Novetats sobre el misteriós final americà de la periodista Irene Polo

“Ja has vist que el pobre Zweig s’ha matat amb la dona al Brasil, també tip d’Amèrica, segurament. Però a ell, infeliç, no li queda el recurs d’Ortega d’anar-se’n a Europa, perquè era jueu. Guilla, creu-me. Jo guillaria també de bona gana si fos sola…” Amb aquest estat d’ànim marcat per la desolació i el neguit per un món en guerra i la inseguretat de l’exili, la periodista Irene Polo comentava amb el seu amic, el pintor Miquel Villà, el suïcidi de l’autor de Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona. Poques setmanes després fou ella qui es llevà la vida a Buenos Aires. Només tenia trenta-dos anys.

La seva mort prematura i desgraciada va ajudar a forjar la llegenda d’aquella periodista que havia travessat el periodisme català dels anys de la República com un estel fulgurant. El silenci de la família, que va convertir aquella mort en un tabú, va contribuir a crear mites i llegendes, com la que contava que s’havia matat pel rebuig de l’actriu Margarida Xirgu, de qui es deia que Polo –que no va amagar mai el seu lesbianisme en un món tan mascle com el periodisme d’aquella època– estava  enamorada. Aquesta és la versió que va fer córrer Miguel Ortín, segon marit de l’actriu, i la que ha restat en l’imaginari. La idea casava amb l’arquetip de frustració i infelicitat que es tenia de la gent del col·lectiu LGBTI a mitjan segle passat.

No va ser la Xirgu

Ara, un petit volum editat per Cal Carré, titulat Els anys americans d’Irene Polo, vol aclarir aquesta etapa de la seva vida i resoldre alguns dels misteris que van envoltar els darrers temps. Ni es va suïcidar per la Xirgu, ni la seva inclusió en la companyia va ser un rampell sentimental. Gràcies a la correspondència amb Villà i noves recerques de Glòria Santa-Maria i Pilar Tur –que van publicar fa gairebé vint anys el volum pioner La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936), a Quaderns Crema–, apareix nova llum sobre els anys més foscs de Polo.

El 18 de juny de 1930 va arribar als quioscs el segon número de la revista Imatges, un moderníssim setmanari il·lustrat que volia mostrar el costat més cosmopolita d’un país que s’anava traient de sobre les restes de la dictadura de Primo de Rivera i esperava, expectant, l’arribada de la República. Publicat per l’editor Antoni López-Llausàs, propietat de la llibreria i editorial Catalònia i dirigit pel jove periodista Josep Maria Planes, els lectors hi van poder trobar una signatura que acabà fent fortuna: Irene Polo.

Una carrera fulgurant

Entre aquell primer article –una entrevista a la mecanògrafa Antònia Garcia, “reina de la festa dels empleats de Banca”– i la darrera peça que va publicar –un interviu amb l’ex-ministre Casares Quiroga durant una escala a la Corunya del vaixell que la duia a Amèrica– van passar uns escassos sis anys. Amb sis anys n’hi va haver prou per a bastir la llegenda d’aquella intrèpida i dinàmica reportera de cabells curts que va fer somriure Buster Keaton i va empaitar amb cotxe el polític Francesc Cambó; va entrevistar Imperio Argentina sobre el vot femení i va descobrir al lector barceloní el paradís d’Eivissa; es va infiltrar en manifestacions de l’extrema dreta i va baixar a les mines de Sallent; va cobrir el judici del govern català després dels fets del Sis d’Octubre i també l’ocupació francesa d’Andorra… Fins i tot va entrevistar José Antonio Primo de Rivera, fill del dictador i fundador de la Falange, que va lloar la intel·ligència d’aquella dona singular. Perquè, si fins llavors les dones periodistes havien estat relegades a les pàgines femenines o de cultura, Irene Polo va esdevenir una professional tot terreny. Igual que qualsevol home? No, molt millor.

Filla d’un guàrdia civil alcohòlic i maltractador que va deixar el cos quan va guanyar un sorteig de la loteria i va morir prematurament de cirrosi, Irene Polo va haver de començar a treballar de seguida per mantenir la mare i les germanes petites. A només disset anys ja signa els primers texts sobre cinema, en què demostra el seu talent. No és estrany que de la publicitat cinematogràfica fes el salt als diaris més importants de la Barcelona republicana, tot just a vint-i-pocs anys: la Humanitat, la Rambla, l’Opinió, l’Instant i Última Hora, fins que una entrevista a Margarida Xirgu li va canviar la vida.

Els anys americans

Havia anat a Badalona a parlar amb la diva del teatre sobre l’escriptor gallec Ramón María del Valle Inclán, que s’acabava de morir, i en va sortir enlluernada i amb una nova feina: assistent general de la companyia de la Xirgu, que se n’anava a fer una llarga ronda per l’Amèrica del Sud. Ortín, l’administrador i futur marit de l’artista, explicà anys després una suposada escena dramàtica, en què Polo, enamorada, va exigir a la Xirgu que se l’endugués, sota l’amenaça de matar-se. El fet cert és que la reportera no coneixia l’actriu de res, no estava familiaritzada amb el teatre, però la companyia acabava de tenir una vacant d’última hora: la de Rafael Rodríguez Rapún, que tenia una relació sentimental amb un gran amic de la Xirgu, el poeta Federico García Lorca. Polo tenia ganes de veure món.

La companyia va actuar en uns quants països llatinoamericans, i de Mèxic estant va rebre la notícia de l’esclat de la guerra de 1936-1939 i l’assassinat de Lorca. Com documenten Santa-Maria i Tur, Irene Polo va anar amunt i avall, però és a l’Argentina on s’acabà establint i entrant en contacte amb un grup de dones cultes i transgressores, com ara Salvadora Medina Onrubia, excèntrica escriptora feminista i anarquista casada amb el milionari Natalio Botana, el ciutadà Kane argentí; o Victoria Ocampo, mecenes cultural i directora de la revista Sur, una personalitat cabdal de la cultura argentina.

La depressió, la gran culpable

Les curadores del nou volum, que inclou tres texts escrits per Polo i tres de dedicats a la seva figura, també posen en relleu el deteriorament de la relació amb Xirgu, especialment arran de la seva decisió de desfer la companyia i establir-se a Xile. El final de la seva vinculació professional amb el teatre també la va allunyar de l’elit cultural que fins llavors havia freqüentat. A partir d’aleshores, la periodista sobreviu a còpia de traduccions del francès i com a secretària de l’empresari Xavier Serra, que havia establert a l’Argentina una fàbrica per a les seves perfumeries Dana. Serra, tot i ser un home de tarannà conservador, va ajudar exiliats republicans, com ara Polo o Joaquim Maurín, dirigent del POUM.

L’exili i la precària situació econòmica es van complicar, a més, arran del trencament sentimental amb una dona, a qui les estudioses han pogut identificar. La misteriosa Judith, a qui Polo fa referència en les seves cartes a Villà, és Judith Martínez Ortega. El trasllat d’aquesta diplomàtica mexicana a la legació de Nova York, que causà la separació de la parella, va fer decaure terriblement l’ànim de Polo. Era una expatriada amb una família que en depenia, no podia treballar de periodista –la seva vocació– ni accedir al món intel·lectual que havia deixat enrere, en un moment en què els nazis semblava que guanyarien la guerra i, a més, acabava de veure com se n’allunyava la dona de qui estava enamorada. Un còctel que va conduir la jove periodista a la depressió. La veritable causa del suïcidi d’Irene Polo. Com dèiem, només tenia trenta-un anys.