31.03.2018 - 22:00
|
Actualització: 01.04.2018 - 04:32
Avui fa mig any del dia que ho va canviar tot, d’aquell primer d’octubre que mai no s’esborrarà de la nostra memòria. La brutalitat que va exercir l’estat espanyol amb la intenció de frenar la voluntat democràtica dels catalans va significar un abans i un després, com es veu més clar cada dia que passa. El govern de la Generalitat va ser capaç de proclamar la república el 27 d’octubre, però no va arribar a defensar-la ni a deixar-la defensar. Aleshores vàrem perdre una gran ocasió, però la resistència al cop d’estat, la victòria del 21-D i la internacionalització galopant del procés d’independència fa que aquest mig any siga dolorós, molt dolorós, però també que el puguem entendre com a molt fructífer.
És dolorós a causa de la repressió que el país ha d’endurar cada dia. És dolorós sobretot a causa de la injustícia que suporten Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Raül Romeva, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Jordi Turull i Josep Rull. És dolorós a causa de la difícil situació de Carles Puigdemont, en l’exili i detingut ara en una presó alemanya. És dolorós perquè Clara Ponsatí, Lluís Puig, Meritxell Serret, Toni Comín, Anna Gabriel i Marta Rovira han hagut d’abandonar sa casa per a poder continuar essent lliures. Aquests setze noms són avui la bandera de la llibertat, i la seua defensa la nostra obligació més gran. Són en la situació que són perquè el govern espanyol ha renunciat a fer política, com la faria qualsevol estat democràtic, i perquè la justícia espanyola ha fabricat una causa escandalosa que no té cap base factual i que respon només a la venjança política del nacionalisme més excloent i extrem.
El sacrifici d’aquests setze homes i dones, i el de tota la resta de processats i el del miler llarg de persones que van rebre els cops i les agressions de la policia espanyola el primer d’octubre no són endebades, però. A dins del país han consolidat una força favorable a la independència com mai abans no s’havia vist. A escala internacional han estat els artífexs del més gran dels canvis possibles: han posat al descobert el caràcter repressiu i antidemocràtic de l’ordenament constitucional espanyol. I això serà determinant en les setmanes i mesos vinents. Mig any després del referèndum que ho va canviar tot, a Europa s’està imposant la percepció que Espanya és un estat autoritari, incapaç d’acomodar la pluralitat i d’acceptar un debat polític normal, com fan les democràcies avançades. La bogeria repressiva en què s’ha instal·lat el govern espanyol l’enfonsa una mica més cada dia que passa i fa inviable la normalització de la vida pública catalana que Rajoy va prometre al PSOE i a la Comissió Europea, els dos aliats indispensables i necessaris per a poder donar el cop d’estat disfressat d’aplicació de l’article 155 que va seguir a la proclamació de l’estat independent.
De manera molt particular, la internacionalització del procés català posa damunt la taula la dimensió europea del procés, una dimensió que l’independentisme sempre havia remarcat com a imprescindible. El govern espanyol i la Comissió Europea maldaven per fer de la qüestió catalana un ‘afer intern’ en el qual Rajoy tingués les mans lliures per a fer i desfer. I, en això, el fracàs ja és total i complet, en bona part gràcies al treball dels polítics exiliats i, molt en particular, del president de la Generalitat. La Comissió Europea segueix tancant els ulls a la realitat però avui, vist el Selmayrgate, resulta evident que la causa no cal cercar-la en nosaltres sinó en la seua estructura mafiosa. En canvi els estats, alguns estats europeus, ens han demostrat amb fets durant aquest mig any el seu respecte, el respecte a la democràcia i al dret d’autodeterminació. Perquè qui fora capaç avui de dir que Bèlgica està en contra de Catalunya? Que Suïssa està en contra de Catalunya? Que Portugal, Irlanda, Eslovènia o Dinamarca estan en contra de Catalunya? Que Finlàndia està en contra de Catalunya?
Mig any després, però, és sobretot al nostre país que els canvis van prenent cos. L’autonomia ha desaparegut i la república es percep com a l’única oportunitat d’autogovern possible per al Principat. L’ofensiva espanyolista, que va arribar el novembre al cim, és clarament dividida i el trencament del bloc del 155 es fa evident. I la resistència de la gent al carrer ha impedit que la violència de l’espanyolisme es puga imposar. Cada llaç groc, cada bandera, cada cartell, cada concentració, cada manifestació, cada debat, cada acte públic, cada sessió del parlament, cada moció municipal, cada article, cada publicació, cada llibre, cada cançó, cada tallada de carreteres, cada reunió, cada replegada de signatures, cada bitllet deixat a la caixa de solidaritat, cada pintada, cada carta enviada a les presons, cada vot, han servit i han estat una barrera contra el feixisme i la imposició antidemocràtica que els hereus del franquisme somiaven d’aconseguir. Cal donar, per això, les gràcies a moltíssima gent, a milions de persones, de fet, que no han deixat d’empènyer el país ni en el moment que el desànim semblava que s’hi imposava. Quan els altaveus mediàtics més cridaven, amb més ànsia i menysteniment cap a la realitat.
Les setmanes vinents, de nou, ens hi anirà tot. La resolució de les demandes d’extradició i la formació d’un govern al parlament, o unes noves eleccions si això no s’aconsegueix, posaran noves oportunitats damunt la taula. I caldrà saber aprofitar-les, millor de com es va fer a l’octubre. Especialment ara que Europa ja comença a ser conscient que amb el 155 no s’aconseguirà doblegar els catalans, que això de la derrota de l’independentisme és una fantasia voluntariosa, ara que comprova cada dia amb més sorpresa la naturalesa real del règim del 1978.
És ara, per això, en les mans de l’independentisme demostrar que només la democràcia pot resoldre un conflicte polític que els catalans sempre hem volgut que ho siga i que Espanya ha rebutjat sempre encarar com a tal, cosa que ha creat el problema que tenim. Que tenim tots: els catalans, els espanyols i, ara sí i finalment, tots els europeus. A l’octubre Europa es va mantenir al marge, en tensió però al marge. Ara, però, ja no pot i és un actor fonamental perquè el conflicte definitivament l’involucra i involucra els seus estats. Hi haurà, per això i molt segurament, un pacte polític, un acord per a resoldre allò que no es pot resoldre de cap altra manera que amb la democràcia. I hi haurà de ser perquè, si no, l’estabilitat d’Espanya i ara ja la de l’Unió Europea correran també un perill greu.
El dia que arribe, però, quan arribe el pacte polític i la proposta de negociació, els ciutadans del Principat haurien de ser conscients que és el poble qui governa i decideix en última instància, i no els partits ni les institucions tan sols. Però també que hi ha setze persones que s’ho han jugat tot per nosaltres i que mereixen tot el nostre suport i reconeixement. I haurà de posar en valor el fet que si a l’octubre l’independentisme no hagués defensat les urnes i proclamat la república, res no s’hauria mogut mai.
No seria raonable, per tant, acceptar ara un pacte a la baixa, quan ja hem demostrat de sobres que el problema és Espanya i el seu règim tirànic, que nostra derrota és una quimera insensata i que la república que el parlament va proclamar el vint-i-set d’octubre és l’única solució possible que tenim per a viure en un país digne, just i millor per a tots. Absolutament per a tots.
PD. Veig de matinada que la portada de La Vanguardia (qui sinó?) afirma que hi ha una nova estratègia d’ERC que consistiria en seure a parlar amb Rajoy. No és nova: l’independentisme sempre ha volgut negociar amb el govern espanyol i ha estat el govern espanyol el que no ha volgut negociar res. Per això vàrem arribar a l’octubre. I en qualsevol cas, i en la línia del que he explicat, el tema no seria seure a parlar, que en això estaríem tots d’acord, sinó saber de què parlem. I encara més saber, sobretot, què és vol aconseguir.
