02.11.2018 - 21:50
Aquest diumenge, a l’arxipèlag de Nova Caledònia, situat a 1.500km a l’est d’Austràlia, es fa un referèndum sobre la independència de la regió. Un referèndum pactat, malgrat que l’estat francès sigui una ‘República indivisible’.
La votació és la culminació d’un procés començat fa trenta anys i que permetrà a la població de decidir el seu futur a les urnes. El poble autòcton de l’arxipèlag, el canac, és qui amb més força ha reivindicat la independència però és minoria a la seva terra. Això fa gairebé segura la victòria del no, però la votació tota sola ja és un reconeixement. A més, no serà un resultat de tot o res, perquè preveuen de repetir el referèndum el 2020 i el 2022.
De colònia francesa a l’autodeterminació
La història colonial de l’arxipèlag es remunta al 1853, quan va ser annexionat per l’estat francès. A partir d’aquell moment, el poble canac va ser sotmès a un règim de discriminació. Els van expulsar de les seves terres ancestrals i els van arraconar en reserves, d’on no podien sortir sense el permís de l’autoritat colonial. També eren exclosos del desenvolupament econòmic. El menyspreu als indígenes arribava fins al punt que un grup de canacs va ser exposat en gàbies a l’exposició colonial de París de 1931.
Les males condicions de vida, la resistència exercida i l’arribada de noves malalties va portar a un descens del nombre d’indígenes: van passar de ser 42.500 l’any 1860, a 27.000 l’any 1921. A més, van traslladar a les illes reclusos i exiliats de la Comuna de París.
Fins al 1953, la majoria dels canacs no va tenir nacionalitat francesa, ni dret de vot, ni la possibilitat de participar en la vida política del seu país. Però, fins i tot, a partir d’aleshores van continuar exclosos del desenvolupament econòmic.
Les males condicions de la població, la centralització gaullista i el referent de les independències dels països del Pacífic, començades per Samoa Occidental (1962), Nauru (1968), Fiji i Tonga (1970), van portar a un moviment d’alliberament nacional, amb demandes culturals, socials i sobre la terra, desenvolupades principalment per una generació de joves que s’havia format a la metròpoli.
Però el poble canac va passar de ser el 51% de la població el 1956 a ser minoria a la seva terra. Les dècades següents, va començar una gran migració econòmica, promoguda pels francesos, principalment per l’explotació de níquel (allà hi ha una quarta part de la reserva mundial) que va comportar un procés de minorització.
Actualment, hi ha només un 39% de canacs, encara el grup més nombrós. La majoria és al nord de La Grande Terre, l’illa principal (70%) i a les illes de la Lleialtat, on són gairebé tota la població (94%). En canvi, són minoria al sud (26%), on es concentra el 72% de la població.
Hi ha altres comunitats d’origen forà. Un 27% de la població té origen europeu, i és el grup majoritari al sud de l’illa. També hi ha una comunitat important provinent de Wallis i Futuna, una migració econòmica dels seixanta i setanta que representa el 8% de la població.
La reivindicació nacional cap a l’autodeterminació
Les demandes nacionals i socials van portar els canacs a organitzar grups independentistes, principalment de caràcter socialista. El Front Independentista va obtenir un 34% dels vots el 1979 i va assumir el govern regional el 1982, després d’una moció de censura que reforçava les expectatives independentistes. La visió encara era la d’un procés de descolonització o antiimperialista i s’exigia un referèndum d’autodeterminació en què només es pronunciessin els canacs.
El 1984, gran part de les forces independentistes es van unir per formar el Front d’Alliberament Canac Socialista (FLNKS), que va decidir de boicotar les eleccions i establir un govern provisional per a preparar la independència. En aquell moment, comencen Les Évènements (1984-1988), un conflicte ètnic i polític, amb milícies de totes dues bandes, que culmina amb la crisi dels ostatges d’Ouvéa el 1988, en què van morir quatre gendarmes i dinou independentistes, amb una polèmica actuació de l’estat francès pocs dies abans de les eleccions presidencials.
Uns mesos després, independentistes, antiindependentistes i el govern francès van signar els Acords de Matignon-Oudinot, que preveien una amnistia pels fets d’Ouvéa i un estatus transitori per l’arxipèlag, amb un període de deu anys per a desenvolupar econòmicament i institucionalment la comunitat canaca i que acabés amb un referèndum d’autodeterminació. Passats aquells deu anys, la victòria del no semblava indubtable. El país no havia fet els canvis oportuns i un referèndum hauria implicat més conflictes. Per això es va signar un segon pacte, l’Acord de Nouméa (1998), que situava el referèndum d’autodeterminació entre el 2014 i el 2018. Com a conseqüència, l’estat francès havia de modificar els articles 76 i 77 de la constitució.
A més, es reconeixien les ombres de la colonització i l’existència d’una ‘doble legitimitat’ (la dels ‘primers ocupants’, els canacs, i la dels nous pobladors). També s’adoptaven símbols per a incloure els canacs i es donava un alt grau d’autogovern a la regió, amb la possibilitat de tenir totes les competències tret de les de Defensa, Seguretat, Justícia i Moneda, que se les reservava l’estat francès.
Malgrat els avenços en la pau, actualment encara no s’han corregit gran part de les desigualtats. Els canacs tenen un 20% d’atur (el de la resta de comunitats és del 3%), una mitjana de sou un 30% més baix i, a la vegada, només representen el 7% dels títols d’educació superior i un 85% dels presos de Nova Caledònia.
Una nova etapa per a Nova Caledònia
En línies generals, gairebé tots els independentistes són canacs, amb un clar caràcter d’esquerres, tenint en compte que històricament han estat exclosos de l’economia i de les terres. Per la seva banda, els unionistes (anomenats ‘lleialistes’) tenen un tarannà més conservador, amb el suport majoritari dels ciutadans d’origen europeus i de les altres comunitats.
Els habitants provinents de Wallis i Futuna, migrants en cerca d’estabilitat econòmica, també estan majoritàriament en contra de la independència, encara que hi ha hagut moviments que han reivindicat la solidaritat entre pobles. És el cas del partit Unió Oceànica, que va assolir un 6,2% de vots al sud de l’illa el 1989.
Per evitar que durant el període transitori es desvirtués la votació, es va congelar el cens, de manera que no podien votar en el referèndum els habitants arribats posteriorment. Hi poden votar vora 169.000 persones, tot i que hi ha 280.000 habitants.
També s’ha pogut desenvolupar l’autogovern, les tres províncies (sud, nord i les illes) tenen competències pròpies i el govern obliga a incorporar tant independentistes com unionistes (com el nord-irlandès). Unes competències que es mantindran en cas que guanyi el no.
Cal remarcar també un canvi d’actitud dels lleialistes, que en un començament s’oposaven frontalment als independentistes. Avui, el partit majoritari, Caledònia Unida, creat el 2008, té un discurs més sensible a les reivindicacions nacionals i proposa una forta autonomia dins la república francesa. El seu fundador, Philippe Gomès, d’origen pied-noir, declara Nova Caledònia com ‘una petita nació’ i proposa de passar d’un nacionalisme canac a un de caledonià, un nacionalisme sense independència, i posa com a exemple el Quebec i Escòcia.
Per què s’imposa el no?
El no s’imposa per motius demogràfics. Els canacs són minoria a la seva terra ancestral, però a més, també hi ha divisió entre els canacs: una part considera que la nació encara no està preparada per assumir la independència.
Els del no donen per segura la seva victòria. Pel cap lleialista, Philippe Gomès, és ‘estrictament impossible’ que guanyi la independència, atès que dels 169.000 electors, hi ha 92.000 no canacs i 77.000 canacs. Els arguments se centren en les conseqüències negatives que tindria la secessió en l’economia, però també en la seguretat i els vincles amb França.
El 15% del PIB són transferències franceses, especialment pels salaris dels funcionaris. Segons els independentistes, aquestes transferències podrien ser suplides si gestionessin els recursos propis. Però la majoria de la població prefereix de mantenir la situació actual, en què Nova Caledònia té un PIB força superior als països veïns, tenint en compte els precedents de territoris de la zona que s’han empobrit arran de la independència, com Vanuatu o Papua Nova Guinea.
A més, hi ha el temor de passar de ser francesos a caure sota la influència d’alguna altra gran potència, com el Japó o la Xina (principal importadora de níquel). La veritat és que més d’un 50% de la població creu que amb la independència empitjoraria la qualitat dels serveis, l’activitat econòmica i la seguretat de béns i persones. En canvi, la majoria d’independentistes vol tenir el control total sobre totes les polítiques, l’economia i els recursos. Recorden que aviat s’acabarà el període transitori i, per tant, que es pot acabar part del suport econòmic.
Cal remarcar també la solidaritat regional: el FLNKS forma part del grup melanesi Punta de Llança, juntament amb estats independents (Vanuatu, Illes Salomó, Fiji i Papua Nova Guinea), que permet de treballar amb bancs centrals i ministeris de països melanesis. A més, volen reforçar la identitat canaca, ja que consideren que l’equilibri demogràfic es pot trencar en detriment dels canacs. El FLNKS defensa que el nou estat sigui multicultural, però hi ha una part del poble canac que creu que és aquest poble que hauria de decidir sobre el seu futur i no pas els descendents dels europeus ni altres comunitats assentades a partir de la colonització.
Les enquestes situen el no amb una clara majoria, al voltant del 65% del vot. Els canacs són minoria i estan dividits, i la resta de comunitats, que són majoria, prefereixen totes continuar vinculades a França. Però el resultat final serà més important que no sembla.
Els unionistes esperen que passi el referèndum per negociar amb l’estat francès un estatus permanent que també satisfaci els canacs, ho anomenen ‘el consens’. Però l’Acord de Nouméa permet de repetir el referèndum el 2020 i 2022 si un terç dels diputats ho demanen. Un resultat ajustat (amb un 40% del sí, per exemple) i un estatus que no satisfaci part de la població podrien forçar una nova votació a curt termini, amb una situació diferent. En canvi, una derrota clara (si la xifra s’acosta més aviat al 30%) podria posar fi a qualsevol opció.
En una cosa coincideixen totes dues parts, i fins i tot a la França continental: el referèndum, l’exercici de l’autodeterminació, és un fet positiu que genera més esperança que no pas inquietud. L’acord es va aconseguir amb la voluntat de totes les parts, inclosa la del govern francès, que va modificar la constitució per encabir-hi el referèndum, malgrat que podria haver argumentat que xocava amb l’article 1, que diu que França és una ‘República indivisible’.
El referèndum ja és una primera victòria per totes les parts, atès que soluciona un conflicte per les urnes, i també ha fet canviar d’actitud respecte del poble autòcton. Un referèndum que farà que aquest diumenge gran part de la població mundial tingui la vista posada en aquest petit arxipèlag del Pacífic.
