Es pot ressuscitar Convergència? Moviments per a la fundació d’un nou partit aquests mesos vinents

Hi ha moviments per a la reconfiguració de l’espai de centre-dreta catalanista. Aquesta vegada pot ser la decisiva: en pot sortir la fundació d’un nou partit aquests mesos vinents. El calendari amb què treballen els actors implicats preveu un congrés fundacional el febrer, però abans han de passar més coses. I la clau la té, definitivament, el PDECat. Per a començar, la secretària general, Àngels Chacón. L’ex-consellera d’Empresa s’erigirà demà en futura dirigent d’aquest nou espai amb una conferència al Teatre Nacional de Catalunya. Aquest pot ser el primer catalitzador públic d’un seguit de moviments per a intentar d’aglutinar definitivament en un sol espai Lliures, la Lliga Democràtica, el Partit Nacionalista de Catalunya, el PDECat i Convergents, amb Units per Avançar a la rereguarda tot observant el curs dels esdeveniments. També serà un intent per a sumar-hi persones independents o provinents de la societat civil que s’identifiquin amb un marc ideològic hereu de la vella Convergència. Chacón vol encapçalar la refundació definitiva d’aquest catalanisme moderat que cerca d’atreure un votant que creuen orfe després de la desaparició de CiU, malgrat que el mateix PDECat no va aconseguir representació parlamentària a les eleccions del febrer.

La conferència de Chacón no ha estat convocada amb el logotip del PDECat. L’ha promoguda ella a títol individual. Chacón intenta de transcendir el seu partit i alhora espera que l’organització la segueixi en aquesta proposta de refundació que, tal com va admetre en una entrevista a RTVE, implicarà una “mutació” del nom del partit. Per què ara? La pre-campanya per a les municipals del 2023 ja ha començat i el PDECat es juga la supervivència dels 150 batlles i 2.000 regidors sobre el terreny, frec a frec, amb Junts per Catalunya. Aquesta batalla per la confecció de les candidatures pot ser complicada per a una formació sense representació al parlament, malgrat que el partit compta amb quatre diputats al congrés espanyol, i s’hi afegeix l’ascendència que tenen sobre les bases els antics dirigents del PDECat que van marxar a Junts, particularment els presos polítics. Junts anirà a totes i hi ha, per tant, un risc de fractura que no s’ha esvaït després del divorci.

A més, la viabilitat del PDECat es pot veure compromesa si l’Audiència de Barcelona atén la reclamació del Palau de la Música perquè el PDECat i Junts siguin declarats successors de Convergència, cosa que totes dues forces neguen. Si el tribunal així ho considera, és possible que el partit hagi d’assumir una part dels 6,6 milions del deute que CDC, que va presentar un concurs de creditors, no podrà sufragar perquè és insolvent. Aquesta podria ser l’estocada econòmica final per al PDECat, que ja va gastar més de dos milions d’euros en la defensa jurídica dels encausats pel procés i 600.000 en una campanya electoral que no ha pogut sufragar amb les subvencions que atorga la representació parlamentària. El partit també està pendent del cas del 3%, una volta el jutge instructor de l’Audiència espanyola José de la Mata conclogués que el PDECat era una simple transformació de CDC. A l’agenda judicial s’afegeix la disputa amb JxCat per la marca de Junts per Catalunya, amb el judici previst el març vinent.

Diverses fonts que han sabut les negociacions per a la confecció d’aquest nou espai de centre apunten que el PDECat va començar a implicar-se activament en les converses amb la Lliga Democràtica, Lliures i el PNC després del congrés en què Chacón va ser elegida secretària general, el juny proppassat. Ja feia mesos que els altres partits negociaven i La Vanguardia va avançar l’agost un document en què la Lliga Democràtica, el PNC i Lliures es comprometien a unir esforços per crear un partit que ocupés el “centre ampli”, amb la mirada fixada, d’entrada, a les municipals. I particularment a Barcelona com a vaixell insígnia i primer pas per al futur assalt al parlament. Precisament la política municipal, la definició d’un model d’organització i d’un marc ideològic propi, han centrat unes negociacions complexes, amb múltiples actors i matisos no sempre fàcils de casar, però que han pres un impuls definitiu després de l’estiu, amb el PDECat (que va integrar Convergents) i la Lliga amb un pes decisiu. De fet, segons les fonts consultades, el PNC de Marta Pascal va sortir de les converses el setembre i s’espera a veure els propers moviments per a prendre una decisió sobre com s’implicarà en el projecte, si ho fa.

També té interès perquè qualli aquest espai Units per Avançar, que té interlocucions obertes, sobretot, amb el PDECat, i es manté a certa distància del nucli dur negociador. Units té pactes sòlids amb el PSC al parlament i a l’Ajuntament de Barcelona, i un projecte molt definit, amb una ànima democristiana clàssica, que no és clar que pugui convergir amb la proposta ideològica del nou espai. I és que una de les incògnites a resoldre és el detall d’aquesta definició. Podran conviure dirigents no independentistes, però amb un marcat perfil catalanista, amb uns que es defineixen com a catalans, però són profundament espanyols? Quina influència tindrà a la carpeta ideològica la Lliga que encapçala Astrid Barrio, amb membres com ara l’empresari i ex-president de Societat Civil Catalana Josep Ramon Bosch? Per a entendre-ho gràficament, un símil que esmenten les fonts consultades: el nou partit vol ser un PNB o una UPN?

L’eix nacional, més que no la ubicació al centre-dreta liberal, pot complicar-ne l’encaix. Si hi va haver una organització capaç d’aglutinar sensibilitats diferents, en múltiples aspectes ideològics, va ser la vella Convergència, amb tensions públiques constants amb Unió que els ajudaven a equilibrar els contrapesos i a erigir-se en un veritable catch-all party. CiU, tanmateix, representava un projecte marc de país molt concret, electoralment inconfusible, que va anar virant amb els anys fins al relleu de presidència de Jordi Pujol i Artur Mas, fins a la mort de les sigles. De fet, encara és una incògnita quin serà el paper de Mas, que fins ara havia maldat per recosir el PDECat i Junts. És possible de ressuscitar l’ànima ideològica d’allò que va ser la Convergència que enyoren alguns? I sobretot, qui tindria més votants que no va arrossegar Unió en solitari, Chacón amb el PDECat o Pascal amb el PNC? O per contra la mort de Convergència i de CiU va anar lligada a la desaparició d’un electorat que també va mutar i, per tant, desaparèixer majoritàriament?

Sembla evident que Chacón està decidida a intentar de ressuscitar-lo. La secretària general del PDECat, ben connectada amb els cercles empresarials, es pot entendre amb unes elits interessades a sustentar i acompanyar l’intent. Caldrà veure qui és capaç d’arrossegar-hi, si la seguirà el PDECat en ple i la resta de partits de centre i si, més enllà de les elits, hi ha una base electoral que l’espera.