22.11.2023 - 21:40
|
Actualització: 22.11.2023 - 21:48
El març del 2020 Suïssa va rebutjar la petició de perseguir Marta Rovira. Les autoritats helvètiques van ser ben contundents: no tan sols van dir que les activitats de què era acusada la secretària general d’ERC no encaixaven en la definició de terrorisme, sinó que van voler aclarir a Espanya que allò era un cas de persecució política i que, per tant, Suïssa no hi col·laboraria de cap manera, atesa la seua tradició i el fet que l’ordenament legal propi ho prohibeix. Fou una de les bufetades més contundents i memorables que va rebre d’Europa l’estat espanyol i una presa de posició claríssima d’un país que –això no ho hauríem d’oblidar mai– es va oferir públicament a fer de mitjancer entre Catalunya i Espanya després del Primer d’Octubre.
Malgrat això, ahir el jutge de l’Audiència espanyola Manuel García-Castellón va insistir a dur endavant la investigació del Tsunami Democràtic per la nova i surrealista imputació de terrorisme. I l’endemà d’haver demanat al Tribunal Suprem que l’assumís, perquè tant el president Puigdemont com el diputat d’ERC Rubèn Wagensberg són aforats, ahir va enviar una comissió rogatòria a Suïssa perquè les autoritats d’aquest país localitzassen la secretària general d’ERC, Marta Rovira –que sempre ha estat localitzable i a disposició de les autoritats suïsses.
Té trellat això? Gens ni mica. Espanya toparà, com el 2020, amb la mateixa resposta de les autoritats helvètiques. O potser encara amb una resposta més agra, enutjada. I doncs, per què ho fa, això, García-Castellón? Només hi ha una resposta possible: que García-Castellón fa política.
I fa política coordinadament amb el PP i Vox. Perquè l’únic sentit que té tota aquesta astracanada de traure’s de la mànega ara la mort d’un turista en la terminal B de l’aeroport –tot i que les protestes eren a la terminal A– és polític. Més que polític encara: partidista. I per tant una prevaricació. I lawfare.
De fet, igual que han fet tots aquests dies en més llocs, ahir durant el debat de la llei d’amnistia al Parlament Europeu els eurodiputats de PP i Vox i alguns dels seus aliats van repetir com un lloro que el Tsunami havia estat terrorisme i van invocar com a argument d’autoritat la “investigació” en curs. Però què va ser abans, l’ou o la gallina? L’acusació o la necessitat de tenir-la?
PS1. Tindrem temps de parlar-ne, perquè és ben clar que Europa formarà part de la campanya, però hi ha tres detalls que m’agradaria remarcar ja avui. Primer, que a Estrasburg vam veure una Europa que s’adona que l’independentisme és tan fort que pot obligar a l’amnistia –en contrast amb la imatge que tenim ací. Segon, que Catalunya i la independència tornen a ser al centre del focus europeu. I tercer, que les contradiccions dins el règim i les hostilitats entre el PSOE i el PP ja no es poden dissimular. No sé on menarà tot plegat, però objectivament els afebleix. I afebleix el postfranquisme com a projecte.
PS2. D’ençà de diumenge que sóc a Ucraïna, on despús-ahir es commemorà els deu anys de l’anomenada Revolució de la Dignitat. Ahir el país es despertà amb la primera gran nevada de l’any, i això vol dir que els combats s’hauran d’aturar uns quants mesos per la inclemència meteorològica.
Des que va començar la invasió, ara ja fa prop de dos anys, us he anat explicant la situació amb anàlisis i pissarretes, però ara he volgut aproximar-m’hi amb una altra perspectiva, la de les històries personals, els relats íntims, el periodisme sobre el terreny. Per això, de demà fins dimarts publicaré cinc cròniques que volen ser retrats, mirades microscòpiques si ho voleu dir així, sobre aquesta guerra que el conflicte de Gaza ha desplaçat immerescudament a una segona línia. Demà no hi haurà editorial per aquesta raó.
