Núria Cadenes: “He honorat un assassí”

Núria Cadenes i Alabèrnia (1970) ho ha tornat a fer. Ha novel·lat un personatge fosc, malèfic, i l’ha descrit fins al detall, i ha acabat alhora seduïda pel costat fosc. Li va passar amb Joan March, l’home que va finançar Franco, i en va fer el llibre El banquer (Edicions de 1984). I ara ha escrit sobre Tiberi Cèsar (Grup 62). Un home cruel, despietat i culte que Cadenes, en una novel·la de quatre-centes planes, de capítols molt breus i prosa continguda, ens descriu, també, per mitjà de dones potentíssimes i cruels. VilaWeb va entrevistar dimecres Cadenes, escriptora consolidada i articulista d’aquesta casa, que presenta ara una novel·la que és el resultat de deu anys intensíssims d’obsessió amb Tiberi i el món romà.

—Pot ser que sigui el vostre llibre més ambiciós?
—Sempre intentes que la darrera cosa que fas sigui millor. Fa bastants anys que tinc aquesta obsessió. Tants com gairebé deu, segur. M’ha obsessionat molt el personatge, i Roma m’agrada des de sempre.

—I per què us obsessioneu amb l’emperador romà Tiberi?
—Perquè és un personatge complicat, molt contradictori, amb un vessant molt fosc, fins i tot cruel, recaragolat, i difícil d’entendre, molt tancat, mújol, solitari, amb aquesta sensació contínua que el món no l’entén. I al mateix temps, molt intel·ligent, molt culte, amb un sentit de l’honor, de la transcendència, fins i tot, que el depassava. És aquesta barreja tan contradictòria i tan humana, des d’un vessant fosc. A mi m’agrada, literàriament, aquest vessant. I després, hi ha més factors. Hi ha el factor de la rumorologia que s’ha escampat sobre Tiberi, el llot que li han tirat a sobre de la seva figura, i que es continua perpetuant, i passats dos mil anys, per culpa de les xafarderies, de les invencions i de la brutícia, que hi va llançar en Suetoni, sobretot. Cada vegada que surt el terme Tiberi, al costat, hi surten orgies o abusos. La força d’aquell rumor perviu, per sobre del que puguin dir-hi els historiadors, que no han corroborat res d’això. I això també m’agrada posar-ho sobre la taula: les mentides per sobre de la ciència.

—I per què us atrapa tant, un assassí com aquest?
—Mira, m’agrada, suposo, el cantó fosc, que és allò que deia de la quarta banda de la Víctor Català. També vaig fer una novel·la sobre Joan March, el banquer, que és un altre personatge fosc. I Tiberi és tirant a reaccionari, i misogin, i molt rancuniós. “Roma, ets en mans d’unes mandíbules que et masteguen lentament.” Això deien d’ell. Tiberi és aquest remugar lentament, lentament. I dius, jo ara com puc estar seduïda per un personatge així? Doncs a vegades em fa pena. Com que pobre Tiberi? Hòstia, si és un assassí!

—Expliqueu moments d’aquests deu anys d’obsessió.
—He viatjat a Nàpols, Pompeia, Capri, on Tiberi passa els darrers anys de la seva vida, Roma, Friül, on possiblement Júlia va perdre el fill que tenia amb Tiberi. Al llibre hi ha algunes descripcions del cel que són d’aquell moment. També he fet tot el recorregut per la frontera entre el que era l’imperi ja controlat per Roma i l’altra banda del Rin. Seguia el curs d’algunes de les campanyes de Tiberi, de Drus i de Germànic, que les havia vist en els mapes. També vaig anar on se suposa que hi havia Teutoburg, on va haver-hi la gran massacre de romans. Hi han fet algunes museïtzacions molt interessants, reconstruccions d’acampaments… i de vaixells, que és una altra meravella!

—I un dia vau veure unes àligues al cel.
—Sí, dues vegades m’ha passat, això. Els presagis… Vam anar a Capri i aleshores vam enfilar cap amunt, cap a la vila de Júpiter, a les restes del palau que es va fer construir Tiberi, I en el moment d’arribar a dalt de tot, un penya-segat preciós, miro enlaire, i zoom!, passa l’àliga. I, és clar, jo vaig dir, és Tiberi! I a Germània, hi ha un cenotafi (un monument en honor a un mort, en aquest cas, en honor a Drus, germà de Tiberi). I allà em trobo, honorant Drus. Si ho penses fredament, he honorat un assassí, un genocida, en els termes de l’època. I de cop i volta, mires enlaire, i dues àligues. És casualitat? És atzar? En aquest cas, la meva explicació és que eren els dos germans (Tiberi i Drus) que deien tira, endavant. M’agrada pensar-ho així.

—Impressionen, les dones potents i cruels que surten a la novel·la.
—Sí, potents i cruels, molt bé. No hi ha cap mistificació de les dones, aquí.

—Per exemple, Lívia, casada amb un home que perd una guerra. Lívia el deixa i es casa amb el guanyador de la guerra! I amb el traspàs s’emporta el fill, que és Tiberi.
—I està embarassada de sis mesos del segon. És política. Això és política.

—Per tant, Tiberi viu amb el padrastre, que va derrotar son pare.
—I més contradictor, encara: admira el padrastre. O sigui, admira son pare, evidentment, que després mor al cap de poc, però també admira el padrastre, Octavi, que després serà August. O un altre cas: a Tiberi el fan separar de la seva primera dona, amb qui ha tingut el fill, i que també està embarassada. El fan separar per casar-se amb Júlia, filla d’August, que s’ha quedat vídua i necessita marit. Són aliances polítiques. L’amor és una altra cosa. Passa que en el cas de Tiberi, sí que estava enamorat de Vipsània, sembla. Doncs a Vipsània no li va importar.

—A mi m’ha passat que dic: llegeixo el que llegeixo? Per exemple, una mare que agafa el nadó i el llança contra els soldats quan es troba indefensa. Aquest tros és real?
—No, això, diuen que ho feien en moments de desesperació. Diuen que ho feien. A l’hora d’explicar les victòries meravelloses, tu no pots dir: “Hem entrat amb deu mil homes a massacrar un poblat de gent que estaven mig adormits perquè celebraven la festa de les seves deesses. La meitat anaven borratxos, hi havia dones i criatures i vells. Els he massacrat tots, bèsties i persones. Ho he cremat tot i ara me’n torno a casa. Com un general victoriós, perquè ha estat una gran batalla.” Això no ho pots dir. Han de ser gent terrible. Els altres, sempre, és clar. I, per tant, hi ha moments que expliquen això: les seves dones llançaven les criatures pel setge de no sé què.

—Ara sembla que parleu no de Roma sinó de les coses que s’han dit els uns i els altres sobre Gaza aquests dies.
—Deshumanitzar l’altre per justificar la crueltat. És que som això. Som Roma, la poesia, el marbre, els aqüeductes, les clavegueres, les institucions, el dret, la llei. I som Roma perquè és la massacre, l’assassinat conscient i sense que t’importi. Hi ha algunes escenes en què pateixes escrivint-les. Ràtzies de sal i extermini, perquè es puguin desfogar els teus soldats. En un capítol, hi poso dos germans que es refugien. Ho vaig posar gairebé per respirar. Primer els matava, però no ho podia suportar. Jo no els mataré, perquè això sí que seria responsabilitat meva.

—“Mireu la nostra mà, si no l’heu vista.” Què és?
—Això és un vers de Mercè Rodoreda. Rodoreda per sobre de totes les coses. I pots agafar un vers i utilitzar-lo. Això ho fem tots a la literatura. Jo ho faig per parlar de les dones en la història. En aquest llibre, hi surten moltes dones, molt poderoses, molt interessants, implacables, cruels, intel·ligents, malparides, assassines. Dones amb aquesta ambició, de vegades, desmesurada, que tenen tant els homes… I que diuen que això és impropi d’una dona. Aquí tens Fúlvia, dona de Marc Antoni, que va reclutar exèrcits per posar-los al servei de Marc Antoni. Lívia, meravellosa, que es casa amb August, i que, caram, el poder que va arribar a tenir, i les maniobres que va arribar a fer amb aquesta supèrbia de casa seva, de la casa Clàudia. Perquè dins aquesta novel·la, també hi ha les pugnes entre els Julis i els Claudis. “Mireu la nostra mà, si no l’heu vista” es referia en el sentit que elles hi són. I el problema som nosaltres, són els nostres ulls, que no l’hem vista, la seva mà. Les dones que surten aquí, no me les he inventades. I el que fan, tampoc.

—Per exemple?
—Per exemple, Agripina enfrontant-se als legionaris amotinats contra el seu marit. Ella anava i paria als campaments, i amb els seus fills, i amb la seva panxa. I va i els diu: “No em sento segura aquí. Per tant, agafo les dones del meu seguici, les meves criatures, la meva panxa, i me’n vaig i demano refugi als bàrbars (un poble germànic que ja era dins l’òrbita romana) i que m’acullin a casa seva. No puc sentir-me segura amb vosaltres, legionaris del campament. I se’n va patim patam, a poc a poc. I llavors els legionaris diuen, no, això no ho podem suportar! És quan s’ha acabat el motí. O quan torna amb les cendres del seu marit, i es presenta a Roma amb els cabells esbullats, descalça, tots els seus fills al voltant, i ella arriba amb les cendres. L’home ja és mort, no pot fer política, doncs la farem amb el fantasma de l’home.

—I fons escrits per dones, quins hi ha?
—Molt poc, però l’Agripina filla va escriure unes memòries.

—Quants llibres heu llegit sobre Roma i Tiberi en aquests deu anys?
—Moltíssims.

—Dos-cents o dos mil?
—No, dos mil, no. I també va bé llegir el que llegien ells. Tenien unes referències que, com a mínim, les has de tenir. Però després, he llegit historiadors, en català, castellà, anglès, francès i italià. L’italià el llegia amb veu alta, perquè no sé italià, però em vaig adonar que, llegint-lo amb veu alta, l’entenia molt més.

—Per què heu fet capítols tan curts?
—Em surt així.

—I també feu paràgrafs d’una sola línia. Per què, això?
—Pel ritme, per la cadència. És molt important que cada llibre tingui el seu to, i aquest volia que tingués un to clàssic. Per això és important llegir els clàssics, no perquè després expliquis aquí la historieta, sinó per saber la manera com parlaven, com escrivien. Aquesta cadència, l’he intentada traslladar. Al començament, volia escriure la novel·la en català, però seguint l’estructura de construcció de la frase del llatí. I era horrorós, i molt encarcarat, no es pot. O jo no he pogut. I aleshores vaig haver d’acceptar que jo escric al segle XXI, que escric en català, i que, per tant, has de trobar una cosa que no pots copiar, però ha de tenir el seu to. La cosa és el to, la cadència, la música.

—Si haguéssiu de resumir en un paràgraf qui era Tiberi?
—El fill de Lívia.

—Hi ha cèsars que han deixat llegat: per exemple, la Pax Romana. Quin llegat deixa Tiberi?
—Aquesta és una bona pregunta. Una de les coses que expliquen els historiadors és que ell, justament, consolida la tasca d’August. Per exemple, el manament d’un. Un mana, i prou. Ells tenien el comandament, que els el donava el senat. I el senat els el donava i els el renovava, i els el renovava, i els el renovava… O les manifestacions de democràcia, sempre a la romana, que existien en època de Tiberi, van anar diluint-se i desapareixent en època d’August. Tiberi és qui liquida, definitivament, les assemblees. Ell consolida aquest nou pas.

—Voldríeu dir res que no us hagi preguntat?
—Afegir l’amor de llengua. En llengua catalana no és que tinguem dret a l’aspiració més alta, sinó que sempre ho hem fet. I és una manera, justament, de perviure i de continuar existint. Per això parlava de la Bernat Metge. Tenim L’odissea traduïda per Carles Riba i per Joan Francesc Mira. I aquests som nosaltres. Aquest reconèixer i admirar que puguem caminar a espatlles de gegants, tant és Víctor Català, Rodoreda, Espriu, Carles Riba, però també Horaci, Virgili, Tàcit, o…

—… o Núria Cadenes.
—Ha, ha, ha! Moltes gràcies. Quina llauna t’he clavat, eh?