Quan el rovell de l’ou de la gresca de Nova Orleans va esdevenir una escena de terror

The Washington Post · Molly Hennessy-Fiske i Jesse Dougherty

Nova Orleans, Estats Units. Per Cap d’Any, una nit en què tot s’hi val a Nova Orleans, Bourbon Street esdevé el rovell de l’ou de la festa. Els músics, sovint vestits de manera estrafolària, atapeeixen els carrers, tocant un jazz elèctric que es barreja amb la música que emana dels bars. Als balcons, residents i turistes beuen i ballen, mirant de dalt estant una multitud, incansable, que sembla que no hagi de deixar de ballar mai.

La gresca semblava que no s’acabaria mai fins que, de cop i volta, una tragèdia va esberlar la nit.

“És tot molt trist”, explica Matt Johnson, que hi era de visita i que se’n va anar a dormir poc abans que una furgoneta blanca envestís a tota velocitat la multitud que omplia Bourbon Street, a les tres tocades de la matinada de Cap d’Any. En l’atac, hi van morir quinze persones, pel cap baix, i desenes més foren ferides. Més tard, el sospitós va ser abatut per la policia en un tiroteig.

Johnson assenyala la cruïlla dels carrers Canal i Bourbon, on el conductor va atropellar la multitud. El precinte policíac impedeix el pas tant als cotxes com als vianants.

“Surts a passar-t’ho bé, creus que ets fora de perill i, de cop i volta, passa això –diu Johnson–. És una bogeria.”

No feia ni dues setmanes que un cotxe havia envestit desenes de persones que gaudien de l’ambient festiu d’un mercat de Nadal a Magdeburg, a Alemanya. Cinc persones hi van morir, pel cap baix, i gairebé dues-centes hi van resultar ferides, moltes de les quals de gravetat.

Tant a Magdeburg com a Nova Orleans, la festa es va convertir ben de pressa en caos, la vida en mort.

Poques ciutats dels Estats Units celebren l’Any Nou amb més intensitat que Nova Orleans. Entre la gernació solen destacar tres colors: el verd, el groc i el lila del Dimarts de Carnaval, que també són els colors dels dos equips de futbol americà que enguany havien de disputar el partit anual de Cap d’Any a la ciutat: l’equip de la Universitat de Notre Dame i l’equip de la Universitat de Geòrgia. El partit, que originalment s’havia de jugar dimecres a uns vuit-cents metres del Barri Francès, on hi hagué l’atac, s’acabà ajornant a ahir, dijous.

Els afeccionats d’ambdós equips van sortir en massa la nit de Cap d’Any per Bourbon Street, sense imaginar-se que una furgoneta hi desfermaria el pànic. Molts es van despertar l’endemà amb tot de missatges de text de familiars i amics angoixats que provaven d’esbrinar si es trobaven fora de perill.

Testimonis com ara Kimberly Stricklin van tornar a Canal Street l’endemà. Alguns ploraven; uns altres continuaven en xoc. Stricklin, que havia anat a la ciutat amb el seu marit per assistir a un concert, era prop de la cruïlla quan va esclatar el caos.

“Primer vaig sentir una mena de grinyol i, tot seguit, un impacte molt fort –diu–. Recordo la gent cridant, i l’escampall de les restes de mobiliari urbà que la furgoneta havia arrossegat. Recordo el so del metall que cruixia.”

Andrew Tokarski també va presenciar l’escena ben de prop quan sortia d’una discoteca de Bourbon Street, a la matinada. Afeccionat de l’equip de la Universitat de Geòrgia, havia viatjat des d’Orlando per a assistir al partit contra Notre Dame. Anava a l’hotel quan es va adonar que s’havia deixat el mòbil a la discoteca.

“Vaig tornar-hi a entrar […] i de cop i volta van tancar les portes i em van dir que hi havia hagut un accident al carrer Bourbon, que no podia sortir”, recorda. Ell i la resta d’assistents van passar-se els deu minuts següents refugiats dins el local.

“Recordo que ens van dir: ‘Quan marxeu, si us plau, gireu cap a l’esquerra, no pas la dreta’”, explica. “Si dius això, naturalment, tothom mirarà instintivament a la dreta. Així que mires a la dreta, i de sobte hi veus un cos.”

El primer que va veure estava embolicat amb una bossa. Després en va veure un altre envoltat per un petit toll de sang a terra.

“Hi havia un munt de gent cridant i plorant. Vam veure un vianant innocent, que probablement era infermer o metge, fent la reanimació càrdio-pulmonar a algú altre” diu. “L’única cosa que vam veure, pràcticament, van ser cadàvers i agents de policia.”

L’escena va deixar Tokarski, que treballa en un taller de reparació d’automòbils, molt trasbalsat. Va tornar a peu a l’hotel, però no va aconseguir d’adormir-se. Els seus pares, que l’havien acompanyat en el viatge a Nova Orleans però que havien anat a dormir abans que ell la nit de Cap d’Any, es van alarmar quan es van despertar i van tenir notícies de l’atac. Durant unes hores frenètiques, explica Tokarski, no van saber si ell n’havia estat una de les víctimes.

Tot i la tragèdia, la festa al Barri Francès es va allargar fins ben entrada la nit. Bars com ara l’Sneaky Pete’s, situat en una illa de cases de Bourbon Street, van romandre plens de gent fins al matí –fins i tot mentre centenars d’agents de policia locals, estatals i federals rastrejaven la zona en cerca de proves.

Dos clients surten a la vorera de davant del bar amb begudes a la mà. Un guàrdia de seguretat dóna una cigarreta a un client. Més enllà, un cambrer obre les portes d’una cafeteria pròxima, on algunes persones ja fan cua en espera del primer cafè del dia.

La policia impedeix que ningú no s’acosti a menys de trenta metres de Bourbon Street. Una dona de la neteja d’un dels hotels del carrer es pregunta com arribarà a la feina. Una altra dona es pregunta en veu alta: “Com recolliré les maletes? És l’única cosa que m’importa ara mateix.”

“Bon dia!”, crida el cambrer de la cafeteria als vianants que fan cua. “Bon any!”

Kathleen Flynn ha contribuït a elaborar aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb