17.08.2019 - 21:50
L’Alemanya de la primera meitat del segle XX era un dels líders mundials en el camp cientificotècnic. Durant el règim nazi va ser el primer país d’arribar a l’espai, l’any 1944, amb el seu míssil V2. Acabada la guerra, els seus científics i enginyers més brillants van ser captats ràpidament per l’URSS i els EUA. Un dels fronts principals de la Guerra Freda entre aquestes dues superpotències va ser la cursa espacial, de la qual parlàvem fa uns dies. Amb el col·lapse de l’URSS, l’interès per l’espai va anar reduint-se a poc a poc, paral·lelament als pressupostos de la NASA i els seus objectius, cada vegada menys ambiciosos. Malgrat això, aquests últims anys comença a haver-hi un nou ressorgiment en la voluntat de conquerir l’espai. En primer lloc, el desenvolupament de la Xina. El gegant asiàtic vol demostrar al món que ha tornat com a potència mundial, i ho vol fer emulant les fites aconseguides pels EUA i l’URSS. Rússia també vol recuperar el seu estatus, i l’Índia, l’altra gran potència emergent, fa anys que desenvolupa un programa espacial. Però hi ha una qüestió més important, l’aparició de la companyia privada SpaceX, i recentment de Blue Origin, que mostra un canvi de paradigma en la indústria. L’espai ja no és un terreny exclusiu d’agències estatals. Aquests nous actors, a més, tenen objectius molt més ambiciosos: enviar humans a Mart la pròxima dècada i construir naus reutilitzables que permetin de viatjar fàcilment per tot el sistema solar. Els somnis de la ciència-ficció s’acabaran fent realitat?
La Xina, un programa ambiciós per a ser-ne capdavanters
L’any 1987 es publicava 2061: Odyssey Three, la tercera part de la coneguda sèrie de ciència-ficció d’Arthur C. Clarke. Al llibre, els xinesos eren una superpotència espacial que competia amb els EUA i l’URSS. Aleshores això semblava inversemblant, perquè la Xina era un país subdesenvolupat. Però les coses han canviat substancialment durant el segle XXI. Cal dir que el programa espacial xinès es remunta a la dècada dels seixanta del segle passat. Però sempre a redós del programa soviètic, atès que els xinesos en copiaven els models de coets mitjançant enginyeria inversa. Les coses van començar a canviar amb el desenvolupament dels seus coets Llarga Marxa i l’entrada en el sector comercial de llançament de satèl·lits privats durant la dècada dels noranta.
Els va seguir la nau espacial Shenzhou, inspirada –més aviat copiada– en les russes Soiuz, tot i que més gran. Es va posar en òrbita per primera vegada el 1999, el primer pas per a dur un astronauta xinès a l’espai i ser el tercer país d’aconseguir-ho. La fita s’esdevingué el 15 d’octubre de 2003, amb un vol que durà 21 hores. El gegant asiàtic no s’aturà aquí i continuà el camí marcat per les dues superpotències espacials. Centrà la seva atenció en la lluna i a construir una estació espacial. Si una característica destaca en els xinesos aquestes darreres dècades, és l’habilitat per a copiar tecnologia exterior i millorar-la. L’any 2011, van posar en òrbita el Tiangong-1, el primer prototip d’estació espacial. L’objectiu era provar diverses tecnologies, com ara l’acoblament de naus i l’enviament d’astronautes, i retornar-los ràpidament a la Terra. Objectius que s’aconseguiren el 2013, incloent-hi una astronauta femenina. L’estació, però, va anar donant voltes al nostre planeta fins al 2018. El 2016, en van llançar un segon prototip amb què els astronautes xinesos van estar 33 dies en òrbita. Justament fa uns dies, el 19 de juliol, el Tiangong-2 ha tornat a entrar a l’atmosfera, destruint-se. L’objectiu final és construir una estació espacial modular exclusivament xinesa de la mida de l’antiga estació soviètica Mir, és a dir, al voltant d’una cinquena part de l’actual Estació Espacial Internacional. Es començarà a construir enguany i ha d’estar acabada el 2022.
Pel que fa a la Lluna, el 2013 la Xina va esdevenir el tercer país, darrere dels EUA i Rússia, a fer aterrar un objecte sobre el nostre satèl·lit, amb el mòdul Chang’e 3 i el ròver Yutu 1. A final de l’any passat, els asiàtics no es van limitar a copiar i prou, i van ser el primer país a fer aterrar un objecte a la cara oculta de la Lluna, el Chang’e 4 i el Yutu 2, una fita felicitada fins i tot pel director de la NASA. No hi ha plans públics, però sembla que la intenció xinesa és fer aterrar humans a la Lluna, i fins i tot a Mart, durant la dècada dels anys trenta. L’any que ve, enviaran una sonda al planeta vermell. Els xinesos van construint, pas a pas, un programa espacial per a situar-se capdavanters en el segment. Mentrestant, signen acords amb tercers països, com ara el Paquistan, i promouen companyies espacials privades, com fan els EUA. OneSpace ha estat la primera a enlairar un coet, durant el 2018. Un model clarament inspirat en la nord-americana SpaceX.
Space X i Blue Origin: les empreses privades tenen alguna cosa a dir als EUA
Si hi ha cap líder espacial, són els EUA. Aquests dies recordem l’arribada dels humans a la Lluna. Un home amb nacionalitat americana. Però d’aleshores ençà, el pressupost i les ambicions del programa espacial americà han anat reduint-se progressivament. Els somnis d’arribar a Mart no han passat d’això, d’un desig a llarg termini sempre present però sense cap data concreta. Fins i tot, s’ha arribat a la desorientació i la humiliació, amb l’anul·lació del programa del transbordador espacial el 2011, que va deixar els EUA sense capacitat d’enviar humans a l’espai fins avui. Per fer-ho, han de confiar en l’antic competidor i enemic, Rússia. De seguida van haver de començar el desenvolupament de l’SLS, un coet que ha de permetre de retornar la capacitat dels EUA per a enviar naus i humans a l’espai. Juntament amb la nau Orion, desenvolupada en col·laboració amb l’ESA, l’agència europea.
Paral·lelament, van desenvolupar un programa comercial amb l’objectiu de potenciar empreses privades i, d’aquesta manera, no dependre completament del desenvolupament de l’agència estatal, la NASA. L’èxit d’aquest programa ha estat inesperat. Ha comportat un canvi de paradigma i una revolució, i podria dur a una mort prematura de l’SLS. Això és a causa de les ambicions de dues de les companyies guardonades per aquest programa: SpaceX i Blue Origin. La primera, de l’empresari i visionari Elon Musk, és prou coneguda. Impulsada per les ambicions i la impaciència del seu fundador, té la voluntat de fer dels humans una espècie multiplanetària. Ha revolucionat el sector amb la recuperació i reutilització dels seus coets, els primers d’aconseguir-ho. Amb això rebaixen dràsticament el cost dels llançaments, fent accessible l’espai a moltes més empreses i estats. I de passada, dominar el mercat comercial. Actualment, abasteix l’Estació Espacial Internacional amb la seva càpsula reutilitzable Dragon, que a més ha de poder portar humans durant aquest 2019 o el 2020. Més enllà d’això, vol començar a construir una ciutat a Mart l’any 2022. Per això desenvolupa el coet BFR i la nau Starship, que ha de permetre de viatjar per tot el sistema solar a patir de la pròxima dècada.
Mentrestant, la nova administració americana del president Doland Trump ha volgut fixar un objectiu concret, més enllà del somni inconcret d’enviar humans a Mart. Per això ha creat el programa Artemis, que té per objectiu de retornar humans (aquesta vegada també una dona) de manera permanent a la Lluna a partir de l’any 2024. L’últim any d’un hipotètic segon mandat del polèmic president. SpaceX ha respost de seguida i ha dit que la seva capacitat per a arribar a Mart podia ser utilitzada abans per a la Lluna. De fet, té un projecte privat per a donar la volta al nostre satèl·lit (dearMoon). Però qui sembla que ha respost més concretament al projecte de Trump ha estat l’altra companyia privada, Blue Origin. Fundada pel propietari d’Amazon, Jeff Bezzos, és una companyia que fa anys que desenvolupa coets i vehicles reutilitzables (New Shepard i New Glenn), la qüestió primordial, ara per ara, per a la nova exploració espacial. Al maig, van sorprendre amb la presentació del seu mòdul lunar, el Blue Moon, en una conferència pronunciada pel mateix Jeff Bezzos. És pensat per ser una nau de subministrament regular, amb capacitat per a deixar 4,5 tones de material a la superfície de la Lluna, cosa que podrà fer a partir del 2024, la data fixada pel programa Artemis.
Rússia: del col·lapse a la reconstrucció
Molts discuteixen que la cursa espacial la guanyessin els EUA. Sí, els americans han estat els únics de posar humans sobre la Lluna, però l’URSS va ser la primera en moltes altres fites: enviar una sonda a l’espai (Sputnik 1), enviar-hi un animal (la gossa Laika), un ésser humà (Yuri Gagarin), una dona (Valentina Tereshkova)… Els últims anys de la seva existència, l’URSS feia dos llançaments espacials a la setmana, acabava d’estrenar un transbordador més potent que l’americà (Buran) i havia enviat al nostre sistema solar infinitat de sondes, sovint amb una fiabilitat superior a l’americana.
El col·lapse i la desintegració de l’URSS l’any 1991 també va ser-ho del seu programa espacial. Rússia en va heretar les restes creant Roscosmos. Tot i les extremes penúries –per obtenir ingressos van ser els primers a permetre turistes espacials– va mantenir operativa la base de Baikonur (que va passar a un altre estat, el Kazakhstan) i fins i tot l’estació Mir, que es va destruir finalment el 1996. Ha continuat llançant els seus coets i naus Soiuz, els més fiables del sector i que actualment són els responsables de dur humans a l’Estació Espacial Internacional, inclosos els de nacionalitat americana. Lluny queden els anys de glòria i, tot i que manté un coneixement de gran vàlua, la reorientació de la indústria espacial és necessària en un país amb grans contrastos i lluny dels nivells de riquesa occidentals. Això fa que els nous objectius siguin molt més modestos. Per una banda, desenvolupa el coet Angarà, que ha de substituir, o si més no complementar, els Soiuz. Per una altra, l’any passat va inaugurar el nou Cosmòdrom Oriental, situat a l’est del país, prop de la frontera xinesa i el pacífic. Rússia vol reduir la dependència de Baikonur, una herència de l’URSS problemàtica. En paral·lel, reorganitza el seu programa científic, sense renunciar a enviar sondes a la Lluna, Mart o Venus la pròxima dècada. Mentrestant, aprofita que és l’únic país que ara per ara pot posar astronautes a l’espai amb regularitat per obtenir ingressos addicionals.
Els altres: Europa, el Japó, l’Índia i Israel
A més de nord-americans, xinesos i russos, també hi ha altres països que tenen plans de futur a l’espai. Una de les grans agències és l’europea, l’ESA. Fundada el 1975, no ha tingut mai les ambicions de la NASA ni l’URSS. Tanmateix, disposa del seu conegut coet Ariane, molt utilitzat en llançament de satèl·lits privats. Però la irrupció de SpaceX, amb preus molt més barats, pot afectar l’ESA de manera significativa. Els europeus tampoc no han tingut mai l’ambició de crear una nau per a posar humans en òrbita. Tradicionalment, han confiat en americans i russos, cosa que no variarà en el futur. L’ESA prefereix col·laborar amb el desenvolupament de la nau Orion nord-americana o dels Soiuz russos. Sembla, doncs, que els europeus estan més disposats a adaptar-se a l’evolució del sector, més que no pas encapçalar-lo.
Un altre estat que disposa d’un programa espacial des de fa dècades és el Japó. L’any 2003 van reorganitzar-se i van crear l’agència JAXA. Disposa de coets propis (els HII) i té la capacitat d’enviar sondes amb finalitats científiques a la Lluna, a Mart i a Venus. Van ser els primers a demostrar la viabilitat de les veles solars amb l’IKAROS. Igual que els europeus, no tenen capacitat d’enviar humans a l’espai, tot i que hi ha deu astronautes nipons que l’han visitat. A llarg termini, no descarten d’enviar humans a la Lluna i a Mart, però no hi ha projectes concrets en aquest sentit. De moment, se centren en la millora tècnica en col·laboració amb les altres agències i en el seu programa científic d’enviament de sondes.
L’Índia és un dels altres països que té una agència espacial des dels anys seixanta, però com que és un país pobre, la seva activitat ha estat força desconeguda. Ara, igual com la Xina, vol desenvolupar un programa espacial complet. Disposen de coets propis i desenvolupen vehicles amb l’ambició d’enviar humans a l’espai l’any 2022. El 2014, van ser els quarts de posar en l’òrbita de Mart una sonda, el primer país asiàtic i els únics, fins ara, que ho han aconseguit a la primera. També han declarat que volen tenir una estació espacial i imitar els passos de SpaceX, creant un coet reutilitzable. Mentrestant, aquest 22 de juliol, van fer enlairar amb èxit la missió Chandrayaan-2, que ha de permetre’ls de ser el quart país que aterra a la Lluna.
La millora i la consolidació tecnològica permet que l’accés a l’espai sigui com més va més barat i fàcil. Destaca, per exemple, Israel, un país de les dimensions de Catalunya. Té capacitat per a enviar 800kg a una òrbita baixa, gràcies al Shavit, una adaptació d’un míssil militar. Però la iniciativa israeliana que va saltar a la fama el passat abril va ser la de l’organització SpaceIL, que competia pel premi Lunar de Google. Va fracassar per un error informàtic, però va ser el vuitè país d’entrar en òrbita lunar i hauria estat el quart d’aterrar-hi. Ho tornaran a intentar. Si un país com Israel pot fer-ho, veurem en un futur pròxim onejar la senyera de quatre barres a la Lluna?
