La nova CUP tindrà lideratges estables i vol el màxim poder institucional possible

El procés de refundació de la CUP engegat després de tancar tot un cicle electoral amb mals resultats durà canvis importants respecte de l’organització política que hem conegut fins ara. Tradicionalment, la CUP ha defugit els lideratges i ha donat tot el pes als militants de base, una decisió que, de fet, s’allunya d’alguns altres moviments d’esquerres del món caracteritzats per l’hiperlideratge. Ara, durant els debats que s’han fet aquests darrers mesos entre militants i simpatitzats s’ha detectat que l’absència de cares visibles identificables com a líders de la formació és un llast per a poder ser referents per a les classes populars. És per això que en les noves ponències estratègica i organitzativa –a les quals ha tingut accés VilaWeb– es defineix la necessitat de “bastir i consolidar lideratges a mitjà i llarg termini, per a permetre la consolidació d’aquelles militants que esdevinguin portaveus o càrrecs electes d’espais d’institucions amb molta visualització”. Això no vol dir, però, que es vulgui allargar els càrrecs institucionals, que continuaran limitats a dos mandats de, pel cap baix, dos anys cadascun.

Així mateix, es volen crear lideratges interns no vinculats estrictament amb la representació a les institucions, però que també puguin exercir de portaveus i dirigents de l’espai. Una altra novetat, lligada a la voluntat de tenir lideratges estables, és que hi haurà la figura de secretari general i coordinador de la CUP. Formalment, la CUP ja té un president i un secretari general, però fins ara han estat càrrecs sense poder intern, amb l’únic objectiu de complir els requeriments formals del registre de partits polítics. Ara el coordinador i el secretari general actuaran com a últims responsables del bon funcionament de l’organització. Seran elegits entre els membres del secretariat nacional i podran ser, o no, les mateixes dues persones que actuïn de portaveus nacionals, que seran les encarregades de posar veu al conjunt de l’organització política.

Les noves ponències es votaran a l’assemblea nacional que es farà el 21 de setembre, a temps de poder encarar amb una guia definida una eventual repetició electoral. Abans, durant tot el mes de juliol, es podran presentar esmenes a la redacció. Fa de mal dir si les noves ponències estratègica i organitzativa suscitaran gaires discrepàncies i un debat intens en l’organització, amb la presentació d’esmenes. D’una banda, es proposen canvis importants en el funcionament de la CUP que poden activar aquells que hi són contraris per mirar d’aturar-los, però també és cert que són canvis sorgits de mesos de debat en el Procés de Garbí –que és com la CUP ha anomenat el seu procés de redefinició interna– i que, per tant, tenen un fonament sòlid.

Les ponències defensen que l’única manera d’avançar cap a l’objectiu final d’una república socialista, feminista, ecologista i antiracista als Països Catalans és a partir d’una ruptura democràtica i un procés constituent posterior, i que l’única manera d’arribar-hi és a partir del conflicte amb l’estat, “molt més gran i perllongat en el temps que aquell a què es va arribar el 2017”. Una novetat que apareix després del Procés de Garbí és la idea que per generar el moment de ruptura, i poder-lo sostenir i guanyar, cal que la CUP ocupi el màxim nombre d’espais de poder polític, tant de les institucions existents com de noves. “En un moment de ruptura caldrà haver ocupat el màxim espai institucional sota les coordenades de lideratge popular perquè puguin ser útils als nostres interessos de classe, i puguin disputar-lo i sostenir-lo perquè ens apropi als nostres objectius polítics”, diu la ponència estratègica.

Aquesta declaració d’intencions és tota una novetat en la CUP, que, si bé ha entrat en governs d’àmbit municipal, fins ara mai no ha arribat a participar en governs de la Generalitat. Es constata que les institucions “són espais no neutrals al servei d’una classe enemiga”, però també: “La CUP i l’Esquerra Independentista no renuncien a participar-hi i incidir-hi a partir dels objectius polítics.” No és, en cap cas, una disposició a acceptar qualsevol pacte de govern a qualsevol preu, però sí que ho admet si les propostes polítiques hi encaixen.

En conseqüència, una altra de les novetats de la ponència i que significa un abans i un després en la història de la CUP és la proclamació que cal considerar superada la dicotomia entre la lluita al carrer i la lluita a les institucions, que tant ha definit la CUP des que l’any 2000 el moviment de l’Esquerra Independentista va decidir de participar de manera estable en les institucions. “Paradigmes que ens havien servit per entendre la diversitat de formes d’intervenció política que despleguem, com ara la dicotomia entre carrer i institució, han deixat de ser-nos útils per entomar el repte majúscul de la revolució”, diu el document, i proposa d’abordar fronts diversos de manera coordinada. “Per tal de dotar d’un sentit únic l’acció de la CUP, necessitem entendre la lluita com una qüestió global, que desenvolupem a partir de la intervenció en diferents àmbits però que són una mateixa cosa. No tenim una proposta política diferent per a la lluita institucional i la lluita de masses, simplement desenvolupem la nostra proposta adaptada a l’espai on ens despleguem”, afegeix.

Els tres vèrtexs de la CUP: construir hegemonia, generar organització i conflicte i aconseguir victòries polítiques

En compte de la dicotomia institucions-carrer, la ponència estratègica introdueix un nou concepte que ha d’unificar tota l’acció política de la CUP i servir de guia a l’hora de prendre decisions. És un triangle d’acció política amb tres objectius estratègics, que sempre han d’aparèixer, encara que n’hi hagi alguns que siguin predominants: construir hegemonia, generar organització i conflicte i conquerir victòries materials i polítiques.

El primer dels vèrtexs del triangle, la construcció d’hegemonia, vol respondre a la necessitat d’incidir en la societat per fer-la bascular ideològicament cap a les seves posicions, que s’identifica com a pas indispensable per a assolir qualsevol victòria política. Per assolir-ho, també li cal créixer en militància i expandir el projecte polític arreu dels Països Catalans, especialment en territoris on fins ara ha estat més feble: Pirineus, Ponent, les Terres de l’Ebre, Catalunya Nord, les Illes i el País Valencià. Una expansió que es defineix com una “prioritat extrema”. S’exposa la necessitat de “polititzar els malestars”, és a dir, veure les expressions populars de disconformitat envers problemes tan concrets com la falta d’accés a l’habitatge, la precarietat laboral o les diferències salarials, explicar per què hi té a veure el capitalisme i oferir alternatives possibles. “Sense una transformació en l’àmbit moral, dels valors i, en definitiva, ideològica, de la societat, serà del tot impossible assolir els nostres objectius”, diu el document.

El segon vèrtex és la necessitat que la CUP potenciï l’organització i la mobilització nacional i de classe per combatre el nihilisme, les sortides individuals i la frustració arran de problemes col·lectius. La ponència diu que cal treballar tant per enfortir els moviments socials com per resoldre la fragmentació per fronts de lluita diferents i afavorir que les mobilitzacions conflueixin.

I, en tercer lloc, hi ha la idea d’aconseguir victòries polítiques que millorin la vida de les classes populars. “És important, en primer lloc, per pal·liar els impactes més ferotges que el sistema ens propina i dotar-nos d’unes condicions de vida que ens permetin lluitar en millors condicions”, diu, i afegeix que també és important per a demostrar que l’acció col·lectiva té fruits i per a assenyalar els límits del sistema i la necessitat de superar-lo.

“A partir d’aquests tres vèrtexs, la CUP haurà de desenvolupar el seu programa polític i dur a terme una acció política molt més coherent, homogènia i, sobretot, alineada amb uns objectius concrets en un moment concís“, diu el document, que explica que és “una brúixola hegemònica arreu del país” que serveix tant per a unificar l’acció política en tots els municipis com per a superar la dicotomia entre lluita institucional i lluita al carrer: “Des dels governs, des de l’oposició, des de fora de les institucions; l’esquema de lluita ha de ser el mateix.”

Engrandir la CUP

Durant aquests darrers anys la CUP no solament s’ha afeblit per una caiguda electoral, sinó que també ha perdut múscul militant. És per això que la ponència exposa que cal capgirar-ho i aspirar a “una eina organitzativa gran, forta, en lluita i referencial”: “Aspirem a construir una CUP que sigui l’espai d’organització i adscripció de tota persona que comparteixi el nostre projecte polític.” Defensa que la CUP ha de voler ser una organització de masses amb el màxim nombre de militants sostinguts en el temps.

“Ens cal poder plantejar una organització tan gran com sigui possible; amb una estructura que la sostingui, se sostingui, l’enforteixi i la faci àgil; i que doni cabuda al màxim nombre de militants, assumint la diversitat en les formes de participació necessàries en funció dels interessos, necessitats i capacitats de les diverses militants.”

Són crides a tenir una organització gran i forta que, d’entrada, es podria donar per descomptat a qualsevol partit, però que tradicionalment certs sectors de la CUP han menystingut, perquè han preferit una organització més reduïda i molt polititzada. “Totes les persones que se sentin interpel·lades per la CUP hi han de tenir cabuda”, diu ara la ponència.

Per tal de ser una organització referent, la CUP “ha de ser vista com un actor sòlid i amb reconeixement, esdevenir l’element central i hegemònic entre forces i espais de l’anticapitalisme i l’independentisme”. Per a aquest objectiu veuen necessari de crear lideratges estables i amb una estratègia comunicativa sòlida que doni resposta als debats socials i disputi els relats establerts.

Nous models organitzatius

La ponència organitzativa reforma les estructures internes existents fins ara. D’una banda, els grups de treball temàtics passen a ser espais sectorials, on els militants podran treballar de manera estable. Seran alliberament nacional; ecologisme; habitatge; lluita feminista i LGBTI; economia i treball; llengua, cultura i construcció nacional; serveis públics; antiracisme; i internacionalisme.

Les sectorials participaran en la mesa nacional, el nou màxim òrgan de direcció política de la CUP entre assemblees nacionals, que substitueix el consell polític. Hi participaran els membres del secretariat nacional, els diputats, un coordinador de cada sectorial, un representant de la coordinadora d’electes –un altre òrgan nou per a aplegar el conjunt de càrrecs de la CUP a les institucions– i representants de les assemblees territorials, que també es redefineixen amb un nou dibuix territorial. Així mateix, podran participar en la mesa electoral les organitzacions polítiques que conformen la candidatura al parlament, amb veu i només vot quan es tractin temes relacionats amb la candidatura.

A més, hi haurà “assemblees nacionals tàctiques”, que es faran cada dos anys, entre eleccions municipals. La idea és que defineixin fulls de ruta tàctics a curt termini, tenint en compte la ponència estratègica, que s’aprova cada quatre anys a les assemblees nacionals estratègiques i organitzatives.

Per als dos anys vinents, s’encarrega a la mesa d’afinar el programa polític, amb una atenció especial a l’ascens de l’extrema dreta i a la reconstrucció del moviment independentista popular, que diu que ha d’interpel·lar a gran escala el poble treballador català i fomentar la mobilització i l’autoorganització. La ponència proposa de reivindicar l’independentisme com un projecte de futur que interpel·li una majoria dels treballadors catalans “independentment del seu origen i fins i tot altres adscripcions nacionals”.