14.09.2023 - 19:50
Després de moltes cabòries, aquests darrers dies, sobre quina seria la decisió final, el BCE ha tornat a apujar el tipus de referència d’un 0,25%, fins al 4,5%, el nivell més alt en vint anys. És una decisió determinant contra la inflació que afectarà una mica més l’activitat de la zona euro. Això vol dir que l’equilibri dins el consell del banc s’ha decantat a favor dels anomenats “falcons”. En la compareixença de premsa posterior a la decisió del BCE, la presidenta, Christine Lagarde, ha confirmat que, com havia dit l’entitat en un comunicat, “el consell de govern està decidit a garantir que la inflació torni al seu objectiu de mitjà termini del 2%”.
Tot seguit, ha afegit que “l’augment de tipus d’avui reflecteix l’avaluació del consell de govern de les perspectives d’inflació, tenint en compte les dades econòmiques i financeres entrants, la dinàmica de la inflació subjacent i la fortalesa de la transmissió de la política monetària”. La pregunta immediata que tothom s’ha fet és: i a partir d’ara, què? Lagarde ho ha mig respost quan ha subratllat que “els tipus d’interès oficials del BCE han assolit nivells que, mantinguts durant un període prou llarg, contribuiran substancialment al retorn oportú de la inflació a l’objectiu”. Però no ha dit que hagi estat l’última, encara que alguns ho hagin interpretat així.
D’aquesta manera, el BCE ha fet deu pujades consecutives en els seus tipus d’interès d’ençà que va començar el cicle d’enduriment monetari el juliol del 2022. Durant aquest període, el preu del diner ha pujat de 450 punts bàsics, cosa que ha fet trontollar l’estabilitat de moltes empreses i famílies que estaven endeutades i han hagut de renovar els crèdits.
La decisió d’avui de Lagarde era molt complicada. Mentre les empreses de la zona euro s’enfronten a un descens de la producció, els analistes econòmics eren conscients que el BCE també s’enfrontava a un desafiament molt complex sobre si havia de continuar el seu cicle de pujades de tipus. L’entorn on havia d’actuar no pintava gaire bé. Fa pocs dies, vèiem com l’índex de directors de compres (PMI) de l’agost situava l’activitat comercial a la Unió Europea en el seu nivell més baix d’ençà del 2020. Aquesta tendència s’explica per una forta contracció del sector serveis i un descens continuat de la indústria manufacturera. I la cosa que preocupa més és que Alemanya, la potència econòmica més gran de la UE, és la més afectada. Aquesta situació de partida presentava un dilema enverinat per al BCE, a l’hora de prendre decisions sobre els tipus. Sabia que les equivocacions en moments crucials com aquests, les podien pagar molt cares, milions de ciutadans que són subjectes merament passius.
De moment, tot i que la inflació a la zona euro mostra signes de desacceleració i repeteix el 5,3% a l’agost, es manté molt per sobre de l’objectiu a mitjà termini del BCE del 2%. La inflació subjacent –excloent els preus de l’energia i els aliments, que es consideren més volàtils– també es manté elevada, al 5,3%, dues dècimes per sota del juliol. Encarant les dues dades –activitat i preus–, sembla clar que la pujada de tipus perllongada des de l’estiu passat ha afectat més l’activitat que no pas la inflació, tot i que s’ha reduït. I recordem que Christine Lagarde havia afirmat repetidament que els tipus d’interès continuarien pujant fins que la pressió sobre els preus al consumidor disminuís. Avui sembla que ha amorosit el missatge, però no l’ha invertit.
Aquest plantejament del BCE ha estat criticat per molts analistes. El motiu esgrimit és que quan el BCE diu que les seves decisions sobre el nivell i la durada de les restriccions es basen en un enfocament purament dependent de les dades, erra en l’enfocament. Diuen que les dades ens donen una imatge del present i del passat, però no ens diuen res sobre com dissenyar la política per al futur. En síntesi, que el BCE continua posant massa èmfasi en el passat per entendre el futur, i això vol dir que les decisions es prenen tard. I es juga amb foc.
De totes maneres, no ens enganyem, malgrat l’entorn d’estagflació (baix creixement amb alta inflació) a la zona euro, i a la vista de la decisió d’avui, queda clar que la preocupació del BCE se centra més en la inflació que no pas en el creixement, cosa que no hauria de sorprendre, tenint en compte que el seu mandat oficial principal se centra en l’estabilitat de preus. Sigui com sigui, aquest organisme està especialment atent que una relaxació monetària alimenti les expectatives d’inflació, sobretot després del recent repunt dels preus del petroli.
I, enmig d’aquest entorn tan tèrbol i complicat, el BCE ha entomat la decisió de fer abaixar preus a còpia de refredar més l’activitat. Per això, també ha actualitzat les previsions macroeconòmiques per a la zona de l’euro. Igual que en les vegades anteriors, la institució ha retallat els seus càlculs sobre el creixement, alhora que ha elevat les estimacions de pujada de preus, i d’aquesta manera ha perfilat un escenari d’estagflació, que pot ser molt arriscat.
Ara el BCE preveu que el producte interior brut (PIB) de la zona euro tan sols creixi d’un 0,7% el 2023, tot i que la previsió anterior era dues dècimes superiors. Per al 2024, el pronòstic del PIB el rebaixa cinc dècimes, fins a l’1%, i per a l’any següent passa a ser de l’1,5% (abans 1,6%). En canvi, l’ens monetari eleva les estimacions d’inflació i espera un índex de preus al consum (IPC) general mitjà del 5,6% per a enguany, dues dècimes més alt que el que s’anticipava al juny. El vaticini del 2024 se situa en el 3,2% (enfront del 3% previ). Caldrà veure com afecta aquesta previsió els països, atès que cadascun travessa situacions diferents.
Per això, després de saber-se aquesta notícia, la ministra d’Afers Econòmics en funcions ha comentat que l’estat espanyol era “el país europeu amb més creixement i amb menys inflació”, per la qual cosa la seva situació és de “relatiu avantatge” respecte d’altres països que estan en recessió o bé tenen un creixement més feble o una inflació més important. “I això explica la dificultat del BCE per a articular una política monetària que respongui a una situació tan difícil als diferents països de l’euro”. Té raó, però indirectament sí que ens pot afectar. I ho sap.
Els qui més hi perdran amb la decisió d’avui són els qui estan més endeutats. El primer pensament s’adreça a l’euríbor, que és el fil conductor dels tipus oficials cap al mercat. I a les hipoteques, és clar. Els analistes ja havien pronosticat que, amb aquesta nova situació, hi hauria noves pujades de l’euríbor, cosa que incrementarà més les quotes de les hipoteques variables; que la banca podria continuar encarint les ofertes hipotecàries fixes i mixtes; i que es mantindria la tendència de canvis d’hipoteques i més amortitzacions anticipades. També alertaven que es reduirien més les possibilitats dels consumidors amb menys recursos per a accedir a un préstec per a la compra d’habitatge. En definitiva, per a molts, la d’avui no ha estat pas una bona notícia.
