Nouah Cissé: ‘No hi ha ni vencedors ni vençuts, en trenta-cinc anys de conflicte’

Parlem amb Nouah Cissé, un historiador casamancès amb gran prestigi i experiència sobre el conflicte independentista, que és un univers que segueix de molt a prop des de fa trenta-cinc anys. És professor jubilat, membre del Grup de Reflexió per la Pau de Casamance i es defineix com a ‘facilitador de contactes’ per al diàleg entre les dues parts.

—De totes les històries que heu viscut en aquesta lluita de trenta-cinc anys,  quines us han fet reflexionar especialment?
—Una nit del 83, al principi de tot, jo dormia al Lycée. Cap a les deu o les onze van començar a llançar obusos contra l’aeroport de Ziguinchor. Les explosions van ressonar molt fort a la meva cambra. De sobte, la meva dona i jo ens vam trobar amagats sota el llit. Aquella nit vaig sentir la proximitat de la mort i vaig comprendre tota la gravetat del conflicte. Un altre dia, jo era al meu despatx i es va produir un altre bombardeig. Tot l’institut es va convertir en un camp de carreres de gent cercant refugi per sobreviure. Aquell dia vaig comprendre que la principal víctima d’una guerra era la innocència.

—Heu dialogat amb gent dels dos bàndols. Quins moments han estat més impactants?
—La meva primera trobada amb Salif Sadio, el cap militar del moviment. Havia sentit com era i relats de les seves accions armades contra l’exèrcit. M’esperava trobar un monstre i, com diu Oriana Fallaci, em vaig trobar un home amb tot el que hi ha d’humà. Un home que riu, parla, i té fred i calor.

—I què us ha marcat dels combatents que heu conegut?
—Un dia un combatent em va explicar que era d’un poble del qual tothom havia marxat. Es van dispersar per culpa de la guerra. La seva família s’havia desplaçat i ell va voler marxar ben lluny. Volia arribar a Espanya. Quan ja era a Mauritània, un parent li va telefonar per dir-li que l’exèrcit havia matat el seu pare. Llavors va decidir fer mitja volta i tornar als boscos de Casamance per venjar-lo, i encara hi és. Hi ha molts motius personals en aquesta lluita. Ell em va ajudar a comprendre la complexitat d’aquest moviment.

—Com va començar el vostre compromís personal amb el conflicte?
—Sóc casamancès. Durant més de trenta anys he estat professor i cap del Lycée Djignabo aquí, a Ziguinchor. He participat en la formació dels estudiants de Casamance. Des del 1982 fins ara, un bon nombre de combatents del MFDC han estat alumnes del Lycée. La seva vocació era estudiar per aconseguir una promoció social, no anar a la guerra. Per a mi aquest és un gran interrogant, una gran preocupació.

—I com a historiador?
—Poder viure els fets directament és un privilegi per a un historiador. Jo intento treballar per la intel·ligibilitat del conflicte. Puc ajudar a oferir una visió des de dins, des de l’emoció també hi ha percepció.

—El conflicte té l’origen en els temps colonials?
—Sí. Aquesta és, per a mi, una de les claus d’anàlisi. Els francesos van basar la colonització en l’agricultura. La Costa d’Ivori era el cafè i el cacau; Madagascar, l’arròs; el Txad, el cotó; el Senegal, el cacauet. El centre oest era la zona de conreu del cacauet, el ‘Senegal útil’, que es va desenvolupar amb bones infraestructures, comunicacions i serveis socials. L’extrem nord i Casamance van quedar marginats, empobrits.

—S’explica que els francesos no ho van tenir fàcil per conquerir Casamance?
—Els francesos mai no van aconseguir la conquesta total de Casamance. Al nord, al Senegal, quan guanyaven un reialme i en sotmetien el rei, també sotmetien immediatament tota la població. Casamance té una altra estructura social. En comptes de grans unitats sociopolítiques, ens organitzem en ciutats, en pobles, com en els temps de la Grècia antiga. Al poble hi ha un consell i, a més, els clans familiars. És una organització horitzontal. Aquí no podien conquerir grans extensions de cop com al nord. Ho havien de fer poble per poble. La conquesta va ser imperfecta i la pacificació posterior va quedar inacabada. Després, l’administració vertical del colonialisme també va xocar amb la concepció del nostre poder horitzontal tradicional. La colonització francesa es va tolerar, més que acceptar.

—Com han influït en la personalitat casamancesa, els veïns Gàmbia i Bissau?
—La Conferència de Berlín (1884-85) divideix el Senegal, que és francòfon, en dues parts, amb una Gàmbia anglòfona al mig. Casamance queda en una situació d’insularitat, entre una colònia anglòfona, Gàmbia, i una de lusòfona, Guinea Bissau. Les tres cultures ens influeixen, i això accentua la marginalització creada per la cultura del cacauet. És una altra clau de lectura per a comprendre la desafecció respecte del Senegal.

—Quins factors més cal tenir en compte per a entendre el conflicte?
—La gran sequera dels anys seixanta, setanta i vuitanta va enfonsar el cultiu i la riquesa del cacauet. La gent del centre oest es van quedar sense res i es van dispersar cap a Dakar i Casamance. També va ser el començament de la gran migració cap a Europa i cap a l’est africà. Els que van venir aquí es van transformar en petits comerciants. Va ser un xoc entre l’economia de subsistència que teníem aquí  i l’economia de mercat que ells van importar. Va guanyar, lògicament, la de mercat, que també era dominant a escala mundial.

—Com s’organitzava l’economia de Casamance, tradicionalment?
—Aquí cultivem l’arròs per a alimentar-nos, no per a vendre. La nostra activitat dominant era l’intercanvi, el troc. Nosaltres creiem que som usufructuaris d’allò que ens ofereixen la terra, el bosc, el riu i el mar.

—Quines conseqüències socials va tenir el xoc de la vinguda dels del nord i del comerç?
—Els forans, a poc a poc, van esdevenir els detentors de la riquesa, i el xoc es va notar en l’adquisició de terres i propietats, en la gestió política de la ciutat, etc. Van començar a sorgir petits problemes que van crear una vida social dividida entre locals i forans. Va néixer la percepció de la invasió, de la força. Això va marcar els anys seixanta i setanta. A més, l’any 64 es va aprovar la llei sobre ‘Le domaine national’, que havia de gestionar la terra. Aquí totes les terres eren propietat col·lectiva, però a partir d’aquesta llei hi va haver dos tipus de terres: les de l’estat i les de domini públic, que pertanyien a qui en treia rendiment. Això va ser una font important de problemes. Per exemple, la gent s’indignava i es revoltava quan l’estat donava terres als hotelers i a les societats estrangeres per a l’explotació turística, com les del Club Mediterranée de Cap Skirring.

—La terra i la riquesa són el rerefons del conflicte, però quins van ser els factors detonants de la violència?
—El primer, el futbol. El malestar creixent per les injustícies comeses contra el nostre equip de futbol, el Casa Sports, que aquí té un simbolisme com el vostre Barça. Als setanta o vuitanta el Casa va fer una ascensió important, però aquesta pujada va ser frenada el 1980 per una desgraciada final de lliga a Dakar, que va ser manipulada pels àrbitres i va causar molts incidents greus i unes sancions molt dures, mai vistes. Per a la població era difícilment acceptable, era injust. El segon detonant clau va ser la vaga d’estudiants de 1982 a Ziguinchor. L’estat va respondre molt durament contra els nois i els seus familiars. El sentiment de maltractament es va estendre per tota la societat i per tota la regió. I poc després va néixer el moviment armat.

—Que al principi comptava amb el suport de la població.
—Sí, hi havia suport, però cal fer una distinció. Hi havia gent interessada en la dinàmica reivindicativa-identitària que creia que no es podia continuar així, però a causa del caràcter clandestí del moviment no es va poder compartir multitudinàriament. Era cosa dels nuclis clandestins.

—Es pot parlar ara de pau?
—No. De pau, no. De calma, sí. Una calma que encara no és tranquil·litzadora. Els combatents estan armats en els seus acantonaments i l’exèrcit conserva també les seves posicions. La reivindicació del moviment és política, i això no s’ha resolt encara amb els successius acords que hi ha hagut.

—La calma, què ha suposat?
—Per les converses que he tingut amb uns i altres, crec que els dos bàndols tenen en compte la preocupació de la població que no vol continuar essent víctima del conflicte armat. Ara la societat civil hi està implicada. Els facilitadors de diàleg estem actius. Els dos bàndols han acceptat la gestió pacífica de la política del conflicte per la negociació.

—Tot i la calma, passen coses. A final de maig sembla que hi va haver un mínim de set militars senegalesos morts en un enfrontament amb els guerrillers, aquí, prop de Ziguinchor.
—Els enfrontaments no poden faltar. És una situació de calma, no de pau. Fins i tot en les situacions de pau signades hi ha petits enfrontaments. Raó de més, ara i aquí. Cal pensar que els que són al bosc han de viure, no són animals, no poden morir de gana. S’ha organitzat una economia a partir de la nou d’anacard. Els combatents, en comptes de demanar a la població un esforç de guerra, es dediquen a l’explotació de l’anacard. Si la població ha sofert exaccions de l’exèrcit senegalès, estan obligats a col·laborar amb els rebels per motius de seguretat. I això de vegades crea friccions que no són importants. La tendència general és la calma.

—Quina és la posició actual de l’estat senegalès?
—Encara no hi ha una solució avançada. Des de sempre, la posició ha estat que d’independència, res de res. No obstant això, el president Abdou Diouf (1981-2000) era favorable a fórmules que no fossin la secessió. Abdoulaye Wade (2000-2012) no es va comprometre gaire i va intentar trobar una solució per la via econòmica, va adoptar una lògica desenvolupista. Ara hi ha Macky Sall, que encara no ha mostrat les seves cartes. No ha dit què vol, però està disposat a negociar tot el que es posi damunt la taula. És per això que el moviment, majoritàriament, malgrat les escissions, està d’acord a negociar.

—La lògica dels diners aplicada per Wade ha estat perjudicial per a la negociació?
—Ha estat un factor particularment nociu. Volia desmantellar el moviment a base de diners. A més, ha donat peu al naixement d’una mena d’esperit empresarial de la guerra. De la mateixa manera que hi ha emprenedors en la construcció, ara tenim emprenedors en la guerra. Ha aparegut gent per a captar diners. Des de la presidència fins al maquis, han emergit emprenedors pertot arreu. Això ha generat confusió i opacitat en la gestió. I, de retruc, ha comportat l’emergència d’una radicalitat en el si del moviment que crispa molt les posicions.

—Els diners han potenciat empresaris i negocis de guerra. Hi ha perill de generar una economia criminal?
—És l’expressió exacta: economia criminal. Una economia que prospera en la inestabilitat. Als empresaris de la guerra no els interessa que arribi la pau. Encara més, ells hi han contribuït molt, a perllongar la gestió del conflicte, amb la seva lògica de degradació. Han frenat el treball dels facilitadors del diàleg i les iniciatives de sensibilització de la població i la societat civil sobre una sortida pacífica.

—A què es dedica l’economia criminal?
—A moltes coses. El cultiu de cànnabis s’ha incrementat, igual que l’explotació del bosc per a vendre fusta i carbó. Hi ha tot d’activitats il·lícites que, malauradament, han desenvolupat i mantingut els combatents, la gent propera a ells i una part de la població empobrida per la guerra que ha hagut de recórrer a aquest tipus d’activitats.

—Quines conseqüències han tingut per a la població aquests trenta-cinc anys de conflicte?
—Moltes. Per exemple, es va perdre la lliure circulació de persones i béns. Fa sis o set anys que la cosa està calmada, però abans hi havia atracaments a mà armada constants. Calia evitar els pitjors llocs en els pitjors moments, moltes terres es van deixar de conrear, el bosc s’ha explotat i degradat, van marxar els inversors i tots els petits negocis van quedar afectats. Moltes infrastructures socials de base com ara escoles o cases de salut es van abandonar, igual que molts pobles. La desescolarització dels joves va ser greu.

—Quines responsabilitats hi té l’exèrcit?
—L’exèrcit, per definició, tenia la missió de vetllar per la seguretat i la defensa de la població, però els mitjans emprats han ocasionat molts de danys col·laterals terribles. Hi havia detencions arbitràries, empresonaments, desapareguts… Et podien acusar de ser còmplice, et detenien, et portaven a la presó, i alguns desapareixien. Per sort, les organitzacions internacionals de drets humans s’hi van pronunciar molt. Ara tot s’ha calmat. No hi ha notícies d’aquests excessos.

—I el moviment rebel?
—És el mateix. N’hi ha que han estat acusats d’anar contra el moviment, de treballar per l’estat com a delators o informadors, i això ha causat molta repressió interna. Hi ha hagut una deriva de la violència molt perjudicial per a l’estabilitat i tranquil·litat de la gent. Per exemple, ja hi ha hagut vuit-centes persones que han estat víctimes de mines.

—Vós, com a facilitador del diàleg, esteu en contacte amb els combatents que encara són al bosc. Quin és avui l’esperit dels que encara són a la lluita armada?
—Estan a l’espera. Han acceptat de negociar i esperen fer-ho. Hi ha dos extrems, però. Per una banda el radical Salif Sadio, que accepta perquè ha obtingut la seguretat de l’estat d’unes negociacions que normalment estarien en marxa a Roma, sota l’empar de la Comunitat de Sant Egidi. Per una altra banda, la gent que no ha estat convidada a Roma. Sostenen que abans d’anar a negociar amb l’estat cal que el MFDC es retrobi per parlar.

—Salif Sadio no hi està d’acord?
—No es vol retrobar amb ells perquè diu que són uns traïdors, que ell lluita per la independència i res més. Que anirà a Roma a lluitar per la independència. Diu que els altres han estat comprats per l’estat.

—Han acceptat diners a canvi d’abandonar la lluita?
—Sí. Salif Sadio no es vol reunir amb ells.

—Sou optimista pel que fa al futur?
—Jo sóc optimista. La gent desitja la pau. M’ho diuen pertot on vaig: reunions, congressos de pobles, iniciacions, jornades culturals, mesquites, esglésies… La població fa una pressió molt important.

—La pau és a prop?
—El meu optimisme és mesurat. En la degradació també pot aparèixer un radicalisme per la represa de la lluita.

—Podríem dir que, fins ara, en trenta-cinc anys de conflicte, ningú no ha guanyat?
—No hi ha ni vencedors ni vençuts. Ni l’exèrcit senegalès ha guanyat al MFDC ni el MFDC ha guanyat la independència. És la pau dels valents. Tothom és molt valent, sí, però ningú no ha guanyat.