The Washington Post · Ishaan Tharoor

Les notícies procedents de Líbia que acaparen l’atenció internacional sovint impliquen tragèdies i desastres greus. Si no és la guerra civil devastadora que ha devastat la nació rica en petroli del nord de l’Àfrica durant anys i l’ha dividida en dues parts, és l’ofegament d’immigrants que surten de les seves costes, mal patrullades, o de la inundació èpica que fa un any va matar milers de persones a la ciutat de Derna.

Però aquests darrers mesos el drama considerable que atrapa el país ha estat molt més tènue, modelat per acords en despatxos, transferències al mercat negre i contraban il·legal. Però és igualment important i tens. Una crisi en curs sobre el control del Banc Central de Líbia ha paralitzat l’economia i ha causat nous temors de conflicte. Les exportacions de petroli han caigut en picat aquestes darreres setmanes, mentre els libis han de fer front a les cues llargues les benzineres, les restriccions per a treure efectiu dels bancs i el col·lapse de la xarxa elèctrica.

L’agitació és conseqüència d’una disputa que va esclatar el mes d’agost, però que es gestava d’ençà de feia temps, segons els experts. Un moviment per part de forces pròximes al primer ministre Abdulhamid Dbeibah, que encapçala el govern a l’oest de Líbia, amb seu a la capital, Trípoli, va causar el segrest de funcionaris del Banc Central i el governador del banc, Sadiq al-Kabir, es va exiliar a Turquia. El Banc Central, que és l’únic dipòsit legal de la riquesa generada pel petroli de Líbia, va deixar de funcionar. Les exportacions de petroli es van interrompre de sobte.

Kabir, d’Istambul estant, va dir dijous que Líbia essencialment estava aïllada del sistema financer mundial. “Tots els bancs internacionals amb què tractem, més de trenta grans institucions internacionals, han suspès totes les transaccions. Totes les tasques han estat suspeses internacionalment. Per tant, no hi ha accés als saldos o dipòsits fora de Líbia”, va dir a Reuters.

En el fons, la disputa és arran dels interessos de dos rivals poderosos sobre els ingressos del petroli en un país amb les reserves més grans de l’Àfrica. La facció de Dbeibah s’enfronta amb la de Khalifa Haftar, que té influència a l’est de Líbia i ha cultivat bones relacions amb potències estrangeres, com ara Rússia i els Emirats Àrabs Units. Al final de la devastadora guerra civil del país, Haftar va llançar una ofensiva per capturar Trípoli, que finalment va fracassar quan Turquia va enviar ajuda militar i suport al govern. L’alto-el-foc del 2020 amb mediació internacional ha establert una pau incòmoda, i Dbeibah i Haftar continuen les batalles per uns altres mitjans. De moment.

L’ONU prova de resoldre el conflicte. Però la situació és un recordatori de la situació perillosa de Líbia, que ha encadenat crisis i calamitats d’ençà de la revolució sagnant i la campanya amb el suport de l’OTAN per a enderrocar el dictador libi Moammar al-Gaddafi el 2011. El país no ha tingut un govern estable d’aleshores ençà i ara és trencat en dues entitats polítiques rivals i un mosaic de grups armats. Els partidaris de Dbeibah i els de Haftar han emergit com a clans poderosos, quasi dinàstics, que competeixen per influir en institucions clau, com ara el Banc Central i la Corporació del Petroli, pels quals passen la major part dels ingressos petrolífers de Líbia. Els analistes diuen que la manipulació de Dbeibah del banc amb finalitats corruptes va fer que Kabir es decidís per Haftar, que alhora presumptament dirigeix grans xarxes de contraban il·legal.

“Kabir va sembrar les llavors de la seva pròpia caiguda. Al principi va subornar els seus principals adversaris: les persones que s’havien aixecat contra la dictadura. Després de Gaddafi, els treballadors estatals gairebé es van doblar fins als 2,4 milions, en un país de 7 milions. Es diu que el banc va finançar els senyors de la guerra, pagant als combatents que van assetjar i defensar Trípoli”, va explicar The Economist.

El setmanari britànic va afegir: “Quan la lluita va acabar el 2020, Kabir va finançar els seus plans, com més va més grandiloqüents, per a desviar els ingressos del petroli de Líbia. Va pagar milers de milions per importar combustible a preus de mercat, el va subvencionar per fer-lo el més barat del món, i després va permetre que fos transportat de contraban per terra i, com més va més, per mar cap a Europa. Com més lucre i poder n’acumulaven els beneficiaris, més feble es va fer ell. Quan va provar de posar fi a la situació, ja era massa tard.”

També van sorgint tensions més profundes. “Els acords que connecten l’est i l’oest semblen haver arribat a un punt de ruptura”, va escriure l’acadèmic libi Wolfram Lacher en un assaig extens per a la revista New Lines, en què assenyalava que hi havia un nombre creixent de proves sobre el saqueig de l’estat perpetrat per totes dues parts, però especialment pels de Haftar. Va afegir: “Mentrestant, l’accés molt més gran dels de Haftar als fons amenaça de desestabilitzar l’equilibri de poder. Saddam [el fill de Khalifa Haftar] ha declarat al seu entorn que prova d’enfrontar les faccions de l’oest de Líbia les unes contra les altres i comprar el suport d’uns quants dirigents de milícies determinats –una tasca facilitada pels diners que ara té a la seva disposició. El seu pare ha informat els diplomàtics occidentals que tenia la intenció de tornar a intentar de capturar Trípoli.”

Aquesta darrera setmana, una allau d’alts càrrecs de la regió, incloent-hi el cap dels serveis d’intel·ligència turcs, han visitat el país. Les tensions han amenaçat que hi hagi un acostament entre Egipte i Turquia, són en costats oposats de la divisió de Líbia. “Egipte i els EAU han donat suport a Haftar en part per la seva ferma ideologia antiislamista, que s’oposa a la dependència del govern de Trípoli de les milícies vinculades al moviment dels Germans Musulmans”, va assenyalar el Centre Soufan, un think tank independent de seguretat internacional, en un memoràndum a principi de mes. “Turquia, en canvi, ha fet moviments regionals inspirats en els Germans Musulmans i veu Haftar com una figura de dreta dedicada a reduir la influència regional d’Ànkara. Rússia, per la seva banda, veu que Haftar té el control de la majoria dels camps petrolífers de Líbia i que això pot ser una eina en la competència internacional de Moscou amb els Estats Units i els seus socis europeus, que alhora donen suport a Ucraïna.”

La geopolítica complexa oculta les frustracions de molts libis que simplement volen un cert grau d’estabilitat política. “Si preguntes a qualsevol libi, et dirà que necessitem un govern únic, necessitem eleccions”, em va dir un antic assessor del govern libi, parlant sota condició d’anonimat per por de la seva seguretat. Però, va afegir, els dirigents poderosos no estan interessats en aquest resultat. “Haftar per què hauria de voler un sol govern? Ara pot imprimir diners a voluntat i traficar amb petroli”, va reflexionar.

La manca d’atenció occidental pot ser perillosa, especialment en un moment en què les potències estrangeres podrien exercir certa pressió sobre les faccions líbies perquè es mobilitzessin. “Els diplomàtics poden estar ocupats provant d’evitar que unes altres guerres a Ucraïna i Gaza creixin en conflictes regionals monstruosos”, va escriure Tarek Megerisi, del Consell Europeu de Relacions Exteriors. “Però si estan massa centrats en unes altres qüestions per aprofitar aquesta oportunitat, podrien acabar amb un tercer conflicte ben aviat.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb