La nova llei audiovisual: tard i malament

La nova llei general de comunicació audiovisual, la normativa que transposa a l’estat la directiva europea del 2018 amb més d’un any i mig de retard, ha superat el penúltim tràmit parlamentari, i confirma els principals temors manifestats fa uns mesos per part dels Consells de l’Audiovisual valencià, català i andalús. Ja havíem posat de manifest que el text havia entrat a la cambra baixa amb falta de consens en diversos aspectes fonamentals i amb nombrosos dèficits. També vam alertar que durant els períodes d’al·legacions es van passar per alt les observacions que s’havien formulat, tant del sector com de les autoritats reguladores.

El resultat final, a falta de l’aprovació al senat, lluny de resoldre aquests temors, els ha agreujat i ha confirmat les previsions. El text aprovat és clarament regressiu en el marc competencial autonòmic i limita les funcions dels consells audiovisuals territorials, privats de mecanismes de control en relació amb els serveis de comunicació audiovisual televisius a petició i amb les plataformes d’intercanvi de vídeos.

Considerem que s’ha actuat en funció dels interessos particulars i no pas en defensa del consumidor, que és, en definitiva, el destinatari principal de les lleis. Com ja hem dit i reiterat en diverses ocasions, els reguladors de Catalunya, el País Valencià i Andalusia són organismes reconeguts en els estatuts d’autonomia respectius i amb competències en l’àmbit de la comunicació audiovisual. Limitar-nos les competències i centralitzar-les en la Comissió dels Mercats i la Competència (CNMC) retalla la nostra capacitat d’acció en temes tan rellevants com la protecció dels menors, el discurs d’odi, la publicitat encoberta, la desinformació o les previsions relatives a la diversitat cultural.

Els reguladors de Catalunya, el País Valencià i Andalusia tenen una experiència acumulada que la nova llei menysté, un menyspreu que es fa extensiu a una població de més de 21 milions de persones, el 45% de la població de l’estat. No podem estar d’acord amb la distribució competencial resultant perquè els ciutadans a qui servim no s’ho mereixen.

La llei també ha fet curt en l’aportació de les plataformes a la producció local i a la diversitat cultural. Una contribució del 5% dels ingressos generats a Espanya per aquestes plataformes a la producció d’obra audiovisual europea denota una falta d’ambició que posa en risc el teixit industrial. Una situació agreujada per una definició del concepte de productores independents que beneficia els grans grups mediàtics. Ens trobem amb una llei curta en ambició i esbiaixada a l’hora de preservar els interessos del sector, que a Catalunya i al País Valencià, a més, tampoc garanteix la presència adequada de totes les llengües oficials en aquest àmbit.

És per aquest cúmul de factors que, com a presidents d’organismes reguladors, manifestem la nostra perplexitat per la transposició d’una normativa europea que perseguia l’eficàcia, la diversitat i la defensa de l’audiovisual local, i que acabarà representant tot el contrari. Els efectes d’aquest error els pagarem durant anys i els principals afectats en seran els consumidors i els productors, que haurien de ser-ne els principals beneficiaris.

S’ha anat tard i s’ha resolt malament. La ciutadania no s’ho mereix i la bona feina feta pels consells territorials durant aquests anys no pot quedar enterrada per una voluntat centralitzadora ineficient i que s’allunya dels signes del temps europeus.