23.06.2021 - 19:50
“Nunca fue el nuestro estado de imposición, sino de encuentro.” Amb aquella mateixa barra que tenia el pare ho podria recitar ara el fill, llegint el paperet o de memòria, mirant a càmera o a l’audiència estabornida de llagoteria i d’avorriment. El Borbó que hi havia abans, i que tenen amagat en una altra democràcia consolidada de les que avergonyeixen el món, va pronunciar el discurset ara fa vint anys (com passa el temps) i va verbalitzar això que l’estat els afirma i confirma com si, a còpia de repetir-ho, acabés passant per cert, contra tota evidència, contra els fets tossuts i la història: que [ho tradueixo de l’original en llengua no imposada] “no es va obligar mai ningú a parlar en castellà: van ser els pobles més diversos els que van fer seu, per voluntat libèrrima, l’idioma de Cervantes”. I que això que dèiem, que la seva llengua no va ser mai d’imposició, “sino de encuentro”.
De “reencuentro”, hi podria afegir el Borbó que hi tenen ara (i que bàsicament mantenim nosaltres; fot, però tantes vegades com l’esmentéssim ens ho hauríem de recordar), tot resseguint la terminologia amb què s’inunden i ens inunden, d’un temps ençà i tocades de crostó europees mediante, els representants del governmésprogressistadelahistòria.
I ho podria pronunciar amb aquella veueta, aquell nyeu-nyeu que va gastar Pedro Sánchez al seu míting del Liceu i que segurament quedaria resumit amb un som on som i resignació, germans, resignació i cleda.
Perquè aquesta és la recepta, ara, la carta que pretén jugar Espanya. I, des del seu punt de vista, podríem dir que fa ben fet. Que segurament no li’n queda més remei, i que les circumstàncies l’hi han obligat, d’acord. Però que ara, essent on és, aculada i posada en evidència per la seva espiral repressiva i demòfoba, prova de fer de la necessitat virtut.
Que no significa que la maniobra coli, necessàriament. Només que ho intenten. Val més saber-ho i dir-ho, per continuar ara amb el poema preciós. Saber i dir, per exemple, que procuraran això que ja procuren, agafar un pom de versos significatius (l’altre dia li va tocar a Martí i Pol; Espriu i Maragall ja escalfen a la banda) i grapejar-los fins que semblin una altra cosa, qualsevol altra cosa, pansiment i “conllevancia” i resignació.
En fi, que ells (“ells”, sí, llegit sempre a la fusteriana manera) juguen la seva carta, i que no ens hauria de sorprendre, i que el cas torna a ser (sempre ho és) quines cartes preparem nosaltres.
Ara que els presos són per fi a casa. Per fi. Que no sé si dir-ne alegria perquè després de tant de temps el sentiment s’embarbussa, però que alegria, sí, i respirar, i ja era hora.
Ara que l’estat espanyol s’ha vist obligat a deixar-los anar, deia. Perquè ho ha fet així, amb aquesta gestualitat de qui s’ha tornat magnànim, i perquè són indults i, per tant, insuficients i limitats i amb el toc que pretén ser insultant de les condicions, la reversibilitat, l’amenaça permanent, cert, però tot això no ens hauria de fer perdre de vista que s’hi ha vist forçat. Que ha comprovat que aquest nivell de repressió produeix costos. I que de vegades n’assumeix uns i que de vegades no en pot assumir uns altres.
Quines cartes preparem nosaltres en aquest nou cicle que s’obre i que comença amb una Espanya forçada a disfressar-se de “reencuentro”, amb una part dels dirigents dels partits independentistes que considera inviable la nostra unilateralitat (i ho dic així perquè l’estat bé que la practica sense manies, la unilateralitat, sempre), amb la crua realitat dels exiliats que encara no poden tornar a casa, dels tres mil represaliats més (de Marcel Vivet a Andreu Mas-Colell, més de tres mil persones amb noms i cognoms i família i amics i vida i aquesta amenaça permanent). En aquest nou cicle que, sobretot, manté, tossut, el 52% de vot que diu independència.
Perquè en tot aquest temps de persecució i de negació de la lliure expressió i la determinació democràtica, no han aconseguit de desinflar la voluntat independentista de la societat catalana. Que sí, que potser han atemorit o el que sigui una part de la classe política? Doncs per a la pròxima prenem nota que d’on no n’hi ha, no en raja, i avall. La qüestió clau no és aquesta, igual com no ho va ser per a l’impuls i el creixement del cicle anterior. La qüestió clau és que l’independentisme és majoritari i que ha de pensar i mirar com reprèn el pas, com endega un nou cicle de mobilitzacions que permeti créixer i avançar igual com s’ha crescut i avançat fins ara en cada cicle. L’esperança i la responsabilitat són nostres. I de les nostres entitats. De segur que l’etapa de concòrdia que diu que enceta Espanya no mantindrà el blocatge contra el dret de vot dels catalans.
De segur que no.
No sé pas si quan Pedro Sànchez magrejava els versos de Martí i Pol, l’altre dia, al seu míting del Liceu, tenia present de què parla realment el poema. Ni si ha llegit mai, en original o en traducció, com continua. Ni com acaba. Ni aquell altre tros que sembla escrit per al nostre ara mateix i que diu: “Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti / la veu de tots solemnement i clara”.
