15.07.2024 - 21:40
Manuel de Pedrolo (1918-1990) tenia un art especial a l’hora de posar títols a les novel·les. Un dels més reeixits va ser Pols nova de runes velles, que hauríem pogut manllevar perfectament per parlar-vos d’una de les iniciatives editorials de més èxit d’aquests darrers temps a casa nostra: la col·lecció Club Victòria de l’editorial Viena. Per què? Doncs perquè és exactament això: partint dels grans clàssics literaris de l’època victoriana (que serien les runes velles) i de la joveníssima editora Blanca Pujals (1992, que seria la pols nova), i a recer d’una de les editorials més sòlides i consolidades del país (Viena), va néixer la col·lecció, que ara arriba al volum quinzè.
Si haguéssim de definir què és aquesta col·lecció, podríem parlar de moltes coses. Han dit que era un “èxit sorprenent”, una “proposta innovadora per a actualitzar els clàssics”, una “insospitada connexió amb lectors joves”, “el paradís per als amants d’una època” i moltes més definicions, però segurament hauríem de dir que és el somni com a lectora de Blanca Pujals i la materialització del somni d’Isabel Monsó, editora de Viena. Com si s’haguessin ajuntat dues peces que encaixen perfectament: les dames fundadores del Club Victòria.
“A mi m’agrada molt aquesta literatura. A tretze anys, quan vaig descobrir Jane Austen, ja no vaig parar de llegir-la i m’encanta tot aquest imaginari. Què passava? Doncs que era difícil de trobar-ne edicions en català i per tant ho vaig haver de llegir en edicions de tota mena, en tapa dura, en tova, en castellà… Jo sóc del 1992 i les edicions en català, poques, eren dels anys 90, és a dir, ja no es trobaven quan jo era adolescent. Vaig anar a Londres i vaig descobrir que tots aquests llibres eren magníficament editats en tapa dura i vaig pensar que jo volia tota aquella bellesa i la volia en català. Encara s’hi va afegir un altre fet, una anècdota personal. Vaig deixar un dels meus llibres preferits, Seny i sentiment, de Jane Austen, i me’l van perdre, i quan el vaig voler tornar a tenir vaig descobrir que n’hi havia vint-i-nou edicions diferents en castellà i cap en català”, explica Blanca Pujals, amb la seva vehemència habitual.
El resultat immediat de la pèrdua és que, amb més sentiment que seny, Blanca Pujals va elaborar una llista que tenia pensada de feia molt de temps, va entrar al despatx d’Isabel Monsó i va llançar una proposta que ja havia insinuat alguna vegada i, ara sí, es va decidir a començar a fer la col·lecció.
Els títols
De moment n’han aparegut quinze títols: Seny i sentiment, de Jane Austen; Una habitació amb vistes, d’E. M Forster; La formació d’una marquesa, de Frances Hodgson Burnett; Agnes Grey, d’Anne Brontë; Mansfield Park, de Jane Austen; Jane Eyre, de Charlotte Brontë; Les confessions del senyor Harrison, d’Elizabeth Gaskell; Dràcula, de Bram Stoker; Cims borrascosos, d’Emily Brontë; L’abadia de Northanger, de Jane Austen; Nord i sud, d’Elizabeth Gaskell; Tess dels D’Urberville, de Thomas Hardy; Vera, d’Elizabeth von Arnim; Orgull i prejudici, de Jane Austen; i L’amant de Lady Chatterley, de D. H. Lawrence.
En el moment de presentar la col·lecció es va dir que abastaria cronològicament de l’any 1800 a la Primera Guerra Mundial i que se centraria en autors anglesos o britànics. “De tot aquest període, la reina Victòria en va ocupar tres quartes parts i ens va semblar que era un element prou recognoscible per a batejar la col·lecció, també perquè amb aquest nom, d’alguna manera, tothom ja sap de què volem parlar i què volem dir”, va explicar llavors Isabel Monsó. I de moment Jane Austen ha estat una de les peces fonamentals de la col·lecció.
Jane Austen
La història de la literatura mundial és farcida de revolucions, algunes de grans i algunes de petites. La que va capitanejar Jane Austen va ser de les grans. Diuen els entesos que a partir de les seves novel·les els imbècils van començar a parlar com a imbècils i que això és molt d’agrair. Potser sí. Sigui com sigui, Austen és avui dia una de les autores més seguides i llegides del món, com palesen els més de cinc mil clubs de lectura anuals que es fan sobre aquesta autora als Estats Units, per exemple, o les adaptacions cinematogràfiques de les seves novel·les. No podrem agrair mai prou a la persona que va perdre el Seny i sentiment de Blanca Pujals que hagués extraviat l’exemplar.
Pujals diu: “Amb l’estètica que hem creat per a la col·lecció, amb el plantejament que tenim, el que hem fet ha estat endreçar tot un món. A l’adolescència, quan llegia aquests llibres, molt sovint em deien que era cursi o de tietes, però qui ho diu segurament no ha llegit mai Jane Austen, que és una autora que odia el romanticisme i l’escarneix.” Doncs si això havia de ser una literatura de tietes i cursi, res més lluny de la realitat. La quantitat de gent jove que llegeix el Club Victòria ha sorprès fins i tot les dames fundadores. “Hem descobert que hi havia tota una generació que tenia moltes ganes de llegir aquestes obres, que per a ells són noves i que les entomen no com a llibres antics, sinó com a novetats.”
Una vegada seleccionats els títols, s’havia de vetllar per l’estètica. “Per als logotips, les cobertes i els estampats, ens vam inspirar en la roba i el vestuari de l’època. Teníem clar que havíem d’anar a totes. La pandèmia va aturar el projecte, però molta gent ens demanava quan faríem Jane Austen en català i insistien que ho havíem de fer nosaltres. De sobte, vam descobrir que hi havia molta gent que volia llegir aquesta mena de llibres, que ho compartia a les xarxes i que volien edicions boniques. I vam trobar un públic inesperat, el públic jove, que ha mogut la col·lecció per les xarxes (TikTok, Instagram…). Cims borrascosos el vam exhaurir les primeres hores a la parada de Sant Jordi i vam descobrir que també hi havia molts homes que volien els llibres i que volien fer la col·lecció completa. Hem sabut jugar bé la carta de pertànyer a un club, perquè abans el lector s’ho feia tot sol, era el raret de la universitat, el qui llegia sol a casa, però la pandèmia ens va ensenyar a compartir les lectures i la gent tenia ganes d’una experiència comunitària.”
Traduccions
Ara aquesta experiència és un pla editorial en què apareixen quatre o cinc títols per any, depenent del gruix dels volums o dels ritmes que marquen els traductors. “Volíem traduccions noves, però també recuperar aquelles que són insuperables en català, com un Xavier Pàmies o un Jordi Arbonès (el darrer volum, L’amant de Lady Chatterley, és la recuperació d’aquest important traductor), perquè volem que aquestes traduccions siguin realment les canòniques en català per al futur.”
Quan varen aparèixer els primers títols Blanca Pujals encara no havia fet trenta anys i quan es retrobava amb alguns companys de la universitat sempre li deien que havia realitzat el seu somni. “I és cert, en part, però això et fa ser encara molt més responsable. Ser editora és la millor feina del món, estic molt satisfeta amb aquesta col·lecció i amb els Petits Plaers, però també hi ha una responsabilitat molt gran, que és la de fer perdre la por dels clàssics, perquè per a llegir clàssics l’únic requisit és saber llegir, no cal res més. Nosaltres no fem una col·lecció elitista, sinó atractiva, en què intentem de compensar per ajustar-nos al preu de mercat. Es pot dir que tinc una responsabilitat envers Jane Austen, que és editar-la en català i en llibres bonics, que li poguessin agradar, tenint cura de tots els detalls i amb les millors traduccions. Amb ella i amb la resta d’autors de la col·lecció, que no ens l’acabarem perquè aquella llista era molt llarga.”
Ara com ara, l’èxit ha estat la millor recompensa. Fan tirades inicials de 2.000 exemplars o 2.200; d’alguns títols se n’han arribat a imprimir segones edicions i fins i tot han fet tasses de la col·lecció. Hi ha gent que es posa les cobertes de fons de pantalla o d’imatge a les xarxes socials, cosa que no havien pas pensat d’aconseguir. Ara hi ha un munt de gent que vol ser lectora ben orgullosa d’aquest club i explicar-ho. I tenir Jane Austen, les Brontë i companyia en un lloc d’honor a casa. I sabeu què? D’aquests, n’hi ha un munt que encara no ha fet ni els trenta. Qui ho diu, que els joves no llegeixen?
