nit. El dejuni nocturn de dotze hores o catorze hauria de ser imprescindible per a tothom, perquè, si no, ni el sistema digestiu acaba de fer neteja ni el sistema immunitari s’acaba d’enfortir del tot. Tenim més problemes d’insulina quan som en pics glucèmics constants, de menjar de manera constant. Per tant, té molt lògica i molta evidència que la finestra d’hores en què ingerim aliment sigui concreta, com també la que descansem, i que no piquem. I si realment fem un bon descans, la regeneració del cos és magnífica per a començar un dia amb ingesta de menjar.

—Recomaneu de no menjar quan ja és fosc.
—ISGlobal ho ha estudiat molt bé, però s’ha dit poc. S’ha de sopar abans de les nou del vespre, i te n’has d’anar a dormir almenys dues hores després d’haver menjat. Hi ha estudis que demostren que, si no, augmenta la prevalença i el risc dels càncers de mama i de pròstata, que són els més habituals. Això s’ha demostrat. Però som un país que continuem sopant tard. Es pot fer un dia esporàdicament, però no sempre.

—Hi ha feines en què plegues més tard de les nou…
—Sí, hi ha molta gent que m’escriu i em diu que arriba a les deu de la nit a casa i em demana consell. Es pot fer un dia esporàdicament, per exemple, si vas al teatre, però no sempre. La gent que treballa per torns o arriba molt tard a casa, és una mala notícia per ells, hi ha més risc de tenir càncer si sopes més tard de les nou del vespre o te’n vas a dormir massa seguit.

—Per a aconseguir una vida saludable, també és molt important el descans.
—Sense descans, no hi ha esperança. Tens molts més problemes d’inflamació sistemàtica de tot el cos, amb totes les patologies associades a la inflamació, que són bàsicament totes. Tens problemes d’insulina, que són possibles dificultats en el sistema cardiovascular, d’hipertensió i diabetis. És imprescindible que descansem. Els professionals que m’acompanyen diuen que si cal és millor prendre melatonina que no pas no descansar. El cos necessita regenerar-se i descansar. I qui no dorm, ni tan sols està de bon humor.

—La societat actual, amb tantes pantalles i ordinadors, complica encara més aquest descans?
—Sí! I a la gent que treballa fins tard després li costa molt agafar el son. I ho saben. Si tanquen el portàtil a les vuit, i hi ha unes hores de descompressió en què llegeixen un llibre de paper o són en un ambient amb la llum molt més atenuada, és molt millor. Però tots mirem la televisió i el mòbil. Voler-ho fer tot bé no és fàcil. El perfeccionisme també ens emmalalteix. Cal que rebaixem una mica les expectatives.

—I aquestes hores d’exposició a la llum blava, les hauríem de contrarestar amb llum del sol?
—És clar. Tothom es demana per què tenim nivells tan baixos de vitamina D. No en som conscients, però la perdem per culpa dels florescents, també. En comparació, per més que ho mirem de revertir el cap de setmana pujant a una muntanya o que al matí travessem tres carrers i ens toqui el sol a la cara, no compensa totes les hores que som tancats a l’oficina.

—Hi ha aliments que ens poden ajudar a dormir més bé?
—Sí, tot i que no són la panacea. Per dormir millor té molt més impacte que el cos sàpiga que és de dia quan és de dia, i que sàpiga que és de nit quan és de nit. Per tant, molta llum natural des de la sortida del sol i fins a la posta. Que ens impregni tot el cos i no només la cara, tant com puguem. I després, començar a donar avisos al cos que s’ha d’activar la melatonina, que és el contrari del cortisol, i que el dia comença a acabar-se. Més enllà que si un plàtan pot ser estratègic per a dormir. Dubto que a algú amb insomni crònic des de fa vint anys el plàtan el pugui ajudar, l’abordatge que ha de fer és holístic.

—Un altre punt és la gestió emocional. En aquest cas, sí que hi ha certa alimentació que pot ajudar a controlar-la? Per exemple, menjar fruita i verdura.
—Sí, i els greixos. L’omega 3 és el gran aliat del nostre cervell. És antiinflamatori. Quan estem embarassades, ens diuen que prenguem DHA per al desenvolupament cerebral del fetus, però ho hauríem de fer la resta del temps. I, per tant, hem de saber molt bé on és l’omega 3. El trobarem, per exemple, en el peix blau petit. I la gent no en menja. Hauríem de menjar sardines, barat, sorell o anxoves cada setmana. Són una gran font d’omega 3 i són imprescindibles per a qualsevol neurotransmissor, que té molt a veure amb la gestió emocional de l’estrès i la felicitat.

—També parleu de la importància de tenir una tribu que ens acompanyi en el dia a dia.
—Actualment, la soledat no solament afecta la gent gran, com podríem pensar. Per molt que estiguis exposat a xarxes socials i interactuant tot el dia, aquell contacte que no és visual ni de pell és una pujada dopaminèrgica momentània. El “m’agrada” no t’aporta el que t’aporten les relacions humanes. I ja hi ha estudis llarguíssims, com ara el famós estudi de Harvard que durant més de seixanta anys ha fet seguiment de milers de pacients, que s’han adonat que la clau de la bona vida són les relacions humanes. I l’ajuda, també. Estem molt sols amb una vida molt asfixiant des de la incorporació de la dona al món laboral. I estar tan tancats en famílies monoparentals o molt petites, de portes endins, sense l’ajuda d’aquella àvia, que vivia amb tu i que potser no t’acabava de complaure, no ens ajuda. Quan vivíem junts, entre tots es podia fer l’olla de macarrons. I els nens estaven amb els cosins al mas i a l’aire lliure. Els nens volen nens. I, per tant, el pare i la mare no estaven tan atabalats pensant que havien d’estar tot el dia pel nen entretenint-lo. Si fem això, al final què em queda? On és el meu marge de maniobra per a cuidar-me? Els blocs d’edificis no són fets perquè aquesta tribu funcioni.

—I només ens faltaria un punt, l’esport.
—Segurament és un dels punts a què la gent fa més cas. Les dones no tant. Les mares, menys, perquè no tenim temps, després de fer dues feines, la de casa i la de fora. Continua sense haver-hi paritat, en això. No és que als homes els agradi l’esport, és que troben el forat per a fer-ne. En canvi, nosaltres no ens hem donat el permís. Trobo que hem de plantar-nos d’una vegada i trobar el moment per a fer esport, i prioritzar-lo.