La nova masculinitat dels insubmisos

Ara fa una mica més d’un any escrivia en aquesta columna, a propòsit de la insubmissió, que la protesta no és una marca comercial, que no es compra ni es ven a les botigues ni per internet ni aconsegueix resultats en un tres i no res, que és un treball continu. Hi apuntava també que aquell moviment, iniciat (fa cinquanta anys!) pels objectors de consciència i ben en concret per l’admirable Pepe Beúnza, que avui prossegueix defensant el mateix principi i sobretot l’ús de la intel·ligència, fou “un planter de les noves masculinitats, que encara han de lluir més i fer fora tanta brutícia masclista”. El Sense Ficció d’aquesta setmana, Mil anys de presó. Adeu a la mili, que si no l’heu vist us el recomano, m’ho confirma.

Els homes que l’expliquen i la rememoren en l’ampli reportatge, de Carles Caparrós Obiols i Toni Marín Vila, van construir-se a ells mateixos i molts més van fer-ho: els insubmisos van arribar a ser 50.000 a tot l’estat. En el sentit polític a fons que el lema feminista, un dels bastants moviments amb què la insubmissió es va mancomunar, havia posat dempeus als setanta: allò personal és polític. Aquells homes van posar els fonaments de la no-violència contemporània i, així, d’una nova masculinitat conscient. Tenint en compte com queden tocats per sempre els soldats militars sobrevivents de totes les guerres que s’han fet i desfet, els de la no-violència poden sumar al seu triomf de fa vint anys que va suspendre la mili un altre tan enorme com aquell: continuen sent un goig de persones ara que són ben grandets.

En l’arma trencada, una de les icones del moviment, hi veig tant el desarmament militar propugnat –que avui creix i creix– com el desarmament simbòlic dels homes de tot allò que, des dels temps ancestrals, els ha tocat de fer, de totes les violències que han exercit i, val a dir, tants d’ells, massa, continuen professant. A casa, a la feina, al carrer. Contra les dones, contra les criatures, contra els col·lectius LGBTI+ que ja no podem negar més i els resulten a tants homes insuportables.

Objectors i insubmisos, mancomunats a tot l’estat i a Catalunya en xarxa intercomarcal, van aconseguir, ara fa vint anys, pel pacte del Majestic entre PP i CiU, que la mili fos suspesa. No està abolida, per cert, com massa sovint es diu: es va suspendre per decret, no per llei, i els decrets poden durar un sospir encara més que les lleis.  Hi ha qui considera una paradoxa que un govern de dretes la suspengués, però justament això va ser el gran triomf del moviment: n’hi havia tants, d’objectors i insubmisos, que el mateix exèrcit temia que no s’hi presentés més cap jove a la lleva, i això és el que va obligar un govern de dretes a suspendre la mili obligatòria i el servei militar substitutori.

Autogestionat, sense cap visible, assembleari, multiplicat en petits grups autònoms ací i allà, les autoritats estaven del tot desconcertades. I així el millor que podien fer era suspendre per decret una situació que els era insostenible. “Ens vam trobar gent amb moltes ganes de canviar les coses, el món, de viure d’una altra manera, i ho vam fer –i hi ha qui ho continua fent– amb vitalitat i alegria. Vam perdre la por, vam assumir la repressió a la dissidència [les causes van sumar mil anys de presó] i això va descol·locar l’exèrcit”, em diu l’amic Jordi Muñoz Burzón quan comentem el Sense Ficció emès.

Performers del més polític body art (‘art amb el cos’) en temps sense mòbils ni xarxes, avantguardistes imaginatius en les formes d’acció i de finançament, creadors de suports, partidaris de la festa i de perdre la por amb humor i música, van protagonitzar una utopia viscuda, la van fer real. No seria sobrer recordar-los als nostres carrers, que bé es mereixen una placa: a la capital i a tantes poblacions mitjanes i petites.