Nova edició de ‘La mort i la primavera’, una novel·la sobre la sedició, que Mercè Rodoreda va deixar inacabada

En un lloc sense nom i en una època indeterminada, aïllat enmig d’una natura inquietantment humana, viu un poble sotmès a una llei rigorosa i a la vigilància constant de dues amenaces: els caramens, uns éssers que no ha vist mai ningú, i les envestides del riu, que amenaça d’endur-se les cases. Les mares turmenten el desig de les criatures amb punxons de ferro. Els homes turmenten el desig de les mares embenant-los els ulls. El ferrer, que és qui mana, fabrica argolles per assegurar-se que la por sigui sempre més forta que el desig. Però el desig, per moments, es fa més fort que la por. Quan ve la primavera. Quan els nois senten la força de deixar de ser criatures i s’adonen que les dones del poble tenen totes els cabells llargs i fins… (fragment del text de contracoberta).

Maria Bohigas diu que la gran literatura ha de ser llegida de moltes maneres i que hi ha novel·les que ho necessiten més que unes altres, perquè no s’han llegit bé. És el cas de La mort i la primavera, que Mercè Rodoreda va deixar inacabada, tot i que a la dècada dels seixanta en va presentar una primera versió al premi Joanot Martorell, després d’haver escrit La plaça del Diamant, que també va presentar al mateix premi (el jurat no va guardonar ni l’una ni l’altra). Després Rodoreda va continuar treballant aquesta obra estranya, profunda, poètica, política, filosòfica, obrint-la, amb una estructura en forma d’arbre, com diu Arnau Pons, incorporant-hi personatges de gran envergadura. I no la va acabar.

El 1986 Núria Folch, vídua de l’editor Joan Sales, en va fer l’edició i la va publicar, a partir d’un ordre que es devia al sentit del text i no pas a la cronologia de la redacció. La versió va sortir publicada a Club Editor i va suscitar polèmica. Tres dècades després, aquest segell editorial, encapçalat per Maria Bohigas, la néta de Joan Sales i Núria Folch, torna a publicar aquesta versió, en una edició revisada a fons per Arnau Pons, que signa també el postfaci, un assaig que llegeix aquesta obra complexa d’una manera diferent de com s’havia llegit fins ara.

El volum arriba a les llibreries aquesta setmana, juntament amb la traducció a l’espanyol a càrrec d’Eduard Jordá, en el segell La Montaña Pelada, també de Club Editor. Maria Bohigas, Arnau Pons, Eduard Jordá i l’editor en espanyol, Alejandro Dardik, van presentar ahir les dues edicions a la premsa, per mitjà d’un diàleg ric i sucós, intens i complementari, d’aquells que ve de gust d’escoltar. El reconstruïm, en versió reduïda:

Maria Bohigas: La feina d’un editor també és la de construir una lectura personal i col·lectiva. Aquesta nova edició de La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda, trenca amb la visió que l’escola dóna d’aquesta autora i també trenca amb la visió canònica que s’ha prodigat fins ara. El procés va començar fa deu anys. Fou amb motiu de la celebració del centenari de Mercè Rodoreda que ens vam conèixer amb l’Arnau Pons i li vaig fer l’encàrrec: que valorés l’edició de Núria Folch per a decidir si era prou sòlida i defensable i procedir a una reedició. Arnau Pons va treballar amb el material original, que és a la Fundació Mercè Rodoreda, a l’Institut d’Estudis Catalans (aquesta fundació és un exemple de com s’hauria de treballar), i amb el material de l’arxiu de Club Editor. El resultat és un assaig publicat en forma de postfaci, en què Arnau Pons canvia la visió que fins ara teníem de Mercè Rodoreda.

Arnau Pons: La mort i la primavera és una obra inacabada però no incompleta. Mercè Rodoreda la va treballar amb tant de rigor, envergadura i solidesa, que té una organicitat pròpia. És com El procés de Kafka. Respira per ella mateixa. Per una altra banda, Núria Folch va classificar i mirar d’entendre el text, va entrar en el sentit del text. I va oferir un fil que es mantingués de cap a cap. Perquè tota obra d’art dóna les seves claus. En aquest sentit, em trec el barret de la feina feta per Núria Folch, una persona que no venia de l’acadèmia, però que va trobar la manera de transitar d’un punt a un altre sense tocar pràcticament res (tot i que hi ha dos moments inevitables). L’obra és conformada per quatre parts que Rodoreda va treballar separadament i en moments diferents.

Eduard Jordá: L’obra és inacabada, però és una novel·la feta, té tota la substància. I l’estructura té una simetria perfecta. El gran mèrit de La mort i la primavera, al meu entendre, és que Rodoreda s’inventa un gènere nou, que no ha tingut continuïtat. Perquè aquesta novel·la conté una ciència-ficció estranya, una recreació històrica inexplicable. No és realista, però té tota la substància per a entendre com funciona una societat; és un conte de fades també, però no solament; és una meditació política i existencial, però supera aquests límits. En definitiva, és tot això, però és molt més que tot això.

Arnau Pons: La raó de la dificultat de trobar el gènere prové, segurament, del fet que Rodoreda és poeta. Per una altra banda, La mort i la primavera té les característiques que trobem en obres de Kafka, Artaud o Pasolini. És una obra amb una forta dimensió personal i política. Rodoreda es burxa molt endins d’ella mateixa i també fa una certa expiació. És d’aquelles obres que ocupa tota una vida. No és pas una obra tardana, com s’ha repetit. I són aquestes obres que presenten aquestes dificultats les que donen sentit a la literatura. Permet molts accessos: la filosofia, la política, la poesia…

Eduard Jordá: No és una novel·la kafkiana, però és una novel·la molt personal i obre una nova dimensió novel·lística de Mercè Rodoreda. No té res a veure amb La plaça del Diamant, tot i que té molt d’aquesta novel·la també. Per la complexitat, és molt difícil d’acceptar.

Arnau Pons: I és rabiosament d’actualitat. I és tan revulsiva! Però la majoria de lectures que se n’han fet han mirat de neutralitzar això, de tapar-ho. I trobo que ara és un moment molt propici per a deixar-la descloure. La meva lectura és antimítica i iconoclasta, una novel·la que escapça i destrueix. Una obra que denuncia l’autoritarisme, que reclama la llibertat de ser i pensar com es vulgui, una obra sobre la sedició. Perquè és una obra que ve dels pitjors moments del segle XX: la guerra civil i la Segona Guerra Mundial. És una obra que surt de la catàstrofe i és simultània en el temps. En aquest sentit m’ha servit la teoria estètica d’Adorno, perquè és una obra que sorgeix de la catàstrofe.

—Una catàstrofe que per a Rodoreda continuava viva?

Maria Bohigas: Als anys seixanta ella viu a Ginebra perquè vol viure allà. Fins el 1979 no deixa el pis de Ginebra i tampoc el de París. Rodoreda és una exiliada, certament, però no viu dins la catàstrofe.

Arnau Pons: La mort i la primavera surt després d’una catàstrofe. Però en el cas de Rodoreda, la catàstrofe l’allibera com a dona (d’un marit no desitjat, d’un fill, de la família) i com a artista (es converteix en novel·lista). A Rodoreda l’exili li permet de separar-se i ser ella mateixa. En aquest sentit, el mal és ambidextre. A vegades el mal et pot alliberar.

—És una obra difícil per als lectors en general?

Arnau Pons: És una obra molt dura, però que té un català cristal·lí, marca Rodoreda. I una càrrega de poesia considerable. Passa molt bé.

Maria Bohigas: No crec que hi hagi cap restricció de lectors, tot i que no és una novel·la d’entreteniment. És una novel·la en què els lectors han de tenir ganes d’entendre una cosa important que vol explica Mercè Rodoreda. I és tan intensa que no et deixa respirar. I l’epíleg que l’autora escriu és clau. Perquè tot allò que explica és molt estrany.

Eduard Jordá: La mort i la primavera és la traducció més difícil que he fet a la meva vida. És un text falsament cristal·lí, perquè amaga molt més d’allò que mostra. Conté una ambigüitat fonamental en el lèxic i l’estil, diabòlicament complicada, que et produeix un estat febrós quan el llegeixes. Jo penso que Rodoreda va deixar inacabada la novel·la perquè era impossible de mantenir el ritme d’un text que crema. Com podia mantenir gaire més temps aquesta intensitat de febre creativa i textual? L’hauria morta.

Maria Bohigas: És la història d’un poble en el moment que s’encén i també és una història d’amor que s’encén. D’un enamorament, d’una atracció, del desig, de la col·lisió de dues persones.

Arnau Pons: Perquè és també una reflexió sobre la dominació. I l’amor en forma part. Com et veus arrossegat per una atracció que et domina.

—Dieu que La mort i la primavera és un llibre sobre la sedició.

Arnau Pons: Perquè és una reflexió sobre les normes que regeixen els homes, sobre totes les formes de poder: polític, social i de les creences que posen en funcionament els dogmes que regeixen una comunitat. I també de l’amor. Tot és dins d’aquesta al·legoria.

Maria Bohigas: És la història d’un poble totalitari en el qual dos adolescents, amb el seu desig, rebenten tots els tabús. És un dels llibres més autobiogràfics de la Rodoreda.

Arnau Pons: També cal dir que és una autora que viu en l’Europa continental i que la podem situar literàriament en aquest context. No té res a envejar als autors de l’Europa central contemporanis seus.