04.12.2021 - 21:50
|
Actualització: 04.12.2021 - 22:27
La setmana passada, l’Institut d’Estudis Catalans va presentar els mots i locucions incorporats de fa poc al diccionari normatiu, el DIEC. Fent una recerca, podem veure que la majoria de termes acceptats ja es feien servir fa molts anys: en algun cas, fa segles. Vegem-ho.
Col·loquialismes i vulgarismes
Un dels camps en què el DIEC es va posant al dia és el dels col·loquialismes i vulgarismes. Aquesta vegada n’ha acceptats qui-sap-los. Alguns els teníem documentats de feia decennis i algun de feia set segles.
És el cas de fotut. El diccionari en dóna tres definicions. Les dues primeres són ‘que es troba en un estat crític’ i ‘que posa en un estat molt crític, difícil de suportar’. L’exemple més reculat que n’hem trobat és de Contraban, de Joan Oliver, publicat l’any 1937:
ÒSCAR [(bastant fotut).] —Però… em podríeu explicar…
La tercera accepció –i això potser us sorprendrà– és la més antiga: ‘anteposat al nom, afegeix una idea d’hostilitat i de menyspreu de l’emissor respecte d’allò denotat pel nom que modifica’. És un ús tan antic, que el trobem documentat el 1280, al Llibre de la Cort del Justícia de València, justament anteposat a un adjectiu:
Berenguer Batlle, testimoni, jurà e dix que él, testimoni, sap per cert e veé e oy e fo present que·n Pere Cerdà, avén noves e contesa sobre joch ab Salamó Chohen, juheu, que·l dit P. Cerdà dix e cridà contra lo dit Salamó «futut merdós» per moltes de vegades.
Com passa amb molts vulgarismes, fotut té alguns eufemismes, és a dir, mots sinònims que no són tan malvists, tan irreverents. En aquest cas, el més conegut és fumut. El trobem emprat en una traducció de la novel·la d’Erich Maria Remarque Res de nou a l’oest, del 1930, a càrrec de Joan Alavedra:
No em poden fer enfadar. I, naturalment, tot va com una seda. Quedarà ben fumut aquest.
Però seixanta anys abans ja el trobem amb el tercer significat en una obra signada per “Un centinella del any vuit”. És un llibre publicat el 1871 i es titula Vetlladas a la vora del foch y a la llum de la lluna:
¡Murri fumut que buscava la perduda y no volia altre cosa que viurer ab la esquena dreta!
En certs parlars del català central, el verb cardar ha reemplaçat fotre. I aquest ús s’ha estès per una bona part del domini. Hi ha aquella dita popular que fa “Qui no carda a Olot no carda enlloc”, en què cardar té el significat de ‘copular’, però que indica també que a la Garrotxa aquest verb és d’ús general. Doncs bé, el 1980, el grup Ofèlia Dracs ja ens oferia un cardat, no pas de la Garrotxa, sinó d’un barri ben barceloní. Era al recull Deu pometes té un pomer:
Vaig baixar a la parada del Poble Sec més cardat que una mostela en un regiment de sipaios.
El DIEC ha incorporat un seguit de locucions populars que també fa anys que circulen. La primera és avall, que fa baixada. El 1935 ja la trobem a la revista satírica Papitu, en un poema de Cap d’Any:
Així, doncs, amb alegria,
si és que l’any nou us agrada,
afineu la punteria
i… apa… avall, que fa baixada!
Una altra és d’una hora lluny, amb dos significats: un de més físic (‘des d’una gran distància’) i un altre, derivat d’aquest, de més figurat (‘de seguida i amb claredat’). Doncs bé, amb el primer significat fa gairebé un segle i mig (el 1862) ja va sortir publicada a l’obra La veu de la castellana de Terenci Thos.
Ab tot cada vetlla se renovavan saraus y festas, ab lo ressó de las músicas d’una hora lluny á través dels vidres de coloraynas dels finestrals se veya giravoltar las sombras de balladors y balladoras
Fa més d’un segle que també tenim documentada la comparació sol com un mussol. La primera referència escrita que n’hem trobat és de Francesc Pujols, a l’obra Concepte general de la ciència catalana, del 1918. Parlant de Ramon Llull, diu:
Fins que va decidir anar-se’n a viure a la muntanya de Randa, sol com un mussol i com l’àliga que vola davant dels núvols guiant la tempestat que amb llamps i trons escampa les boires i les tenebres.
També és de fa més d’un segle fer el ronso, una altra de les locucions admeses ara. La trobem documentada ja el 1920 en l’obra Fraseologia valenciana, de Gaetà Huguet:
“¡Sí que la penjaren ben alta!”, se diu quand se fa el ronso en una qüestió que corre pressa.
Val a dir que sembla més antiga fer el ronsa, que el 1908 trobem en Juli Vallmitjana (Sota Montjuïc):
—Seu aquí. Fes unes quantes jugades per mi, que vui anar a cambiar l’aigua de les olives.
I, tot fent el ronsa, espià lo que feia’l Tarregada i vegé que signava l’as.
De segur que tots heu sentit l’expressió no fotre brot. Ara com ara, no ha estat acceptada pel DIEC, però indirectament sí, perquè ha admès no pegar brot i no fer brot (locució que ja tenia admesa el Diccionari Normatiu Valencià). Montserrat Roig ja la feia servir el 1977 a El temps de les cireres:
L’Esteve era catalanista i el pare de la Patrícia no ho era, bé, ell deia que el treball era la font de riquesa principal i que no li agradaven els ganduls —això anava per l’Esteve, que vagarejava per la masia sense fer brot.
La feina d’aplegar expressions populars al diccionari oficial és cabdal, oimés en el procés accelerat d’empobriment de la llengua en què ens trobem.
Per això gosem suggerir que es continuï aquesta tasca i, si pot ésser, que es tinguin en compte tots els parlars. Els diccionaris altres que el DIEC, especialment l’Alcover-Moll, ens poden fornir un gavadal d’expressions. I no passem per alt les comparances valencianes, tan ben aplegades per Eugeni S. Reig a la xarxa. Si donem un cop d’ull al Diccionari Normatiu Valencià, hi trobarem comparances com ara com (a) figues en cofí, que vol dir ‘molt estrets’, i que ja trobem emprada el 1916 a L’anà a la Madalena de Francesc Cantó:
Però, els més acomodats, empleaben faetons, galeretes, tartanetes, cotxes-diligències, carrets atartanats, carros en vela i sinse vela, en dèu o dotce asientos o cadires d’espart, a on estaben com a figues en cofí.
Segurament és una expressió que es deriva de com a panses en cofí, encara viva, i que ja apareix publicada el 1769 en la Rondalla de rondalles de Lluís Galiana:
En un sopols, que diuen, ho tingué tot apanyat, i parant taula els feu seure com pogué, perque el lloc era apretat i tots estaven com a panses en cofí o sardinetes en estiba.
Vocabulari de pandèmia
El DIEC ha admès termes que s’han difós arran de la pandèmia, com ara coronavirus. També registra covid, i deixa clar que és un terme femení, que es pronuncia agut i que s’escriu amb minúscula (tal com fa VilaWeb).
Així mateix, admet els nous usos que alguns mitjans de comunicació han donat a aforament: ‘nombre màxim autoritzat de persones que es pot admetre en un local públic en un moment determinat’. És un terme que a VilaWeb no fem servir, no pas perquè no fos al diccionari fins ara, sinó perquè hem pogut comprovar que, amb aquest significat, no el fa servir sinó l’espanyol. El doctor Jaume Corbera, professor de la Universitat de les Illes Balears, critica l’ús d’aforament i explica en aquest article com ho diuen les llengües de l’entorn: el francès, capacité o nombre de places; l’italià, capienza; el portuguès, capacidade, lotação; el gallec, capacidade, cabemento, cabida; i el romanès, capacitate. Corbera proposa que en diguem cabuda o capacitat. A VilaWeb fem servir aquests mots, de vegades combinats amb límit de o bé màxim (cabuda màxima, límit de capacitat…).
Un altre terme admès és cribratge, amb el significat de ‘recerca sistemàtica indiscriminada que s’aplica a un conjunt d’elements per tal de descobrir-hi els que tenen una particularitat específica’. El doctor Gabriel Bibiloni, després d’estudiar l’origen i la difusió d’aquest terme, diu que és “una mostra més de la nostra pertinaç dependència de l’espanyol, que ens desbarata sistemàticament la llengua”. A VilaWeb fem servir, segons el cas, exploració, proves de detecció, campanya (intensiva) de proves, tongada de proves, (proves de) diagnosi, rastrejament…
Un rossellonisme
El DIEC també recull, finalment, espertinar, un mot propi del rossellonès (català septentrional) que vol dir ‘berenar’. L’etimòleg Joan Coromines ens informa que en un document del 1363 ja hi surt aquesta frase: “a beure, de matí, e ad espertinar, axí com és acostumat”. Segons Alcover i Moll, és un derivat de l’occitanisme espertina, que vol dir ‘berena’, és a dir, la menjada de l’hora de berenar. Però Coromines diu que deriva directament del llatí vesper (‘vespre’) i que és un mot compartit amb l’occità.
