Al sud del País Valencià, davant la costa de Santa Pola (Baix Vinalopó), s’albira una illa xicoteta de forma allargada que sobreïx per l’horitzó que dibuixa la mar Mediterrània, l’illa Plana o Nova Tabarca. Amb tot just 1.800 metres de llargada i 400 d’amplada, aquest paradís mediterrani és un barri de la ciutat d’Alacant i rep cada dia milers de turistes a la recerca de les seues platges i cales d’aigua cristal·lina. Amb una cinquantena de residents, Nova Tabarca és l’única illa habitada al País Valencià.

S’hi arriba amb embarcacions que ixen del port de Santa Pola. A l’estiu, de bona hora ja hi ha desenes de persones que fan cua per accedir a una de les primeres barques que travessen les tres milles nàutiques que separen aquesta ciutat de l’illa. Alguns hi van per primera volta, atrets per la promesa d’uns fons marins magnífics per a contemplar tota mena de peixos i més fauna. Uns altres ja la coneixen. Ja saben què faran quan arriben a l’illa. A mesura que el catamarà s’aproxima al port de Nova Tabarca, els passatgers poden intuir com és el fons perquè el poden veure a través del visor de vidre que hi ha a la part baixa del vaixell.

El desembarcament dels visitants, els primers de molts que aniran arribant a mesura que avance el dia, dóna la imatge d’una desfilada de sabates de goma, ulleres de bussejar, para-sols i neveres portàtils que travessen l’illa amb la intenció de gaudir d’un dia de sol i platja.

Alguns van directament a la platja, però uns altres visiten tots aquests indrets. Travessen la població pel carrer d’Enmig fins a l’oest i van a l’illot de la Pedrera perquè cerquen les zones rocoses. Són espais on nien les aus protegides i cal anar amb compte de no molestar-les. Els més atrevits aniran a les cales del sud, com la de la Cova del Llop Marí, amb amagatalls i punts més escarpats d’on els més temeraris es llancen a l’aigua tot cercant una dosi d’adrenalina.

Un sistema de tres illots

Nova Tabarca és una formació de tres illots. La principal és coneguda com a illa Plana, situada a tot just uns quinze metres sobre el nivell de la mar, i és ací on trobem la ciutadella de Sant Pau, un conjunt emmurallat. S’hi accedeix per la porta de Sant Rafael, que s’obri a un poble amb cases de no més de tres plantes, moltes de les quals són pintades de blanc amb tocs de colors blaus i grocs. Hi ha més construccions històriques, com ara l’església de Sant Pere i Sant Pau, d’estil neoclàssic, construïda a final del segle XVIII; els baluards i murs que sobretot es conserven a la part nord de l’illa; l’antiga confraria de pescadors; la plaça Major, coneguda també com a plaça Gran i que funciona com a eix central del poble; i la porta de Sant Gabriel, situada just a l’altre extrem i d’on es veu l’illot de la Pedrera.

A la part sud de la ciutadella, les muralles es troben amb una zona de cales i coves amb els perfils més escarpats de l’illa. La cala i cova dels Birros, la cala de la Guàrdia i la Cova del Llop Marí són uns punts de gran bellesa natural on antigament molts vaixells es resguardaven dels forts vents. Avui serveixen de lloc de lleure per als visitants que volen gaudir de la mar en una zona rocosa i amb ombra.

La platja de Nova Tabarca, el punt central de l’illa Plana, orientada cap al sud i amb uns dos-cents metres de llargada, separa la part poblada de l’illa del camp.

L’aïllament de Nova Tabarca

Abans de l’arribada de la primera barca amb turistes, a Nova Tabarca ja n’han arribades unes quantes amb tota mena de mercaderies. Les que necessiten els veïns i les que, en temporada alta, necessiten els negocis de restauració. Antonio Ruso és el propietari d’una de les botigues de restauració i explica que els comerços s’han hagut d’adaptar als horaris en què arriben els visitants.

L’any 2023 hi havia cinquanta ciutadans empadronats a l’illa, però no tots hi viuen tot l’any. Molts treballen a la península i potser tan sols hi van el cap de setmana. Durant la pandèmia sí que s’hi van aïllar tots, allà. Fins i tot va arribar a haver-hi una setantena de persones que es van deslliurar del virus de la covid.

Es calcula que cada any hi van 230.000 visitants, que cerquen les millors aigües del País Valencià. Alguns dies d’estiu, la pressió sobre l’illa arriba als 10.000 turistes. Manoli és una de les veïnes que hi viu tot l’any amb la seua filla. “Els caps de setmana hi ha massa turisme, és clar que és el principal negoci de l’illa, però els carrers i les platges se saturen”, diu.

Fina Baile, de noranta-sis anys, és, probablement, la persona més gran de l’illa i ha vist com la vida anava canviant a Nova Tabarca. Com passava de ser un poblat pesquer a un enclavament turístic. A casa seua s’hi va instal·lar el primer telèfon públic. “Abans no hi havia ni llum, ni aigua, i després ens va arribar tot i va canviar el poble completament. Potser hi ha massa turistes, però s’ha de guanyar la pesseta”, diu, contenta de la sort que ha tingut de nàixer a Nova Tabarca. “Si pogués tornar a nàixer, naixeria ací.”

La fauna i flora de Nova Tabarca

Més enllà de la zona habitada i de les platges, a l’est de Nova Tabarca hi ha l’indret conegut com el camp. Aquests terrenys no urbanitzables formen part de la Xarxa Natura 2000 i també són sona ZEPA per la gran quantitat d’aus que nien a l’illa i els illots pròxims. Nova Tabarca va ser declarada reserva marina l’any 1986 i en les seues aigües podem trobar espècies com ara cavallets marins, neros, molls, polps i tortugues. Però, sens dubte, si hi ha un animal que destaca a Nova Tabarca és la gavina corsa, que hi concentra la tercera població reproductora a escala mundial.

Caminant pels senders de la zona, que a l’estiu és molt àrida i amb poca vegetació, trobem algunes construccions que han perdurat fora de les muralles. La Torre de Sant Josep, de base quadrada i amb ús militar, ha tingut diferents usos al llarg dels anys. Per exemple, va ser una presó i una caserna de la Guàrdia Civil.

L’any 1854 es va construir un far per il·luminar els navegants i evitar els constants naufragis que hi havia. Avui encara compleix aquesta funció. El cementiri de l’illa també és un lloc singular. D’allí es veu l’illot de la Nau, que és l’últim del sistema.

D’enclavament pirata a atracció turística

La proximitat de l’illa Plana a la península la va convertir en un refugi perfecte per als pirates, que la feien servir de base d’operacions abans de les seues incursions per atacar el litoral alacantí. El Consell d’Elx, que controlava l’illa, va demanar el 1337 que s’hi construís una torre de defensa, però la fortificació que ara coneixem és de la segona meitat del segle XVIII. Aquest fet coincideix en el temps amb el rescat de 69 famílies de l’illa tunisiana de Tabarka, que foren traslladades a Alacant. Quan es va acabar la construcció de les muralles i les 128 cases, els van traslladar a l’illa. Aquest seria l’origen del nom de Nova Tabarca amb què es va anomenar a partir del 1770. Amb aquests primers pobladors, s’hi va establir un destacament militar per fer front a les freqüents incursions marines. Els habitants basaren el seu estil de vida en la pesca, amb l’almadrava com a principal motor de l’economia.

Amb la pèrdua de la condició de plaça forta, se’n retirà la guarnició militar l’any 1850, mentre a l’illa els habitants continuaven tenint una vida basada a sobreviure dia a dia, amb grans problemes de salubritat que portarien el 1873 a una epidèmia de verola. El desús de les construccions militars va fer que es deterioraren ràpidament durant el final del segle XIX. Tot amb tot, l’activitat de l’almadrava continuava i a principi del segle XX l’illa va arribar a tenir mil habitants.

Als anys seixanta va haver-hi un tomb a la vida de Nova Tabarca, que va coincidir amb el final de la pesca. Molts habitants van emigrar a poblacions pròximes, com ara Alacant i Santa Pola. Amb la declaració de Nova Tabarca com a conjunt històrico-artístic el turisme començà a arribar a partir de la dècada dels setanta i es va convertir en el principal motor econòmic. No va ser fins aquells anys, tal com recordava Fina Baile, que van arribar l’enllumenat i l’aigua corrent.

La tornada

Els para-sols, les neveres buides, les pells salades i els peus plens d’arena fan el viatge de tornada cap als vaixells que els han de tornar a la península. El darrer catamarà eixirà a les vuit. I és a partir d’aquest moment que l’illa descansa i recobra una mena de pau que té el punt culminant amb la posta de sol. Molta gent es reuneix a l’oest, per veure com els darrers raigs impregnen l’illa abans de desaparèixer. Llavors, Nova Tabarca torna a ser aquell poble pesquer que tractava de sobreviure el segle XIX sense fer gaire soroll. Com que pràcticament no hi ha establiments que servesquen sopars, s’obrin les portes de les cases i els veïns es tornen a retrobar en aquest tros de roca que viu en un equilibri molt precari quant a la sostenibilitat i la conservació del patrimoni cultural i natural. Com tants punts més del país, l’illa de Nova Tabarca ja pateix de la massificació turística. De fet, el turisme n’és l’únic motor econòmic, i, així i tot, no és suficient per a estabilitzar-hi una població permanent.