09.04.2021 - 21:50
Sunzi, o Sun Tzu, va ser un general que visqué a l’estat de Wu, a l’actual Xina, al segle VI abans de Crist. La tradició, i aquesta és una dada discutida per molts historiadors, li atribueix la redacció d’un llibre que porta per nom L’art de la guerra.
Aquest volum ha estat durant mil cinc-cents anys una referència no tan sols militar sinó de pensament estratègic i tàctic. S’ha aplicat a la política, al món dels negocis i a les relacions humanes, bàsicament perquè inclou una sèrie important de consells de tipus psicològic que s’han demostrat vàlids al llarg dels segles i a tot el món. Perquè Sunzi va explicar coses d’un enorme sentit comú, com ara que aconseguir la victòria en cent batalles no és ideal, perquè la cosa ideal és vèncer sense necessitat d’anar a la batalla, o que en un conflicte no has de confiar mai que l’enemic no t’atacarà, sinó que has de procurar de tenir sempre una posició inexpugnable, per no dependre d’ell.
Llegir Sunzi i assimilar-lo, que no és el mateix que llegir-lo, hauria de ser una assignatura obligatòria per a fer de polític, perquè segurament ens estalviaria situacions tan penoses com la que acaba de viure el diputat de Sobiranistes, dins el grup d’Esquerra Republicana al congrés espanyol, Joan Josep Nuet.
El 2017, Nuet era membre de la mesa del parlament per Catalunya Sí que es Pot, i no sabem què va votar en la proclamació de la independència perquè va ser un dels quatre diputats d’aquesta formació que es va negar a mostrar el no en públic. El gest que va tenir aquell dia, de solidaritat davant la repressió, sempre caldrà reconèixer-li’l. Però ara, com a defensa en el judici, Nuet va argumentar que no havia volgut desobeir mai el Tribunal Constitucional i va arribar a afirmar, en una escena difícil d’esborrar, que ell havia passat dos anys intentant d’evitar, s’entén que des de dins, la independència de Catalunya. Res de tot això li ha valgut de res i ha estat condemnat a inhabilitació per haver permès el debat i la votació de les lleis de desconnexió i de les conclusions de la comissió del procés constituent. En una decisió, per cert, que té molt d’amenaça a la mesa actual.
No li valdrà de res, doncs, la humiliació pública que aquella declaració implicava per a ell i per a la seua formació política –en definitiva, era gairebé grotesc veure un diputat del grup d’Esquerra Republicana suplicant clemència a còpia d’afirmar que ell treballava contra el primer objectiu del grup polític on ara està integrat. I Nuet, condemnat a nou mesos d’inhabilitació, haurà de deixar l’escó del congrés espanyol, que ha ocupat fins avui. Després d’haver-se deixat bona part de la credibilitat personal guanyada abans, per no dir tota, en el seu inútil intent d’amansir la justícia espanyola.
Hi ha dues coses que em consolen una mica en aquest trist afer. La primera és que, cada dia que passa, les coses van quedant més clares i queda més desacreditat aquest pensament màgic que vol creure que hi ha possibilitats d’alguna mena d’entesa amb l’estat espanyol. La segona, però, és més important: Espanya tampoc no ha llegit Sunzi, o no l’ha assimilat. Perquè un dels consells més savis i repetits del llibre és aquell que diu que quan tens un enemic acorralat sempre li has de deixar un espai per a poder escapar. La raó? Si no ho fas, si el pressiones tant que no té cap escapatòria possible, abans de deixar-se matar passarà per sobre teu. Com siga i sense importar-li el preu que això puga tenir.
