01.12.2021 - 19:58
Enmig de l’embolic causat en el món econòmic per la nova variant de la covid-19 i de la por que la situació es compliqui encara més a Alemanya, el novembre ha estat un mes molt difícil per als empresaris industrials de tot Europa. Han continuat les dificultats de subministrament de components i primeres matèries, mentre els preus d’aquests productes no han deixat de pujar, agreujats, a més, pel cost del transport. Fins aquí és una pel·lícula que ja hem anat seguint aquests darrers mesos, però sembla que el novembre presenta dos fets diferencials. El primer és que molts empresaris industrials han dit prou a la minva dels marges i han decidit de fer repercutir els augments de costs en els seus preus. I el segon és que, finalment, la situació ha arribat al moll de l’os i ha fet caure la confiança amb vista als mesos vinents, malgrat una demanda que continua essent molt alta. Vet aquí, aproximadament, el punt de vista dels directors de compres, reflectit en l’índex PMI del novembre, que s’ha publicat aquest matí.
Amb matisos, la situació és semblant a tots els països de la zona euro, perquè els problemes són globals, però, d’acord amb les produccions més importants, uns els esquiven millor que uns altres. Sens dubte, Itàlia ha estat el país amb el millor resultat, perquè el creixement s’hi ha accelerat fins al seu màxim de la història de l’estudi i ha superat el rècord anterior, registrat el maig passat. En canvi, s’ha tornat a observar un ritme de producció especialment moderat a Alemanya i Àustria, amb l’índex a mínims de deu mesos.
En bona part, les diferències registrades per països es poden explicar pel pes que tenen en sengles economies els tres grans grups del mercat industrial. Els índexs mostren una nova desacceleració del creixement dels resultats dels fabricants de béns intermedis i de béns de capital, alhora que els productors de béns de consum han continuat registrant una expansió accelerada.
Quant a l’estat espanyol, l’evolució del sector és en un lloc intermedi, ni entre els millors ni entre els pitjors, si bé l’índex ateny una xifra mínima de vuit mesos. De fet, al novembre no hi ha hagut cap prova que s’atenuessin els problemes de subministrament i de pressió dels costos, que han caracteritzat el sector manufacturer aquests últims mesos. Ans al contrari, es van establir nous rècords, tant en l’allargament dels terminis de recepció de les comandes com en la inflació dels costs. La conseqüència és que l’activitat industrial s’ha trobat limitada, amb una producció que ha augmentat a un ritme més lent, mentre els empresaris es mostren com més va més preocupats pel futur, en veient com es va allargant el problema. Una situació més angoixant, encara, en comprovar que la tendència de la demanda s’ha mantingut positiva, a mesura que les noves comandes han tornat a créixer.
El comentari que en fa el director de la publicació d’IHS Markit el trobo força encertat. Diu que, com calia esperar, l’escassetat d’existències i les dificultats del transport han continuat impulsant els preus cap amunt, fins a registrar un augment dels costs com no s’havia vist. Com a fet diferencial, cada vegada les repercussions en els preus de venda de les empreses s’estenen més, perquè els balanços han arribat a un punt en què no tenen cap més alternativa. Saben que han de protegir els seus marges, tant com sigui possible, en cada cas. I conclou dient que aquestes dificultats “mostren pocs indicis d’atenuació, la qual cosa afecta la confiança i, per això, les expectatives de cara al futur han disminuït lleugerament”.
I a Catalunya? Malauradament, els PMI no van més enllà de l’estat espanyol i per això parlo amb Oriol Alba, secretari general de CECOT, que cada dia tracta amb els empresaris. La primera cosa que em diu és que cal fer un cas a banda de tots els sectors i empreses lligats a l’automòbil. “Es troben més afectats per la situació actual que no els altres”, em comenta. I quan li parlo de les conclusions dels PMI per al novembre em diu que són encertades, però que ell canviaria el terme “confiança” per “incertesa”. I afegeix: “Avui, la incertesa, a escala màxima, ja és una variable clau en totes les empreses. La gestió tàctica de la quotidianitat l’han de coordinar amb una estratègia a llarg termini, que té la dificultat afegida d’encabir-se en un entorn de gran volatilitat.” Creu que les empreses més globalitzades es ressenten més de la situació actual i estan molt preocupades per la manera com poden diversificar els seus proveïdors. “Moltes, fins i tot, mostren interès per la relocalització”, conclou.
Tornant a les opinions dels directors de compres del novembre, en destacaria dues coses. Per una banda, la complicada situació d’Alemanya. No sols per la conjuntura empresarial, sinó per l’extensió de l’onada pandèmica. Arreu d’Europa hi ha molta por sobre què puguin acabar decidint les autoritats del país, d’acord amb l’evolució sanitària. Si triessin el camí austríac, amb fortes restriccions –i no sé si, fins i tot, arribant al confinament–, les conseqüències podrien capgirar enormement totes les previsions que s’havien fet sobre la velocitat que tindria l’etapa de recuperació.
I, per una altra, la por de la inflació. Ahir el president de la Reserva Federal va comentar un fet inevitable, però molt preocupant, ara com ara. Jerome Powell va dir que acceleraria la retirada dels estímuls monetaris “perquè la inflació ja no és transitòria”. Suposo que ho matisarà aviat, però queda clara la seva posició primària. De fet, en el comentari de l’informe PMI del novembre hi ha una frase preocupant en la mateixa direcció: “Com que la demanda, una vegada més, ha superat l’oferta, els preus cobrats pels productes manufacturats s’han impulsat a l’alça a una taxa que sobrepassa tot allò que s’havia registrat abans en gairebé dues dècades. Aquest augment suggereix que la inflació dels preus al consumidor ha d’augmentar encara més.” Recordem que a l’estat espanyol l’avanç del novembre de l’IPC és del 5,6% i el de la zona euro, del 4,9%.
En definitiva, un novembre en què s’ha frenat el creixement industrial a l’estat espanyol i a molts països d’Europa, i que deixa obertes les portes a un augment més generalitzat dels preus les setmanes vinents. Una situació gens positiva, en uns moments en què la inflació ja va cap amunt amb força, i en què els bancs centrals tenen l’última paraula, amb la seva actuació de la política monetària.
