Avui, 9 d’octubre, eixim als carrers del País Valencià amb la determinació de defensar els drets que ens defineixen com a poble: la nostra història, la nostra cultura i, sobretot, la nostra llengua. Aquesta data, que commemora l’entrada de Jaume I a València l’any 1238, s’ha convertit en un símbol de lluita i resistència per a tots aquells que no accepten la marginació ni la negació de la nostra identitat.

Però aquest Nou d’Octubre, la celebració va més enllà dels fets històrics. És un dia de reivindicació, de defensa del que som i del que volem ser enfront dels constants atacs que rep la nostra llengua i la nostra cultura. Ens ho va ensenyar Enric Valor, amb les seues paraules i el seu llegat: el nostre valencià, el català de tots. El català que compartim amb els nostres germans de Catalunya, les Illes Balears, la Franja de Ponent, Catalunya Nord i l’Alguer. Som un poble que parla una mateixa llengua, una llengua comuna que ens connecta a través dels territoris, més enllà de les fronteres que alguns volen imposar.

Els atacs que pateix el català al País Valencià són constants, i vénen disfressats de falsos discursos que parlen d’imposicions que mai no han existit. Recentment, hem sentit declaracions del president Carlos Mazón afirmant que el valencià ha estat “imposat durant massa anys”. Si el valencià haguera estat realment imposat, el mateix president el parlaria amb normalitat, cosa que no fa. Això demostra que l’única llengua que ha estat imposada al llarg de la història és l’espanyol, mentre que el català ha estat perseguit, marginat i desprotegit.

Al País Valencià, parlar en català no és fàcil. Cada dia trobem traves a l’ús normalitzat de la llengua en àmbits tan importants com l’educació, la sanitat o la justícia. El valencià no gaudeix d’una presència estable en els mitjans de comunicació i, sovint, els ciutadans han de fer esforços extraordinaris per rebre serveis públics en la seua llengua. L’imaginari de la imposició no és més que una maniobra per a mantenir el català en una posició subordinada, però, en realitat, només estem reclamant el dret de viure plenament en la nostra llengua.

La defensa de la llengua no és només una qüestió de drets lingüístics, sinó una defensa del que som com a poble. La llengua és el fil conductor que ens uneix a la nostra història, la nostra cultura i els nostres referents. Com va dir Joan Fuster, “la nostra llengua és la nostra pàtria”, i aquest Nou d’Octubre la defensa del català és la defensa de la nostra existència mateixa.

Els intents de negar la realitat dels Països Catalans són constants. Els mateixos que neguen l’existència d’aquest espai cultural i lingüístic compartit no poden evitar de tenir-lo sempre a la boca. És la seua obsessió, negar la unitat de la llengua catalana i els Països Catalans, massa de negar fa sospitar. Els que s’entesten a dividir-nos ho fan perquè saben que, units, som més forts. Però la realitat és innegable: parlem una mateixa llengua i compartim una història que ens connecta de Salses a Guardamar, i de Fraga a Maó.

Com ens va ensenyar Estellés: “Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble”. I nosaltres, com a poble, sabem que la nostra força resideix en la nostra unitat. Els Països Catalans són una realitat cultural i lingüística que no pot ser esborrada per cap frontera política, per més que alguns s’entesten a negar-ho.

La llengua i la cultura són inseparables. Al País Valencià hem generat una cultura rica, diversa i plena de vida. Des d’Ausiàs Marc, Enric Valor fins a Vicent Andrés Estellés, passant per Joan Fuster, Ovidi Montllor o Isabel-Clara Simó, els nostres creadors ens han deixat un llegat que cal defensar. Però aquest llegat és amenaçat per la incultura i la ignorància de qui ens governa. Els mateixos que menystenen la llengua intenten desmantellar també la nostra cultura, retallant recursos i atacant els nostres creadors.

No podem permetre que la cultura siga arraconada, ni que es reescriga la nostra història. No permetrem que es manipule la memòria dels qui van lluitar per la nostra llibertat ni que s’equiparen les víctimes amb els botxins. La cultura és la nostra millor arma contra el feixisme i la intolerància, i és per això que hem de defensar-la amb més força que mai.

Aquest Nou d’Octubre, més que mai, reivindiquem un futur per al País Valencià en què el català siga respectat i valorat, en què la cultura siga un reflex de la nostra diversitat i riquesa, i en què la nostra memòria històrica siga preservada amb justícia i veritat.

Com va escriure Estellés: “Vindrà un dia que no podrem més, i llavors ho podrem tot.” Aquest dia s’acosta. Un dia en què, units, podrem decidir el nostre futur sense imposicions ni interferències. Perquè el País Valencià és, i serà, una terra que parla, pensa i viu en valencià, el català de tots.