Núria Cadenes i Mar Bosch contra el monstre de la invisibilitat

Els grans esdeveniments literaris sempre van carregats d’històries més o manco interessants que els expliquen. Una de les més repetides és la del procés de creació de Frankenstein, de Mary Shelley, amb la famosa reunió devora el llac Leman l’estiu sense estiu del 1816 d’on va sortir la idea d’escriure un relat de terror que dos anys després es convertí en aquesta obra immortal que és El modern prometeu. Dos-cents anys més tard, set escriptors es comprometeren a la seu de l’editorial Comanegra, a Barcelona, a bastir un projecte singular: ‘Matar el monstre’, un conjunt de set novel·les que recorreria dos-cents anys de la ciutat i en què un personatge aniria apareixent i transformant-se. Cada novel·la es podria llegir de manera independent –aquesta és la gràcia– i el conjunt serviria per a posar a la palestra un pom dels millors autors d’aquests temps a casa nostra, a parer de Francesco Ardolino, editor del projecte, i de Jordi Puig, editor literari de Comanegra: Julià de Jòdar, Jordi Coca, Miquel de Palol (la seva novel·la tancarà el cicle), Ada Castells, Susanna Rafart, Núria Cadenes i Mar Bosch.

Precisament les dues darreres novel·les publicades fins ara –Secundaris, de Cadenes, i Vindràs amb mi després del diluvi, de Bosch– es varen presentar a la darrera Setmana del Llibre en Català amb un notable èxit i han servit per a evidenciar que en català conviuen diverses generacions de narradores que no sempre han merescut el ressò del públic i dels mitjans de comunicació i que van de veteranes com Maria Barbal, que aquesta tardor tornarà a publicar novel·la, fins precisament a les nascudes els anys vuitanta, com Bosch.

Núria Cadenes, que combina les feines d’escriptora i de llibretera, explica que precisament aquesta és una de les virtuts del projecte de Comanegra: ‘Tant de bo que aquest projecte hagi servit per a donar més visibilitat a quatre narradores de generacions diferents que som només una mostra de tot allò que es fa ara mateix. Si ha servit per a esquinçar el tel que emboira les autores, benvingut sigui, també. De fet, una de les coses que m’agraden del projecte és precisament la desinhibició que hi ha hagut d’ençà del primer moment. No hi ha hagut cap cotilla per a fer aquesta barreja d’autors i autores. És una mostra del que es pot fer i de les coses que es fan actualment i amb una normalitat que aconsegueix que les escriptores no siguem una quota més. A “Matar el monstre” hi ha aquests noms que evidencien que a la literatura en català hi ha homes i dones molt diversos. En aquest cas es vol mostrar una part de la realitat a escala i l’heterogeneïtat és una mostra de com es va creant en aquest moment en català, bàsicament al Principat, perquè en el meu cas no se sap si sóc en l’una banda o en l’altra. Aquest és el punt interessant, que ens traiem les cotilles, que  sovint en duem força, i que donem visibilitat a allò que és normal i que sovint no es veu: que és que hi ha moltes escriptores amb ganes d’explicar coses en aquest país.’

En el cas de Mar Bosch, tot i que darrerament se n’ha parlat molt i que ha aconseguit un èxit important amb Les generacions espontànies (Periscopi), el fet de ser de Girona no se sap si és un afegit a la invisibilitat o a l’inrevés. Sigui com sigui, l’altre dia Rafel Nadal deia a Twitter: ‘Si visqués a Barcelona tothom parlaria de la Mar Bosch.’ Nadal s’exclamava implícitament de la poca repercussió que tenen els escriptors gironins en els mitjans, independentment de si són homes o dones, fet que no deixa de ser curiós en un dels autors més mediàtics del panorama literari actual. Bosch explica que, ‘després del sopar, els vaig dir que els faria la típica novel·la conyeta de la gironina que es mira Barcelona i em van dir que ni se m’acudís. Parlant seriosament, no sé què perdo ni què deixo de perdre pel fet de no viure a Barcelona: el fet és que no hi visc i ja està. Tampoc no sé si això fa que es parli més del llibre o menys, jo només vull que la gent el llegeixi i que si li agrada ho expliqui’, diu. L’escriptora va ser fitxada per Ardolino en una ‘surrealista trucada telefònica’, de la mateixa manera, gairebé, com fou captada Cadenes ‘en un racó de la llibreria i de la manera foteta i misteriosa que té en Francesco de fer-ho tot, que t’obliga a dir que sí sobretot perquè és una  incitació a la creació, un estímul a fer coses. I després hi ha la manera com ho presentaven, una barreja entre esborrajamenta d’editors i comboi d’escriptors: tot junt feia moltes ganes de ser-hi.’

L’editor Jordi Puig explica: ‘En el primer moment no vam pensar en la paritat de sexes sinó a buscar autors que ens agradessin molt, de generacions diferents. Veia molt clar que volia que la Núria ens fes el 1992 i la Mar el 2004. Són, d’alguna manera, els seus referents. I van dir que sí. Tot ha sortit de manera molt natural, buscant un equilibri, però sobretot obsessionats a trobar un bon equip d’estils molt diferents que formés una polifonia clara i que qui hi entrés tingués molt clar que volia jugar amb nosaltres. I estem molt contents perquè era una operació d’una complexitat molt bèstia que fins i tot els autors tenien dubtes si ens en sortiríem. Que tots complissin, que ho fessin, que anés endavant i haver-ho pogut fer córrer és bestial. I tenir gent que ve i et diu que segueix tota la sèrie ja és extraordinari.’

I el cas és que totes dues novel·listes es mostren prou crítiques amb Barcelona i amb els anys que els han tocat –guerrers de Xian inclosos. Núria Cadenes explica: ‘Jo el 1992 no hi era, tenia vint-i-dos anys i quan m’ho van proposar tenia moltes ganes de mostrar l’altra cara del 92 i de negrejar una mica, que darrerament sembla que és cap on tinc més tirada. Per anar a contracorrent, us diré que per a mi una de les poques coses salvables és el Cobi, com a objecte de culte. M’agrada molt perquè cadascú té les seves contradiccions i també m’agrada la icona ‘Barcelona92’, així, en una sola paraula. Segur que hi ha moltes altres coses bones per a persones com els voluntaris i Freddy Mercury i el pebeter i tot això, però jo volia parlar d’aquestes altres realitats que també són Barcelona i convé no perdre de vista. He hagut de  tornar a aquells anys i a les referències, i a més del que crees i fabules hi ha les notícies que s’hi expliquen, com la història d’una presa que es va morir a Wad Ras tancada amb molta febre i molt dolor i no la van dur al metge, i no, encara no hi ha culpables. Això és tan cert com que el judici va ser ajornat per les vacances del director general d’Institucions Penitenciaries, per exemple. I, és clar, hi ha el Turó de la Peira, el barri que he escollit, que no és l’únic lloc, però allà la fanfàrria olímpica es va viure pel cap baix amb escepticisme i angúnia i amb una dona morta sota la runa, i amb cap culpable tampoc d’això. Hi ha més crims que s’oculten sota la purpurina del 92 i val la pena de fer-hi un cop d’ull. Això ens configura, perquè la perifèria d’una ciutat també és una ciutat i ho hem de mirar amb més perspectiva i ser més durs amb la ciutat, que és una cosa que li fa falta. Des de l’estima, és clar.’

Així doncs, el projecte ‘Matar el monstre’ encara la recta final amb aquesta mirada àcida sobre la ciutat que ofereixen dues narradores des d’una certa perifèria i que tenen la finalitat de donar visibilitat a allò que és normal: la presència constant d’escriptores de molta qualitat en el nostre panorama narratiu. Malgrat que pocs en parlin. Les raons, que cadascú les cerqui.