25.10.2022 - 21:40
|
Actualització: 25.10.2022 - 23:47
A punt de fer cinc anys, demà mateix, de la proclamació de la independència de Catalunya, ahir el Consell d’Europa va fer públic un document molt important signat per la secretària general. En el paper, replegant el contingut de declaracions anteriors, s’afirma de manera explícita i directa això:
“Qualsevol persona –també els polítics– té el dret de fer propostes l’aplicació de les quals puga requerir canvis en la constitució, sempre que les formes que es facen servir siguen pacífiques i legals i els objectius no siguen contraris als principis fonamentals de la democràcia i els drets humans. […] Això inclou propostes per a canviar una constitució centralista per una de federal o confederal; o el canvi de l’estatut legal i els poders de les entitats territorials (locals i regionals), per a garantir un nivell més alt d’autonomia o fins i tot la independència.”
Les notes que acompanyen el document en aquest apartat indiquen que el text pertany al conegut “informe Cilevics”, aquell que va aconseguir l’alliberament de nou presoners polítics catalans i que reclamava també de resoldre el problema dels exiliats i els altres represaliats, reformes legals a l’estat espanyol –especialment per l’existència dels delictes de rebel·lió i sedició– i un procés negociat de resolució del conflicte entre Espanya i Catalunya. No hi ha cap dubte, per tant, de quin tema tracta el Consell.
Partint d’aquest document, permeteu-me que retorne a l’octubre del 2017. Molts deveu recordar que el president Puigdemont, en la primera conferència a l’exili, i per a justificar el seu moviment, va dir que la república catalana no naixeria “de la sang” ni volia ser un estat igual que Espanya. Aleshores jo vaig deixar escrit que si al cap dels anys Catalunya era capaç de fer efectiva aquella independència salvant la violència, gràcies a aquella maniobra de continuar lluitant des de l’exterior, això seria una fita històrica per a la humanitat. Però vaig advertir també que si no ho aconseguíem, passats els anys, faríem el ridícul més gran.
En aquell moment no podia imaginar-me, ni jo ni ningú, quants anys necessitaríem. I encara menys em podia imaginar que aquells polítics que havien fet el Primer d’Octubre plegats serien capaços de comportar-se com s’han comportat després.
Les coses han anat com han anat, doncs, però el document tan oportú del Consell d’Europa publicat ahir ens dóna una gran oportunitat de valorar fins a quin punt aquella estratègia de no reconèixer ja la sobirania espanyola i anar-se’n a l’exili té sentit. I de valorar per tant fins a quin punt va ser important i decisiva la DUI del 27 d’octubre, aquesta que alguns menystenen amb un sentit de la història molt poc desenvolupat.
Perquè és una obvietat –no sé si algú s’atreviria a discutir-ho– que avui el perímetre de la resposta que l’estat espanyol pot donar –que podrà donar en el futur– a una DUI, a una proclamació d’independència, és molt menor, molt més restringit, que el 2017. El 2017 tots trepitjaven un terreny desconegut, no havia passat mai una cosa igual i gràcies a això Espanya va tenir les mans lliures per a fer moltes coses que van contribuir a frenar la implantació de la independència proclamada; coses, però, que en el marc democràtic europeu no podia fer i no havia d’haver fet. Coses com ara la presó preventiva o l’ús dels tipus penals de sedició i rebel·lió. O la prohibició expressa de deliberacions parlamentàries i potser fins i tot la destitució del govern de la Generalitat i la convocatòria d’eleccions.
En aquests cinc anys ja s’han anat acumulant sentències i declaracions –tant al Tribunal Europeu dels Drets Humans com al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, com al Consell d’Europa o l’ONU– coincidents a reprovar l’actuació de l’estat espanyol a partir de l’octubre del 2017 i de deixar clar que no tingué, no té, una actuació lícita ni acceptable en el marc d’una democràcia. Especialment per una qüestió bàsica que ara rebla magníficament aquesta declaració del Consell d’Europa: l’aspiració de fer independent una “regió” europea és legítima i no pot ser atacada penalment, llevat que hi haja un ús proactiu de la violència o un atac als drets humans.
I això és importantíssim perquè, a diferència dels fets del 2017, ara el trencaclosques jurídic internacional que ha armat d’una manera tan costosa l’independentisme ja delimita clarament la ruta practicable cap a la independència –ruta que el 2017 no sabíem si existia o no. I es torna a fer palès que tot allò que es va fer aquell octubre és el camí.
I, encara més important que això: Espanya ara sap que li tenen la mida presa i a les institucions europees els és molt més difícil d’al·legar ignorància en vista de les violacions dels drets humans i democràtics que Espanya pretén fer servir com a únic instrument per a frenar el moviment independentista. El 2017 i quan siga.
Encara han d’arribar algunes sentències molt importants –alguna de l’ONU, per exemple, podria declarar fins i tot la il·legalitat del 155. Però amb això que tenim a les mans avui ja n’hi ha prou per a impulsar un segon envit en molt més bones condicions que el primer –si és que hi ha manera de refer el desgavell polític. I sembla ben clar que això no ho sabríem, ni ningú a fora no s’hauria preocupat de deixar-ho clar, si no fos perquè el 27 d’octubre de 2017 Catalunya es va proclamar república independent. De manera que aquesta, tant si ho volen veure així com si no, ja és una victòria d’aquella DUI. No encara la definitiva, però una d’indiscutible.
PS1. En el mateix terreny europeu cal comentar el xou organitzat per Dolors Montserrat amb aquesta espècie de comissió que visitarà Catalunya per a mirar què li passa al castellà. Això no és sinó un numeret pensat per a fomentar titulars de la premsa amiga. I potser un cas de prevaricació com una casa de pagès. Mireu aquest vídeo i veureu com la Comissió Europea diu a Dolors Montserrat que sobre aquest tema no hi ha res a dir. La resta és fum…
PS2. Sobre aquest tema llegiu Josep Casulleras: Un cap de cavall a Espanya: la importància del darrer avís del Consell d’Europa. I sobre la insospitada, sorprenent i estranya crisi del govern valencià llegiu Esperança Camps: La inesperada crisi d’Iniciativa causa vertigen al Botànic.
