Salvem-nos els mots

És un llibre important, pràctic, necessari. És un llibre que esgarrifa, a més a més, si resulta que tens aquesta dèria per l’idioma, aquest amor o dolor o tot alhora que fa que et sigui eix vertebrador de tantes coses, i t’adones de fins a quin punt, tu que tant t’hi mires, que comprens la importància que té, has caigut també en el parany de la substitució. I de l’empobriment, per tant. De la reducció. La disminució. L’encarcarament.

En Jordi Badia és cap d’estil de VilaWeb. I només per això, per ser tant de la casa i perquè l’article es publica al mateix lloc, he estat a punt de no escriure’l. Coses que passen. Una mena de pudor, un no sé què molt mal entès m’hauria conduït la ploma (el teclat) si no m’hagués adonat a temps de la bestiesa, la injustícia que hauria significat, a la pràctica, aquesta omissió. Per sort, he reaccionat a temps i he aturat la barrabassada gràcies a una pregunta senzilla: si no el coneguessis, si no fos el filòleg i corrector que admires, prescriptor assenyat, argumentador tranquil i apassionat (que no és contradicció, alerta, en aquest cas, sinó combinació necessària), en parlaries, del seu llibre?

És clar que sí.

Doncs ja està tot dit.

No sé si en el títol ha begut del vers famós, definidor del temps i l’actitud que ens permeten ser avui aquí (mig desmanegats i amb perspectives també: aquí), aquell “hem viscut per salvar-vos els mots” que Salvador Espriu ens va llegar i que ens explica, no sé si poua de la xarxa de batalles per les platges verges i els llits dels rius i els barris mariners que ens vertebren el país en Salvems imprescindibles, no sé si és crida natural i directa a l’acció col·lectiva ni si és senzilla combinació de tot plegat, o casualitat, o una altra cosa, però el fet és que difícilment n’hi hauria cap de millor: Salvem els mots.

I és això, aquest llibre: una munió de mots ordenats alfabèticament, explicats, guarnits de citacions i acomboiats de sinònims i de matisos, al costat de la parella que els margina. Que no és que no sigui correcta, normalment, diguem-ne, sinó que actua com a substituta i uniformadora. En Jordi Badia ha ordenat dues-centes parelles de mots o expressions perquè ens fem una idea de la magnitud de la tragèdia (molestar > fer nosa, olor > flaire), perquè ens assalti potser aquella esgarrifança que deia en començar si ens adonem que ja parlem en mode reduït i, sobretot, perquè fem un pensament i passem a l’acció.

No hi cerqueu, per tant, cap nostàlgica enumeració d’anacronismes, la llàgrima pels mots perduts, exposició d’arqueologia: aquest llibre és tota una altra cosa. Perquè de bell començament s’hi assenyala l’arrel de la qüestió i no és cap fatalitat imponderable sinó procés induït: dels dos termes que emparella, aclareix, “el que ha entrat en recessió no s’assembla formalment a cap mot castellà i el que es va estenent cada vegada més, sí” (provar > tastar). I, sobretot, perquè ens incita i directament ens interpel·la a reaccionar en positiu contra la substitució, a reactivar el cervell i la parla, a recuperar mots i expressions que ens expliquen i ens matisen el món.

No és un llibre pessimista sinó un despertador, una mostra de la llengua viva que tenim, diversa, colorista i amb tants de recursos com ens calguin per a reeixir. Una eina que fa goig de llegir i de rellegir i de practicar. Un necessari toc d’atenció, també. Contra la gran ensarronada (amb mala idea directa o amb bona intenció, tant hi fa) que és la cantarella del fem-ho fàcil: com si per a garantir la pervivència d’una llengua calgués reduir-la, aplanar-la, convertir-la en una grisor uniforme, en calc d’una altra, en mera caricatura escanyolida i … prescindible. Fàcil? Què vol dir exactament? Per què hauríem d’acceptar en la llengua catalana aquesta apologia de la inanitat? Qui determina quan un mot o una expressió esdevé “difícil” i per quina raó? Per la seva diferència amb el castellà, per exemple? Ves que no sigui per aquí que plori la criatura.

El tema no és cap banalitat, cap debat de capelleta lletraferida, de llepafils de l’idioma, primmirats, erudits, torracollons, etcètera: és clau. Una de les claus que ens obre o que ens tanca els panys. Que ens eixampla el raonament en connexions i en detalls o que ens l’escanya i sucursalitza. Joan Fuster ho explicava perfectament i jo ara simplement ho transcric, i ho subscric, i a la citació hi ha, ben mirat, tot això que avui volia dir: “No sols la riquesa de pensament d’una persona, sinó també la seva complexitat de matisos sentimentals, depenen del lèxic que domini i dels seus recursos sintàctics. Pensem i sentim en la mesura en què ens ho permet la nostra llengua.”