25.08.2021 - 21:50
|
Actualització: 25.08.2021 - 22:40
La nova llei espanyola de mesures de prevenció i lluita contra el frau fiscal (Llei 11/2021, del 9 de juliol) ha rebaixat a mil euros la xifra màxima per a pagaments en efectiu quan una de les parts que hi intervinguin sigui un empresari o un professional. Aquest canvi en la normativa afecta la immensa majoria de pagaments, que no solen fer-se entre particulars, sinó d’un particular a un empresari o professional que li ven un producte o li presta un servei.
Amb aquesta nova llei, quan s’obtingui un producte o servei amb un valor superior a mil euros ja no es podrà pagar en metàl·lic. Ara s’hauran d’emprar mitjans de pagament traçables, com ara una targeta bancària i una transferència.
El límit anterior era de 2.500 euros, per la llei de prevenció i lluita contra el frau del 2012. Excepcionalment, aquesta normativa tenia en compte que, quan el pagador fos una persona física sense domicili fiscal a l’estat espanyol i no fes d’empresari o professional, aquest màxim pugés als 15.000 euros. Amb la nova normativa, passa a ser de 10.000 euros.
Si s’incompleix, s’imposa una sanció d’un 25% de la quantitat pagada indegudament en metàl·lic. Per part seva, la Comissió Europea va presentar a mitjan juliol un nou paquet de propostes legislatives en aquest mateix àmbit. En relació amb els pagaments en efectiu, deia: “La Comissió proposa un límit de 10.000 euros per als pagaments en efectiu a la Unió Europea. Aquest límit és prou elevat per a no posar en dubte l’euro com a moneda de curs legal i reconeix el paper fonamental de l’efectiu. Ja hi ha límits en aproximadament dos terços dels estats membres, però els imports varien. Es podran mantenir límits nacionals per sota dels 10.000 euros. Limitar els grans pagaments en efectiu dificulta als delinqüents d’emblanquir els diners bruts.”
Tanmateix, això no deixa de ser una proposta de la Comissió, que haurà de ser aprovada pels estats membres –molts dels quals s’oposen als límits– i sotmesa al control del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE).
El dret de la UE preval sobre el dret nacional
Els estats membres atribueixen part de les seves competències sobiranes a la Unió Europea –en certs àmbits i sobre la base d’allò que els permeten les seves constitucions. Quan això passa, les normes provinents de la UE prevalen sobre les de la resta de països.
Algun jutjat espanyol ja ha dictat sentències en què donava prioritat a la normativa europea sobre l’espanyola en relació amb els límits als pagaments en efectiu. Som davant una col·lisió jurídica que continuarà apareixent i originant controvèrsia.
A principi del 2021, arran d’un recurs presentat a Alemanya per l’obligació de pagar cànons administratius mitjançant domiciliació o transferència, el TJUE es va pronunciar en el sentit que, en general, els països no han de prendre mesures que limitin el pagament en efectiu.
Considera que han de procurar d’aconseguir per unes altres vies –com el registre de pagaments– l’objectiu d’interès públic d’evitar el frau fiscal i l’emblanquiment de capitals –sentència del 26 de gener de 2021, assumptes acumulats C-422/19, segona qüestió pre-judicial, apartats 66 a 78, i C-423/19.
Respostes diverses al mateix maldecap
El 2019, el Banc Central Europeu (BCE) va presentar un dictamen amb les seves observacions a la llei que s’acabava d’aprovar. En aquest text, el BCE assenyala que tant la reducció a mil euros del màxim a pagar en efectiu com la sanció del 25% són excessives i desproporcionades (apartat 3, Observacions particulars, punts 3.2 i 3.4).
Una gran part dels estats europeus no imposa sancions d’aquesta mena i els que ho fan solen establir uns marges molt més grans. L’estat espanyol és un dels que té els límits més estrictes i les quantitats més reduïdes. D’acord amb això, cal pensar que, amb els anys i la llarga durada dels procediments i processos a Europa, s’aniran dictant resolucions en contra d’aquestes mesures.
Per a evitar el frau fiscal i la circulació de diner negre, la jurisprudència i les institucions europees són partidàries d’aplicar una altra mena de mesures i no la limitació en la quantitat que es pot pagar. Per exemple, a Alemanya, no hi ha límits per al pagament en efectiu, però es porta un registre dels que paguen així quantitats superiors als 10.000 euros.
La moneda ja no és espanyola, és de la UE
Abans de l’entrada de l’estat espanyol a la UE, a l’assignatura d’economia política s’ensenyava als estudiants que la frontera no era el Pirineu, sinó les vores de la pesseta. En canvi, avui dia, aquestes fronteres són les vores dels bitllets, signats per la presidenta del Banc Central Europeu, que els ciutadans porten a les carteres.
La lluita contra el frau fiscal es mou entre dos interessos contraposats:
- La cerca d’un interès públic, el d’evitar el frau fiscal.
- El respecte a les llibertats i garanties dels contribuents, emparades tant per les lleis nacionals com pel dret de la UE, que contempla la lliure circulació de capitals.
Si un banc espanyol entrés en concurs de creditors, és a dir, si fes fallida, el patrimoni dipositat només estaria protegit fins als cent mil euros pel Fons de Garantia de Dipòsits. Per tant, davant aquest risc improbable, però no impossible, els grans tenidors haurien d’exposar-se a perdre el patrimoni –menys la quantitat garantida–, tret que el dividissin en comptes de cent mil euros cadascuna, col·locats en molts bancs. I ja no n’hi ha tants.
El ciutadà ha de tenir la llibertat de decidir si s’exposa a tenir els diners en efectiu o si assumeix els riscs inherents a molts productes bancaris, els ciberfraus i els atacs a targetes de crèdit.
El gran dubte és si hi ha d’haver l’obligació de tenir els diners en comptes i productes bancaris i pagar amb targeta o transferències. No es tracta tan sols de mantenir la cultura del bitllet i la moneda, reflex numismàtic de la història, sinó de no deixar de perdre terreny a les llibertats garantides per la Unió Europea més enllà dels estats inestables.
Carlos María López Espadafor és catedràtic de dret financer i tributari, a la Universitat de Jaén. Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation.
