22.02.2018 - 02:00
Coincidint amb la celebració de l’Any Fabra, Núvol publica un ebook deMònica Boixader dedicat al nostre gramàtic de capçalera, que ens transporta als seus anys d’infantesa i joventut quan el català era la llengua de les coses banals, de casa o de pagès. Encara que alguns parlessin de Renaixença. Amb una prosa evocadora i plena de matisos, Pompeu Fabra: els menhirs i els arbres és un retrat de la seva passió per la llengua, del seu compromís, dels seus anhels i de les seves disputes, com la que va mantenir amb Narcís Oller.El text ideal per commemorar els cent anys de la publicació de la Gramàtica catalana. Us avancem un fragment del text i l’enllaç de descàrrega.
Fabra al final del segle XIX, seguint la inèrcia dels homes de la Renaixença, es cartejava amb els seus familiars en castellà. Per tant, si bé aquests havien aconseguit que la llengua catalana fos apta per fer poemes mitològics i romàntics, no havien aconseguit que fos apta per a cartejar-se amb la tia catalaníssima de la Nou de Gaià.
Un dia de l’any 1883, Pompeu Fabra va començar a escriure una carta als seus nebots, que estiuejaven a Camprodon. Aquell dia era un dia com tots els altres. Fabra es devia haver despertat amb la mateixa claror, pres el mateix cafè i posat les mateixes sabates que el dia precedent. Així doncs, tal com hauria fet el dia abans, Fabra començà a escriure: «Queridos sobrinos…» Possiblement no va ser la claror, ni el cafè, ni les sabates, però aquell dia va passar el miracle. Perquè en escriure «Queridos sobrinos…» Fabra va tenir la sensació que aquells «sobrinos» no eren els seus, sinó els d’un altre. Eren els d’un altre disfressats dels seus. Quan escrivia «sobrinos» devia veure’ls entelats, en blanc i negre, d’aire seriós i amb els ulls posats a l’horitzó. «Sobrinos» era una mentida. Llavors es deia «nebots» per dintre, «nebots» a poc a poc, i tornava el color de cada cosa a cada cosa. Tornava a ser l’oncle dels seus nebots. Fabra va tenir, doncs, la clarividència de l’home normal. D’aquesta clarividència normal aleshores se’n devia dir, per força, valentia. I ho va fer: va escriure «nebots» als seus nebots i va matar, una mica, l’impostor que els canviava.
Us podeu descarregar Pompeu Fabra: els menhirs i els arbres en aquest enllaç.
