Novembre 2017: conversa amb Eva Serra

—Eva Serra [E. S.]: J. J., he llegit el teu article ‘Poder i contrapoder‘ (El Punt Avui, 10 de novembre de 2017). Molt bo. Però jo tendeixo a pensar en termes de posar nom a les coses del nostre dia a dia: ANC – Òmnium – AMI – CDR – govern virtual a l’exili – govern empresonat – parlament destituït – mesa entre la presó i la fiança, etc. I quin paper té cadascuna d’aquestes realitats, algunes de virtuals, però amb potencialitat real. Per mi, els aspectes importants de la situació actual són, entre altres:

Frenada del cop d’estat del 20 de setembre (ocupació del Departament d’Economia) amb la pretensió d’aturar el Primer d’Octubre. Com que vaig preferir d’anar a defensar tot el dia la conselleria, i no la seu de la CUP, puc dir que allò va ser una frenada autèntica a la voluntat violenta d’un cop d’estat espanyol (sense tancs) sobre les institucions catalanes. Tot i que la combinació Trapero-Sànchez-Cuixart va ser important per a fer de pont amb una Guàrdia Civil que no sabia sortir de la gàbia en què s’havia tancat, és aquí on comença la judicialització contra Trapero-Sànchez-Cuixart.

—J. J.: Jo vaig ser a la de la CUP i a la de la conselleria. En el primer cas, altaveu de la capacitat per a frenar la provocació en un punt decisiu per a escampar la ‘violència’ atribuint-la a l’independentisme. En el segon cas, defensa de les institucions i demostració que la qüestió de les ‘estructures d’estat’ no era una mera pretensió ideològica, sinó un fet que la gent mateixa va convertir en acte mitjançant l’assetjament a l’invasor.

—E. S.: Des del 20 de setembre, s’organitza la joventut (més ben dit, es visualitza una organització que ja feia mesos que anava preparant-se en termes, com qui diu, clandestins: la gent jove, o amb possibilitats als serveis d’ordre de l’ANC, s’hi apuntava sense donar el nom). A partir d’ara, comencen a adquirir pes els CDR, formats, sobretot, per joves que s’organitzen per al Primer d’Octubre. A les Corts, ja fa un cert temps que hi tenen presència i la CUP s’hi ha apuntat. És la possibilitat d’afegir la radicalitat dels joves, en les manifestacions multitudinàries, a una radicalitat més pausada, com correspon a l’edat de l’ANC, l’Òmnium i l’AMI (cal no oblidar que dir AMI és dir una part institucional de Catalunya). No és una diferència social, és una diferència generacional. Encara em caldria reconstruir la relació que s’estableix en un moment (hi ha una persona que hi ha tingut un paper important) en la relació tractors de pagesos, bombers i universitaris.

—J. J.: Exactament, amb l’afegitó que la gent gran esdevé ‘jove’ i la gent ‘jove’ creix i madura amb gran rapidesa: en el futur, el seu entrenament polític serà més afinat i més ajustat a la realitat que no pas el nostre.

—E. S.: El Primer d’Octubre i el 3 d’octubre (aturada de país), hi han tingut un paper important govern, Catalunya Nord, CDR – ANC – Òmnium – AMI – Mossos d’Esquadra, pagesos i bombers. Com a exemple, l’escola Pare Manyanet del nostre districte, que vam defensar des del dia anterior i on vam votar sense problemes, costat per costat, no d’una comissaria, sinó d’una central dels Mossos d’Esquadra. Se’n pot explicar alguna cosa més. També les persones que van treballar en el cens universal. Tot això és contrapoder, no pas teòric, sinó real.

—J. J.: A l’article, ja dic que el contrapoder actua ‘negativament’ enfront del poder, és a dir, no creant normes jurídico-polítiques, sinó mitjançant vagues, mobilitzacions, no-violència, etcètera. I considero que els CDR podrien ser la punta de llança d’assemblees populars de barri, poble, etc., on fer efectiu el procés constituent, tant si el patrocina cap govern com si no. O, dit d’una altra manera: la lliçó del 27-O hauria de ser que ens calen estructures de base multitudinàries i potents per a garantir els fonaments de la República proclamada.

—E. S.: La declaració virtual del 27 d’octubre, o el govern virtual, en l’actualitat a Brussel·les, em semblen formes de contrapoder importants. La primera, perquè és l’eina de treball dels CDR-ANC-Òmnium-AMI i un horitzó (al costat de l’exigència de llibertat i democràcia) per al 21 de desembre. Per aquesta raó, era partidària de sumar. Potser es pot sumar d’una altra manera, però la gent no ho viu així. A més, és molt important el paper que té i pot tenir en Puigdemont, per mi d’un valor polític molt superior al d’en Junqueras, i la presentació separats potser permet de situar el PDECat al seu lloc corresponent, però debilita el paper d’en Puigdemont, que en la conjuntura actual és important. L’altre problema que comporta la presentació en partits és que debilita el paper dels independents, encara que estiguin més a prop d’uns que d’uns altres, i que han tingut un paper important, com els Romeva i els Comín, pel que fa al govern, o els Llach i les Forcadell, pel que fa als diputats. Però veig que, fins i tot els més radicals, prefereixen salvar la seva barraqueta abans d’abordar una situació com aquesta, més per gelosia que no per una visió de classe diferent. Les classes existeixen, sens dubte, però ara els partits són més partits d’ideologia que no partits de classe i, en unes circumstàncies com les que vivim, ens ho hauríem d’haver pensat millor. Com el 1978, som en el dilema: statu quo postfranquista (PP-Cs) / reforma impossible (però per anar fent la viu-viu a les oficines de col·locació que són els partits) i, si cal, fent costat al postfranquisme (PSOE-Podemos-comuns) / ruptura (independentisme transversal català).

—J. J.: Sobre llistes: l’independentisme transversal català ha d’arrelar en una república social, cosa que implica eixamplar, com se sol dir massa òbviament, la ‘base social’. A mi, aquests eixamplaments, sempre pensant en l’àrea metropolitana, m’avorreixen molt, perquè són pensats en clau de paternalisme, com si el fet de promulgar lleis socials fes decantar unes posicions que, a banda de ser emocionals, estan hipotecades per la raó d’estat, pel clientelisme municipal, per la desinformació, etc. En primera instància, la idea que tots els projectes siguin llançats com daus sobre l’escena política permet de llegir les dues majories possibles: la independentista (ERC / PDECat / independents de Junts pel Sí / CUP / restes de Podem) i la ‘soi-disant’ d’esquerres (ERC / Podemos / restes de Podem / part de Junts pel Sí / CUP). La fantasia d’un govern de coalició independentistes-esquerra em sembla que està desmuntada per l’actitud de Podemos amb Podem (defenestració de Dante Fachin) i pel lliurament del PSC al 155 i a l’extrema dreta per a robar vots a Ciutadans. Bàsicament. Per tant, si l’independentisme treu majoria absoluta, es trobarà amb la mateixa situació que abans del 27-O, però aquest cop amb un cavall nou (els CDR) que, d’una banda, empenyeran cap a la República realment defensada i, d’una altra, a un enfrontament de nou signe, i més fort, amb l’estat. En aquest cas, la qüestió internacional pot adquirir una nova dimensió, tant més que l’estat ja és considerat com a neofranquista en molts mitjans internacionals.

—E. S.: També ha estat una lliçó que un sindicat (el meu de sempre), del qual sovint s’ha fet befa, s’hagi atrevit a convocar una pseudo-vaga general laboral (visca en Carles Sastre i en Marc Sallas) que, podent comptar amb CDR-ANC-Òmnium-AMI, s’ha convertit en una autèntica aturada de país i ha posat no una pica a Flandes (això ho fa en Puigdemont), sinó una pica a Catalunya, enfront de l’ocupació. Va ser solemne la xiulada a UGT quan, fent el doble joc, com els colauistes, no convocava la vaga general, però volia sortir a parlar a la concentració de la catedral el 8 de novembre.

—J. J.: En aquest cas, s’ha demostrat que un sindicat no corporativista, sinó atent al batec social general, pot encapçalar una moguda nacional sense comptar amb el mite de la ‘classe obrera’ sempre esperada i que no arriba mai. Això abona el teu criteri que el problema actual és menys una qüestió de classe –com no podia ser d’una altra manera, quan es tracta d’una convulsió històrica– que no pas d’ideologia, atès que és al voltant de la posició ideològica adoptada davant dels fets que es juguen les estratègies.

—E. S.: Es fa befa del govern. Que si no tenia estructures d’estat… En tenia: Mossos d’Esquadra (17 d’agost i Primer d’Octubre), decapitats. Tenia a punt la Hisenda (cop d’estat del 20 de setembre). Tenia ben encarrilats Sanitat, Ensenyament, Agricultura… Però no tenia ni piolins armats ni fiscals ni jutges (tot i que en Pi-Sunyer, el dissenyador del procés –del qual tothom s’ha rigut un moment o altre i n’ha fet llenya–, havia estat membre del TC). Però la democràcia europea (que, ja en moments millors, va reconèixer en Franco), sempre mirant a una altra banda. No sé si, en aquestes circumstàncies, hem d’estar pendents de les barraques respectives en nom de les classes. No nego que l’existència de la CUP, fent de contrapès, ha estat important, però potser cal valorar millor la relació entre ideologia i política, i més en la situació actual, en què la ideologia es materialitza amb un contrapoder, com dius tu, però que ha de demostrar eficàcia. Eficàcia interna a Catalunya – eficàcia enfront de l’estat presó espanyol – eficàcia enfront d’una Europa de miserables. Catalunya ha de posar una pica a Europa.

—J. J.: Considero, i els ho he fet saber, a ells, que la CUP ha tingut una posició correctament d’independentisme d’esquerres durant els dos anys fins al Primer d’Octubre, perquè ha tocat de peus a terra, ha rectificat quan tocava i s’ha compromès amb les institucions en moments delicats. Però, a partir del Primer d’Octubre i el dia 3, em fa l’efecte que adopta un caire ultraesquerranós convencional, de signe ‘insurgent’, que no es correspon ni amb la posició del govern (potser massa poruc, però, cal suposar, amb informació dels perills de violència d’estat que es detectaven a partir de l’1-O) ni amb les possibilitats de mobilització (que potser l’ANC i Òmnium no van valorar del tot, o que no van poder fer en risc de massacres al carrer). El cas és que la CUP havia d’haver fer costat a Puigdemont quan ja havia decidit (des del dimecres 25 d’octubre a la tarda) de convocar eleccions anticipades i, en canvi, va insistir massa en la declaració en el buit. Tanmateix, considero que el llegat del 27-O, amb la proclamació de la República, és un referent real, un contrapoder, com dius tu, malgrat la propaganda derrotista d’estrategs de cafè.

—E. S.: Potser m’equivoco. Però, segons com sigui el 21 de desembre, el nostre futur pot ser tan trist com un tripartit comuns-PSOE-ERC, un procés (ara sí, procés negatiu) de reforma de la constitució espanyola, i un tornar a començar amb una constitució molt més centralitzada o, més ben dit, més blindada encara que la del 1978. Aleshores caldrà tornar a la cleda de l’eterna resistència i fins a la propera generació. No és una metàfora que cada cinquanta anys calgui bombardar Barcelona: vuit anys de república amb tres de guerra contra el feixisme, quaranta anys de franquisme, quaranta anys de transició (amb 23-F i LOAPA a cada cantonada), vol dir que practiquen a consciència això de ‘bombardar’ Barcelona cada mig segle. Quan ens hem refet i tornem a treure el cap, hi tornen sense manies i sense a penes desgast. És una formació social, l’espanyola, que vol defensar-se, i no una mera classe social. D’altra banda, en l’actualitat, la classe obrera del segle XIX i bona part del segle XX s’ha fos. Som classes mitjanes depauperades, o sense ascensor social, i una immensa quantitat de gent acabada d’arribar o sense papers d’arreu del món.

—J. J.: Sí, l’estratègia d’ERC a llarg termini pot ser la de fer governs tripartits o quadripartits i ajornar la independència sine die. I és perfectament plausible, fins i tot, que sectors com el d’en Vila, en Fernàndez Teixidó i d’altres s’ofereixin per fer govern de ‘tercera via’, a fi de visualitzar la nova entesa capaç de superar la ‘fractura social’ creada pels seus amos, des de La Vanguardia i El Periódico fins a totes les empreses de l’Íbex 35 de Catalunya, i la inestimable col·laboració del feixisme de carrer, estimulat i acomboiat de sotamà pels de la SCC. Però el moviment de base ha crescut massa, i és massa capaç d’organitzar-se per plantar cara a qualsevol govern, i ha crescut prou en consciència política per a considerar que tot el que es derivi del 21-D no sigui res més que una altra cota de les pujades i baixades del procés.

Per la transcripció:
Julià de Jòdar