06.07.2021 - 05:55
La ciència ciutadana es troba en fase de consolidació amb una àmplia diversitat de pràctiques i perspectives. Les ciències socials i les humanitats hi ocupen un espai reduït malgrat l’evident dimensió social de la ciència ciutadana. En aquest sentit, la ciència ciutadana social enriqueix el concepte de ciència ciutadana tant pel fet que l’objecte de recerca pot ser també de naturalesa social com pel fet que aporta major reflexió sobre la participació activa de persones, grups o comunitats en projectes d’investigació. L’article reivindica, amb experiències, una ciència ciutadana social amb capacitat emancipadora per a les persones participants i amb habilitats per promoure accions col·lectives o polítiques públiques basant-se en un coneixement cocreat.
Paraules clau: ciència ciutadana, ciència ciutadana social, grups vulnerables, empoderament, ciència transformadora.
La ciència ciutadana s’atribueix de forma genèrica a la participació del públic a una recerca científica (Vohland et al., 2021). S’ha dit que ofereix una manera de recopilar dades massives i d’accelerar-ne el processament alhora que eleva la consciència, el coneixement i la comprensió tant dels mètodes científics com de la rellevància social dels seus resultats (Parrish et al., 2019). Alguns investigadors es mostren proclius a mantenir la generalitat i vaguetat del terme ciència ciutadana (Auerbach et al., 2019) atesa la seva joventut i la diversitat de maneres d’entendre-la i concebre-la (Haklay et al., 2020). La diversitat pot veure’s en positiu, com una manera d’enriquir la ciència ciutadana i, ja més en general, com a catalitzadora de l’eclosió d’una ciència transdisciplinària i transformadora.
El sociòleg Alan Irwin, un dels autors a qui s’atribueix el naixement del concepte, ja afirmava fa més de vint-i-cinc anys: «[El terme] ciència ciutadana evoca una ciència que assisteix les necessitats i inquietuds dels ciutadans» (Irwin, 1995, p. xi). El llibre sosté que els ciutadans poden construir coneixement fiable. No obstant això, dècades després, el nombre de contribucions amb el terme ciència ciutadana a les ciències socials i les humanitats és escàs, petit en comparació amb la quantitat d’articles publicats en revistes dels àmbits de les ciències ambientals o la biologia, que dominen la ciència ciutadana (Kullenberg i Kasperowski, 2016). Tot i això, existeix un creixent consens que les ciències socials i les humanitats resulten necessàries per a la maduració de la ciència ciutadana, tant pel fet que l’objecte de la recerca pugui ser també de naturalesa social com pel fet que aquestes disciplines puguin aportar una reflexió més elaborada sobre la participació en projectes de ciència ciutadana (Tauginienė et al., 2020).
«El nombre de contribucions amb el terme ciència ciutadana a les ciències socials i les humanitats és petit en comparació amb la quantitat d’articles publicats en els àmbits de les ciències ambientals o la biologia»
En l’àmbit de política científica, es respiren aires de canvi en les línies de finançament que està enllestint la Comissió Europea amb el programa Horizon Europe. S’hi endevina una recerca oberta i accessible, plantejada sobre missions orientades a reptes que cal respondre urgentment i col·lectivament. La crisi de la COVID-19 o les accions contra el canvi climàtic són agafades com a exemples per motivar que la societat civil sigui molt més que una mera còmplice en els projectes de recerca finançats. Dins el programa europeu de finançament, la ciència ciutadana és candidata a representar un paper notable, atès que s’espera tant una ciència intensament participada i compartida, des de la seva gestació fins a la seva comunicació pública, com una ciència accionable, que aporti polítiques públiques basades en evidències a través d’una conversa activa amb la ciutadania (Tornasi i Delaney, 2020).
Aquest article vol donar raons per estendre la idea d’una ciència ciutadana social (Perelló, Mayer et al., 2020). A través d’experiències particulars, vol exposar què hi pot haver de distintament social en la ciència ciutadana. De quina manera les ciències socials poden contribuir a la consolidació de la ciència ciutadana? De quina manera una ciència ciutadana i social és rellevant?
CoAct: una ciència ciutadana i social
En el projecte europeu CoAct, iniciat en 2020 amb una durada de tres anys, entenem la ciència ciutadana social com una recerca codissenyada (Senabre et al., 2018) i impulsada per grups que comparteixen una preocupació social (Bonhoure et al., 2019). El projecte posa a prova un model de ciència ciutadana social amb tres accions i una convocatòria oberta de projectes. Persones erigides com a expertes en el terreny hi esdevenen coactores de recerques que aborden quatre grans reptes socials: salut mental, atur juvenil, justícia ambiental i igualtat de gènere (Figura 1).
A Barcelona, al pilot CoActuem per la Salut Mental, les persones amb experiència pròpia en salut mental i els seus familiars actuen com a persones coinvestigadores per explorar, caracteritzar i vigoritzar les seves xarxes de suport social. És amb aquestes persones amb qui codefinim, codissenyem i cocreem la recerca de ciència ciutadana social. Les xarxes de suport social són considerades essencials per a una òptima atenció i cura orientades a la recuperació de les persones amb problemes de salut mental (Bonhoure et al., 2019; Cigarini et al., 2018). En una primera etapa de la recerca, s’ha construït un entorn de coneixement format per una trentena d’associacions de persones afectades i familiars, d’organitzacions del tercer sector, d’acadèmics i de l’Administració pública. Amb ells s’ha buscat la seva cooperació perquè la recerca que desenvolupen les persones que viuen la problemàtica en primera persona acabi tenint impacte.
En el moment d’escriure aquest article, les persones coinvestigadores estan compartint vivències personals per comprendre què són les xarxes de suport social. Els seus relats seran el contingut d’un xatbot obert al conjunt de la ciutadania de manera que aquesta anirà escoltant i responent aquestes narracions. L’esforç reinterpreta la intel·ligència artificial dels xatbots i reforça una intel·ligència col·lectiva que desitja conèixer quines vivències compartim i amb qui, trobar solucions a certs dubtes que plantegen les persones coinvestigadores, descobrir els rols de les persones dins les xarxes de suport social i identificar els recursos més valuosos dins les mencionades xarxes. Durant 2022, les dades seran interpretades col·lectivament amb un format de parlament ciutadà, juntament amb les organitzacions pertanyents a l’entorn del coneixement. Es busca així que la ciència ciutadana tingui valor científic, valor individual per a cadascuna de les persones implicades i valor per a habilitar accions col·lectives i polítiques públiques a través de mesures i recomanacions degudament argumentades.
«Hi ha personal investigador que ha optat per reorientar part del seu esforç per incorporar la participació ciutadana a la seva pràctica investigadora i dotar-la d’un compromís cívic»
A les ciutats de Viena i Buenos Aires s’estan desplegant processos similars però sobre temàtiques i contextos diferents. A Viena, grups de joves en situació de risc d’exclusió coinvestigaran per extraure nou coneixement que permeti debatre i millorar una formació que faciliti la inserció laboral. A Buenos Aires, les persones que viuen en habitatges precaris sense accés a aigua potable i al costat d’un riu altament contaminat construiran i alimentaran amb les seves observacions indicadors de qualitat ambiental. La casuística quotidiana i les seves percepcions seran la base per elaborar protocols i indicadors més ajustats a interessos i necessitats de la comunitat local a través del mapeig col·lectiu de la qualitat ambiental de 64 quilòmetres del riu Matanza Riachuelo. Una convocatòria oberta sobretot a entitats del tercer sector permetrà validar a un altre nivell el procés de recerca que proposa CoAct.
Els membres del consorci de CoAct provenen de diverses disciplines científiques i de contextos ben diferents. Per tant, el mateix projecte ofereix l’oportunitat de mantenir una pluralitat de perspectives a l’hora d’aprofundir en una ciència ciutadana social acadèmicament rellevant i que alhora generi resultats accionables. L’enfocament de CoAct revisa, adapta i incorpora pràctiques que ja tenen una certa tradició dins les ciències socials, com ara la recerca comunitària (community-based research) i la recerca d’acció-participació (participatory action research) sense oblidar-ne d’altres pròpies d’artistes amb experiència de treball en comunitats (Perelló, Cigarini et al., 2020).
Una recerca més salvatge
De fet, més enllà de CoAct, hi ha personal investigador que ha optat per reorientar part del seu esforç per incorporar la participació ciutadana a la seva pràctica investigadora i dotar-la d’un compromís cívic. Darrere cada iniciativa sempre hi ha una història particular i des de cada camp de coneixement també es dona vida a la ciència ciutadana de forma distinta. En l’àmbit específic de la ciència social computacional i de les ciències de la complexitat (Perelló et al., 2012; Sagarra et al., 2016) hi ha una necessitat de superar les actuals fonts de dades opaques (les xarxes socials com a principal paradigma, amb dades pertanyents a gegants tecnològics) i d’idear una recerca més salvatge (fora del laboratori, més representativa i propera a l’activitat quotidiana). El treball de laboratori necessita simplificar la realitat i d’alguna manera descontextualitzar-la, cosa que és útil per a la construcció d’un coneixement universal i reproduïble, però a la vegada pot fracassar en la voluntat de respondre i contribuir a reptes socials immediats.
«Alguns projectes de ciència ciutadana ja han atorgat un paper emancipador a les persones que s’hi impliquen»
Reprenent la cita d’Irwin (1995), les preguntes a fer-se aleshores podrien ser: Quins mecanismes cal activar dins una recerca acadèmica per «respondre a les inquietuds i necessitats de la ciutadania»? És possible publicar la recerca en les revistes acadèmiques del màxim impacte amb el coneixement científic fiable produït per la ciutadania? Respondre afirmativament aquestes preguntes sofistica en gran manera una recerca científica. Els científics professionals van a les palpentes, de fet no tenen formació prèvia per poder assegurar-ne l’èxit. A més, especialment al context espanyol, les infraestructures científiques s’estressen davant exigències sobrevingudes que inclouen aspectes summament delicats en projectes de ciència ciutadana, com ara la privacitat dels participants o l’ètica durant la recerca amb el Reglament General de Protecció de Dades de la Unió Europea (GDPR, en les seves sigles en anglès) i els marcs d’una recerca responsable (responsible research and innovation, RRI) i d’una ciència oberta en un sentit ampli (open science).
Tot i això, alguns projectes de ciència ciutadana ja han atorgat un paper emancipador a les persones que s’hi impliquen. S’organitzen dinàmiques participatives perquè la seva veu sigui més escoltada i millor corresposta en el conjunt de fases d’una investigació (Senabre et al., 2018). La recerca es pot codefinir amb estratègies de cocreació on grups i col·lectius se sentin especialment interpel·lats. Els protocols de recollida de dades i el mateix procés d’interpretació d’aquestes també poden obrir-se a la discussió i al debat. Una dada pot tenir diferent significat segons qui la llegeixi i un resultat dels obtinguts pot esdevenir més rellevant que un altre si s’hi inclouen les diverses perspectives que puguin aportar els participants. Amb dinàmiques i espais específics, la recerca científica pot enriquir-se i produir millors resultats i més originals. Se supera així el rol subsidiari habitualment assignat a les persones participants en projectes de ciència ciutadana. Es dona forma a una recerca que també funcioni fora de l’àmbit acadèmic i aporti coneixement per a totes i cadascuna de les persones implicades. S’equiparen totes les aportacions i es reconeixen per igual tots els esforços, vinguin d’on vinguin.
La qualitat de l’aire i les famílies d’un veïnat
Un exemple que explica com és d’important augmentar l’espai de participació i com de crític pot resultar augmentar la dimensió social en una recerca és el projecte xAire, un mesurament col·lectiu de la qualitat de l’aire a Barcelona que ha aconseguit conèixer la concentració de diòxid de nitrogen en 725 localitzacions diferents (Perelló, Cigarini et al., 2020). El nostre grup OpenSystems va liderar la iniciativa juntament amb altres institucions fins i tot de l’àmbit cultural. El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona va entendre el projecte com a part de l’exposició «Després de la fi del món».
Llig l’article complet a la web de Mètode.
Què és la ciencia ciutadana? T’ho expliquem al número 108 de la Revista Mètode.
Josep Perelló és líder del grup OpenSystems, centrat en les arts i la participació del públic com a elements fonamentals de fer ciència. Investigador al Departament de Física de la Matèria Condensada de la Universitat de Barcelona i a l’UBICS (Universitat de Barcelona Institute Complex Systems) (Espanya). josep.perello@ub.edu @josperello
