06.12.2016 - 22:00
Un dels Bons: Això que heu fet és una tifa. Us heu abaixat els pantalons! Heu traït el llegat del Mestre!
Un dels Bons però dels Altres: El país feia temps que ho necessitava, la gent ho reclamava. El llegat s’havia fet vell, els temps canvien i calia una actualització.
Un dels Millors: Les coses no es poden fer d’aquesta manera. S’han de consensuar, s’ha de parlar amb els especialistes, comprovar que funcionin i, quan tothom hi estigui d’acord, aleshores aprovar-ho.
Veus del poble: Això, això, acord! I si no hi estan d’acord, a la foguera!
Un dels que Acabarà a la Foguera: Però és que ja acumulàvem molt de retard, si precisament tothom es queixava que trigàvem tant, ja en feien conya i tot… I no s’ha de perdre de vista que els temps han canviat molt…
Un dels que l’encendrà: Això ja ho has dit!
El d’abans: …i amb les noves tecnologies ara és diferent, tot va molt més ràpid, s’ha d’estar alerta a les innovacions, els fluxos d’informació arrosseguen novetats que no podem passar per alt, i a més ara el corrent de la transmissió s’ha invertit, ja no és exclusivament de dalt cap a baix, ara les xarxes socials permeten que des de baix també es pugui influir cap a dalt.
Un dels Essencials: Romanços! Excuses de mal pagador. Tot això en realitat no és sinó una operació de veïnització, perquè totes les reformes (o les presumptes ‘millores’, com en dieu) van en una sola direcció, que casualment és la d’assemblar-nos cada dia més al veí. Com si no ens hi assembléssim prou, ja!
Veus del poble (dels Bons, això sí): Venuts! Caragirats! Us heu infiltrat a la sacra acadèmia per destruir-la!
Un Altre dels Essencials: Bue… ai, bé, i també hi ha aquest voler i no poder, aquest sí però em quedo a mitges: que les coses són segons com però no acaben de ser, o d’ésser, i que recomanem o aconsellem o suggerim però no prescrivim ni dictaminem ni establim. Com si us fes vergonya de dictar les coses com han de ser!
Un Més: És clar, perquè tenen por que se’ls vegi el llautó.
Un dels Avergonyits: Precisament una de les novetats més destacades que creiem que aporta la cosa és tenir en compte les diferents situacions comunicatives i els estadis de més o menys formalitat. No es pot pretendre descriure el món en què vivim, tant si ens agrada com si no, a partir de paràmetres que ja han quedat enrere. No oblidem que estem parlant d’una qüestió molt complexa, plena de matisos.
Un dels Esporuguits: Això sense comptar la variació, perquè hi ha elements que funcionen aquí però una mica més enllà ja van diferent. Justament es tracta de no privilegiar ningú.
Un dels Dialogants: Oh, però és que precisament el que s’aconsegueix és desconcertar tothom. Amb aquesta màniga ampla (que anomeneu flexibilitat) al final ningú sap ben bé el que toca i el que no, i no costa gaire de preveure que les que s’acabaran imposant seran les solucions més fàcils, per més que hàgiu intentat acotar-les.
Un Altre: Que, ves per on, sempre coincideixen amb les dels veïns!
Veus del Poble: Sí, senyor! Molt ben dit. Veïnitzadors, colonitzadors!
Un dels que Reben: No, home, no cal neguitejar-se tant, tampoc, perquè de moment això només arribarà als especialistes, que tenen prou criteri per discernir les solucions més adequades en cada cas, i fins d’aquí a un temps, quan ja estarà tot molt rodat, no se’n donarà una versió accessible a tothom.
Un dels No Tan Dialogants: Especialistes, diu! Si aquests són els pitjors. Precisament són els que han estat conspirant, aprofitant-se de llur posició privilegiada per preparar l’assalt a l’acadèmia…
Un Altre dels Altres: Assalt? Però…
Els Dolents: A ver, señores, vayan desalojando, que aquí hay que renovarlo todo. Venga, venga, no se me atrasen. Hala, todo fuera, esos trastos viejos, venga, a la hoguera. Vamos entrando con lo nuevo…
