26.10.2021 - 21:50
Neix una nova col·lecció d’art, Univers Art, impulsada pel grup Enciclopèdia Catalana. Els dos primers títols, que acaben d’aparèixer, són: Primeres avantguardes, que signa l’historiador de l’art Joan M. Minguet, i Miró i els poetes catalans, de Vicenç Altaió, un llibre molt esperat. Tots dos títols van ser primer un llibre de gran format destinat a bibliòfils, editat pel segell Enciclopèdia Art. Ara s’editen adaptats, en un format més assequible –”de butxaca”, fa broma Minguet– i amb un preu també a l’abast d’un públic més ampli. El primer volum, el de les avantguardes a Catalunya, costava 700 euros i ara es pot adquirir per 80. El d’Altaió en costava 1.000, i ara, 30.
Posar a l’abast dels lectors aquests dos llibres ja és una notícia destacada, però Univers Art no es limitarà a això, sinó que també editarà títols pensats ja d’entrada per a la col·lecció. És el cas del tercer volum: les memòries de Francesc Torres, un dels artistes catalans actuals més destacats, que prometen ser sucoses.
Joan Ricart, editor d’Univers Art, explica que la intenció de la col·lecció és donar veu a l’art català i proposar un cànon. “També volem que la gent conegui artistes catalans poc coneguts i originar projectes d’artistes catalans vius. A mitjà termini, la col·lecció voldrà donar espai als artistes emergents, per a donar-los a conèixer. Finalment, la nostra intenció és que aquests volums també es tradueixin.”
El quart títol d’Univers Art es dedicarà a les segones avantguardes, volum dirigit per Àlex Mitrani, que també s’ha editat primer en edició de bibliòfil. La intenció d’Enciclopèdia Catalana és de publicar dos llibres cada any a la col·lecció.
Superant la historiografia positivista
Primeres avantguardes, de Joan M. Minguet, volum del qual ja en vam parlar quan va aparèixer en format gran, ofereix una visió de la pintura catalana de l’època d’avantguarda, del 1906 al 1939, amb una nova lectura, una mirada que qüestiona i aporta nous criteris sobre el període i inclou molts artistes que fins ara no s’havien contemplat. El llibre original aplega cent cinquanta obres, mentre que en aquesta adaptació, la tria s’ha reduït a cent.
Per Joan M. Minguet, aquesta col·lecció permet de reflexionar sobre el món de l’art, més enllà de la historiografia positivista que s’imposa encara avui en el discurs de la història de l’art català. Un discurs que, segons Minguet, manté la visió de l’era pre-internet: “Amb internet, el coneixement és més complex que la informació. Tendeix cap a la reflexió, l’especulació, proposant nous camins cap a la contemporaneïtat.” I és aquest canvi el que Minguet considera que comparteix amb Vicenç Altaió i que, per tant, tots dos primers volums lliguen en aquest sentit: “Amb Vicenç Altaió ens uneix una trajectòria llarga de reivindicació d’una cultura lliure, d’avantguarda, superant la cultura catalana que s’ha quedat ancorada en el Noucentisme. Tot sistema cultural té les seves coses bones, però no es pot convertir en hegemònic, perquè es perden coses molt importants. Per això, sento que Vicenç Altaió és un company de trinxera.”
L’historiador de l’art, col·laborador de VilaWeb, també ha explicat que ha revisat Primeres avantguardes en profunditat. Diu que la constricció l’ha afavorit, perquè li ha donat més consistència. “És allò que el MACBA i el MNAC no han pogut o no han volgut ser. Em sento orgullós d’aquesta tria. La primera avantguarda era d’una qualitat extraordinària. I és un diàleg constant amb l’interior del país, no es queda només a Barcelona. Per exemple, a Lleida es va crear un grup d’avantguardistes increïble, als anys trenta. És el món on apareix el Manifest Groc, que és una bomba i que encara avui aporta una visió contemporània. El llibre és una mena d’exposició i jo n’he fet el comissariat.”
Miró era un poeta
Sobre el volum Miró i els poetes catalans, de Vicenç Altaió, és un treball que Altaió ha anat madurant i fent recerca durant trenta anys. El llibre conté nou capítols, cadascun dedicat a la relació de Miró amb un poeta català, i pren l’estil del reportatge. Els poetes triats travessen tot el segle XX: J.V. Foix, Salvat-Papasseit, Carner, Sindreu, Brossa, Perucho, Espriu, Martí i Pol i Gimferrer.
Altaió recorda: “El jove Miró no feia distinció entre un poema literari o plàstic. Perquè Miró era un poeta. Una vegada, Jacques Dupin, poeta i biògraf de Miró, em va dir una frase que no he oblidat mai: ‘Per a comprendre Miró, cal mirar com treballen la terra els pagesos a Catalunya i la relació dels seus poetes amb la universalitat.’ Miró va publicar 109 llibres d’artista amb poetes, una tercera part dels quals va ser amb poetes catalans. Des de la seva joventut fins al final de la seva vida.”
“El jove Miró llegia Foix i Sindreu i pintava a sobre de les planes, com una forma d’adhesió a la cultura catalana. I entenia la poesia com una cosa física. A l’entrada del seu estudi sempre tenia un llibre de poemes. Quan hi entrava, en llegia un. I així se submergia en el procés artístic. Ell sabia que la poesia era el llenguatge de la revolta de l’esperit.”
De J.V. Foix, l’autor en destaca que viu en paral·lel a Miró: la il·lusió per la República, la persecució, l’exili interior i tots dos es converteixen en bandera d’una cultura minoritària. I diu Altaió: “Foix és el gran publicista de Miró; explica en clau local allò que és internacional.” De Salvat-Papasseit, Altaió explica que és el poeta que veritablement agrada a Miró, pel sentit, el sentiment i la claredat de la seva poesia. Carner i Miró representen la cultura catalana fora de Catalunya, i de Brossa, Altaió en destaca que és el poeta que s’assembla més a Miró: “Tots dos són murris, trapelles, perepunyetes i la traca va per dins.” Diu de Perucho que posa Miró al mig de la nova cultura de masses, i també es mira Miró en el context de Mont-roig.
