Consellers no independentistes perquè el govern d’Aragonès faci el tomb

La remodelació del govern de Pere Aragonès és el millor resum de l’estratègia política que ERC va emprendre el 2019, amb una ponència política que posava les bases d’un independentisme pragmàtic. El president de la Generalitat incorpora Carles Campuzano –conseller de Drets Socials–, Joaquim Nadal –conseller de Recerca i Universitat– i Gemma Ubasart –consellera de Justícia–, ex-càrrecs dels tres partits als quals aspira menjar terreny polític en la batalla per convertir-se en el partit hegemònic de Catalunya. Aquest moviment apuntala l’opció discursiva pel 80% amb un govern que ja no és íntegrament independentista, després de la sortida de Junts i la reestructuració feta per Aragonès.

Ahir, el periodista Jordi Basté preguntava per aquesta qüestió a la consellera de Presidència i mà dreta d’Aragonès, Laura Vilagrà: “Posa la mà al foc que tots els consellers són independentistes?” Vilagrà va esquivar la pregunta i la repregunta, i va llançar el leitmotiv del govern actual: “El que volem en aquest país és votar.”

D’entre les noves cares, la més distant amb l’independentisme és Gemma Ubasart, politòloga i amb un pas breu per la política amb Podem. El 2014, en el seu primer gran acte al pavelló de la Vall d’Hebron de Barcelona acompanyada de Pablo Iglesias, que també feia el seu primer bany de masses a Catalunya, va deixar anar aquesta proclama: “A Podem no som ni unionistes ni independentistes, som demòcrates”. Deia que el futur de Catalunya seria el que els catalans decidissin, però diluïa el dret de decidir en la necessitat de decidir sobre qualsevol qüestió. “No volem que es restringeixi el dret de decidir a l’àmbit territorial, sinó també a la forma d’estat en què volem viure”, va dir en aquell discurs.

Ubasart va abandonar els seus càrrecs perquè creia que la direcció de Madrid esquivava la visió catalanista de Podem Catalunya, però sempre ha refusat qualsevol idea unilateral. Continuava vinculada a la vida política pels mitjans, fos escrivint articles d’opinió o bé participant en tertúlies, on feia temps que havia abraçat l’estratègia d’ERC a Catalunya i a Madrid. En el darrer article publicat a El Periódico, qui sap si ja a la reserva en cas que Junts optés per sortir del govern, escrivia que el procés s’havia acabat, que la qüestió nacional i territorial no s’havia resolt pas i que la part catalana ja havia fet autocrítica. Alhora, elogiava la defensa del president de la taula de diàleg: “La recuperació per part del president Pere Aragonès de la bandera del referèndum acordat, enarborada, entre d’altres, per una de les formacions polítiques que ocupa l’executiu espanyol –Podem–, pot ser una bona sortida.”

Si una cosa comparteixen Campuzano, Ubasart i Nadal és a dir que el referèndum del Primer d’Octubre no va ser vinculant. En una entrevista a VilaWeb, qui va ser batlle de Girona i conseller del tripartit argumentava que la consulta no va tenir les condicions necessàries: “La ficció de dir ‘Hem fet referèndum, som república’. Doncs ni som república ni hem fet un referèndum.”

En la mateixa conversa explicava que, com era de domini públic, ell no havia estat mai independentista, però no tancava la porta a acabar-ho essent: “Jo acabaré essent un independentista dels que hi haurà anat empès per les circumstàncies. No per voluntat intel·lectual pròpia.” Nadal ho deia el 2018, quan s’acabava de jubilar de professor d’història a la Universitat de Girona i en plena onada repressiva contra els dirigents independentistes catalana.

Campuzano és un perfil més sobiranista que no pas Ubasart i Nadal. Militant de Convergència d’ençà que tenia disset anys, va obrir-se a la independència quan el partit va fer el pas amb Artur Mas al capdavant. De Madrid estant, sempre va posicionar-se al costat de l’ala més pragmàtica del partit, sobretot quan el partit es va convertir en el PDECat. El va deixar per apuntar-se a l’aventura del Partit Nacionalista de Catalunya (PNC) de Marta Pascal, que no va reeixir.

La seva moderació en l’àmbit nacional es va fer palesa en els fets d’octubre del 2017, quan es va desmarcar de la implementació del referèndum: “En part, entre l’1 i el 27 d’octubre no es va poder explicar a la ciutadania que el referèndum de l’1-O no tenia cap de les condicions per a convertir-se en un mandat democràtic efectiu, perquè tota la retòrica prèvia havia consistit a dir que tindria el caràcter de mandat democràtic obligatori”, va dir temps després en una entrevista al Público.

Sempre va defensar el diàleg, tant al congrés espanyol com quan ja havia abandonat la política activa, i sempre que ha pogut ha elogiat la taula de diàleg entre la Generalitat i el govern espanyol. El mes de juliol, va demanar a Aragonès i Sánchez que persistissin en el diàleg en un article.

La tria de Campuzano, Ubasart i Nadal ha estat estudiada. Són perfils que, malgrat no ser obertament independentistes, defensen el dret de decidir. Això permetrà a Aragonès de presentar-se amb un executiu que abraça un espectre ideològic més ampli, alhora que reforçarà la necessitat de tornar a votar. Assolir un referèndum pactat és un dels objectius d’ERC i així s’hi va reafirmar el president en el debat de política general, on va demanar un acord de claredat. Tota aquesta seqüència xoca frontalment amb el sector de Junts que va imposar-se en la consulta i que sempre ha dit que el referèndum ja es va fer i que no cal pas tornar a votar.