Núria Carsí: ‘Haurem de buscar noves maneres d’acomiadar-nos’

Núria Carsí és infermera consultora clínica i fa molts anys que es dedica a ajudar els qui acaben de perdre un ésser estimat. Treballa a la Unitat de Dol de l’Hospital de Sant Joan de Déu i a l’Associació de Familiars i Amics de Nens Oncològics de Catalunya (AFANOC), tot acompanyant infants que es moren o famílies que acaben de perdre un fill. També ha estat presidenta de l’Associació Espanyola d’Infermeria Clínica. Ara que la crisi pel coronavirus fa desenes de morts cada dia al país i les restriccions per la pandèmia no permeten que ens acomiadem dels qui es moren, els comiats s’han transformat i, com diu ella, haurem de cercar maneres de fer-los a distància. Hem entrevistat Carsí per parlar de com afrontar la imprevisibilitat i la tristesa en unes condicions tan difícils i hostils, impossibles d’imaginar fa poques setmanes.

—És una situació gairebé nova. En molts casos no hi ha contacte físic amb els familiars o amics, el comiat no és el mateix. Fins a quin punt això fa encara més difícil el procés de dol?
—El problema no solament és el fet que no es pugui veure el cos. N’hi ha molts més. La incertesa, per exemple. No sabem qui afectarà el coronavirus ni com l’afectarà. Si el té un familiar, és difícil de saber si el superarà. I moltes vegades la mort arriba de manera sobtada, en una persona que ha estat estable i que molt ràpidament pot empitjorar. No poder-se preparar per a la mort, ni psicològicament ni emocionalment, fa més difícil el procés de dol. Un altre és que no es pot acompanyar en el procés de dol posterior, amb tanatori, funeral i enterrament. Fins i tot en els casos que la mort no ha estat per coronavirus, només tres persones poden ser al comiat presencial. No podem acompanyar ni durant la malaltia, ni al moment de morir, ni en tot el procés posterior. Això ho fa tot més complicat. I a més hi ha una manca d’accés a una xarxa presencial quan comença el dol més agut, que és posterior a tot això.

—Com podem acompanyar més els malalts? Sovint estan aïllats, però cada vegada hi ha més iniciatives que, amb les mesures de protecció adequades, intenten humanitzar aquesta situació tan difícil i fan possible l’acompanyament.
—Ja hi ha molts hospitals que fan mans i mànigues per evitar aquestes situacions. Es fa amb tauletes, amb mòbils… Fins i tot hi ha xarxes de metges o infermers voluntaris que fan aquesta missió: que pacients i familiars es puguin veure, parlar i fer costat. I també hi ha molts hospitals catalans que permeten l’estada d’un ésser estimat per a fer companyia al final de la vida. S’hauria d’anar cap aquí: que hi hagi presència. I si no, hi ha metges i infermers que poden fer aquest paper, i fins i tot explicar els darrers moments del pacient a la família. A mesura que es vagin habilitant hotels per a pacients lleus i es disposi de més recursos, això s’haurà d’anar fent més, perquè forma part de la tasca bàsica de tenir cura. Però si vas sobrepassat, primer és la supervivència.

—I els qui no aconsegueixin d’acomiadar-se de la persona que es mor?
—S’ha de donar un espai per a poder expressar allò que sentim i posar-hi nom. Hem de tenir algú al costat que no provi de convèncer-nos que les coses no són tal com les sentim, sinó que escolti com ho diem i ho expressem. Ja vindrà el moment que ens centrarem més en allò que hem pogut fer que no pas en el que no hem pogut fer. A la vida de l’ésser estimat que es mor hi ha hagut l’evolució de tota una experiència compartida, i compta tot, no només el moment final. Hi ha pràctiques, per exemple budistes, que ajuden a ser presents a distància. Una connexió cor a cor: si estàs centrat en tu i penses en una altra persona, s’acaba fent present. Són estratègies que poden ajudar. En tot cas, hi ha telèfons a disposició de la ciutadania amb professionals que poden atendre’t i ajudar-te a transitar per totes aquestes emocions, que són molt potents.

—Aquests dies, quan es mor algú, la gent s’escriu, es truca, ho explica a les xarxes i hi rep suport. Compartir-ho, fer-ho públic pot ajudar?
—És més útil de compartir-ho amb les persones que tens més a prop, que et puguin donar escalf i una presència no física però de debò, i que et puguin ajudar en el procés posterior. Voler fer-ho públic ve de la necessitat de fer-ho saber, però qui necessites és la teva xarxa familiar de sempre.

—El fet que les morts s’emmarquin en un conjunt de morts molt multitudinari per la mateixa causa influeix en el dol?
—Hi ha coses que poden no ajudar-hi. Hauríem de ser molt curosos en la manera com tractem públicament les imatges sobre tot això que passa. Veure imatges contínuament, piles de morts… Això pot ser més un factor de risc que no pas de protecció. Ara, també en les situacions on molta gent perd algú, com passa en els atemptats, hi ha també víctimes que se senten malament per haver sobreviscut ells i els altres no. Però, si més no, hi haurà una memòria col·lectiva d’allò que ha passat.

—Hi ha gent que té previst amb molta concreció com ha de ser la vetlla i com volen que vagi tot. Com es pot resoldre la impossibilitat de satisfer-ho?
—Hem de ser conscients que hi haurà una part que no es podrà complir. Però n’hi ha una altra que podem fer a casa i encara que siguem pocs. La família es pot unir i, amb la tecnologia, posar-se en contacte amb parents o amics més propers, i entre tots pensar què ens ve de gust fer com a comiat o què ens ajudaria. Després ja farem el ritual que la persona volia, però ara en podem fer un altre amb coses que per a nosaltres siguin importants, o que fossin importants per a la persona. Per exemple, si volia una cançó determinada, o unes flors determinades… Després d’haver-ne parlat i d’haver-hi pensat entre tots, hi ha d’haver un espai concret per a poder-hi expressar les emocions. Podem fer una taula memorial amb fotografies o amb coses que els agradaven, o hi podem posar escrits, dibuixos. És una manera de començar a integrar la realitat d’aquesta mort, perquè és molt difícil, mentalment i emocionalment, sense poder veure el cos i sense fer tot el procés.

—És fàcil que el cap es confongui i, encara que sigui sense voler, emmarqui aquesta mort en la situació d’anormalitat que vivim.
—Exacte. I quan s’acabi aquesta situació d’anormalitat, no serà com abans, perquè la persona no hi serà. Però això també ens pot ajudar si ho fem servir per pensar, quan sortim, quina mena de funeral li podrem dedicar. I, sobretot, pensar quins elements hi podem posar per anar fent el treball de dol, que consisteix a sanar-se un mateix. Com que en aquests moments no és convenient per a la salut pública fer comiats com de costum, haurem de buscar noves maneres d’acomiadar-nos.

—Però potser hi ha molta gent que es recolza en la idea que quan tot això s’acabi podrà fer el que no va fer en el moment de la mort. Què passa si aquesta situació triga gaire a tornar a la normalitat?
—El procés es podrà fer, però tindrà entrebancs. Hi ha gent que ha passat processos similars: cossos que no s’han pogut trobar, desaparicions i casos similars. Tot això complica l’elaboració del dol, però amb suport i amb el treball propi de dol, la gent acaba fent tot el procés. Hi haurà més complicacions, però això no vol dir que no es pugui passar el dol. Ens hem de centrar més en les coses que podem fer que no pas en les que no podem fer. El moment del comiat és dels que pot fer que el dol es faci més difícil. Ara també és un bon moment per a comunicar-nos amb la gent que ens estimem i dir-nos fins a quin punt som importants els uns per als altres i dir-nos tot allò que ens vulguem dir.

—Aquesta situació no té precedents. En molts casos la persona que passa el dol pot quedar angoixada per si també enganxa la malaltia i li passa el mateix. Què se’n fa, d’aquesta por?
—Pot empitjorar el procés del dol. És molt important de parlar amb els psicòlegs que s’han posat a disposició de la ciutadania, perquè aquesta angoixa s’ha de poder verbalitzar. La por s’ha de resituar perquè no t’atrapi.

—Hi ha molts metges i infermeres que carreguen la responsabilitat d’acompanyar als darrers moments de la seva vida persones que no coneixen. També passen alguna mena de dol, ni que sigui diferent? Com ho poden gestionar?
—Tant els metges com les infermeres que acompanyem pacients en els moments finals de la vida diem que passem dols, sí. Són en l’àmbit professional, és clar, i no és igual que si se’t mor un amic. Però si has acompanyat algú en moments molt íntims, també elabores un dol. Després de l’experiència, segurament, el personal sanitari necessitarà assistència per a poder transitar per tot això que han viscut. La primera estratègia sempre és no negar allò que sents. Expressar l’emoció just en el moment que la sents, posar-hi nom i deixar un espai d’expressió. Les ganes de plorar i de cridar ens ajuden a descarregar i després continuar endavant. De vegades va bé practicar relaxació, meditació, llegir, escoltar música tranquil·la.

—Com es pot explicar la situació als nens?
—És molt important d’explicar-los-la. La sensació que ells no s’adonen de què passa és errònia. Ells s’adonen que la família actua de manera diferent i se solen sentir molt sols si veuen que no es comparteix el que passa amb ells. Cal explicar-los què va passant. Si ingressen un familiar i hi ha risc que s’arribi a morir, ho hem de dir. La informació que tinguem l’hem d’adaptar a l’edat i maduració del nen, no donar-ne ni més ni menys de la que necessiten i volen, i deixar espai perquè expressin allò que calgui. Han de poder fer les preguntes que necessitin i nosaltres les hem de contestar tan honestament com puguem. I si no sabem respondre hem de fer evident què farem per poder-ho respondre aviat. Si el familiar es mor, els qui ho han de comunicar han de ser els pares o les persones que els siguin més properes. Els ho hem de relatar progressivament, però els hem de donar la informació real i dir-los que la persona s’ha mort. De vegades ells mateixos ho demanaran. S’ha de comunicar amb previsió i en un lloc conegut per als nens, on se sentin protegits. I, en acabat, els hem de deixar participar en tot el procés posterior.

—I amb la gent gran?
—Igual. La gent gran, normalment, ha viscut moltes més pèrdues que nosaltres, i veuen d’una hora lluny què passa. Encara que sigui un col·lectiu de risc, els ho hem d’explicar tot. Una idea errònia és que si no ho diem, protegim. Però no: si no ho diem desprotegim. La persona ha d’elaborar el dol però sense comptar amb els altres, perquè no els hem donat la informació.

—Voldríeu afegir res més?
—Ens hem de mantenir tan units com puguem, i en contacte amb la xarxa familiar i sentimental que tinguem. I els qui no tenen xarxa, han de saber que se n’organitzen de voluntàries. Hem de ser solidaris i no ens podem oblidar de la gent que està sola: també necessiten aquest escalf.