El dia del debat de política general, Carlos Mazón va arribar a les Corts Valencianes amb la intenció de deixar fora de combat l’oposició. Per a això va demanar que li construïssen un discurs circular que duràs més de tres hores. Quan el president va posar damunt la trona de les Corts aquell patracol de centenars i centenars de folis, tant el PSPV com Compromís van veure que havien perdut un assalt, i potser el combat, abans de començar-lo. El simple fet que el president llegís aquell totxo, digués què digués, els deixava fora dels focus i dels micròfons de les obertures dels informatius del migdia. Aquesta estratègia de tafur fa de Mazón un digne hereu del seu mestre i mentor, Eduardo Zaplana.

De moment, el president en recull bons resultats. Fa dos dies que somriu perquè veu que els diaris publiquen sondatges que li són favorables, i que ha estat capaç de traure rèdit de la sortida sobtada de Vox del Consell al mateix temps que l’oposició continua al purgatori.

És clar que un sondatge té el valor que té, que la intenció dels diaris és la que és, i que d’ací al 2027 poden passar moltes coses, però copsa la sensació que plana en l’ambient i que s’assembla massa al dels primers anys triomfals del zaplanisme, que van resultar una duríssima travessa del desert per al PSPV, i que en alguna legislatura va representar la desaparició dels espais institucionals de la UPV –ara Més Compromís– i d’Esquerra Unida. El panorama s’hi assembla molt: un president sense complexos, amb un grup parlamentari cohesionat, molt de poder institucional, un enemic exterior identificat –el president espanyol, Pedro Sánchez– i el victimisme que això permet. I, a l’altra banda hi ha una oposició encara prostrada i convalescent d’unes ferides electorals que no s’esperava fa un any i mig.

El desert dels socialistes

Quan Mazón entra a les Corts veu, davant seu, la bancada socialista. El seu antagonista no és la secretària general Diana Morant, que, en teoria serà la seua rival electoral, perquè és ministra a Madrid. Qui parla en nom dels socialistes valencians és José Muñoz, el síndic a qui Mazón va etzibar en el debat de política general que no tenia gens d’experiència de govern, que no l’havien triat mai per a cap càrrec ni al Consell, ni al govern espanyol, ni a l’Ajuntament de València. Mazón responia a una afirmació de Muñoz que parlava en primera persona del govern del Botànic, que va haver de defensar després d’una hora i mitja de discurs del cap del Consell.

Quan Diana Morant fou elegida secretària general del partit ja era ministra, ja sabia que no podria combatre dialècticament amb Mazón cada setmana a les Corts. Els socialistes defensaven que el president tampoc no era diputat quan el PP va fer rodar el cap d’Isabel Bonig i el van entronitzar. Passaven per alt la destresa del PP d’utilitzar qualsevol institució a favor seu, i la presidència de la Diputació d’Alacant, amb tot el pressupost que tenia, era una pista d’enlairament perfecta per a Carlos Mazón. I oblidaven que Zaplana també havia emergit del sud. De la batllia de Benidorm.

Per a Carlos Mazón, Diana Morant és el blanc perfecte perquè representa el govern espanyol, és a dir, personifica tots els mals del País Valencià: la falta d’aigua del transvasament Tejo-Segura, el maltractament de l’albufera, la manca d’inversions en infrastructures, el segrest de la Dama d’Elx! I, és clar, el problema del finançament. Diana Morant és el PSOE que signa amb els catalans un finançament fet a mida, és el PSOE que pacta amb els “filoetarres de Bildu”. I és, és clar, la dirigent socialista que ha de fer equilibris per a mantenir la pau interna dins un partit que, històricament, quan ha estat fora del poder, ha tingut una tendència extrema a les lluites internes, a l’autodestrucció i a fer rodar caps de secretaris generals. Morant va arribar al càrrec quan la direcció espanyola de Madrid havia mitjançat perquè els altres dos candidats renunciassen a concórrer al congrés que la va elegir. Amb tot, els moviments entre famílies no han cessat i, com l’escorpí que passa el riu damunt la granota, no perden l’oportunitat de traure el fibló.

El laberint de Compromís

Quan el president Mazón entra a l’hemicicle i es gira cap a la bancada de Compromís s’hi troba el síndic Joan Baldoví i, potser, hi troba a faltar Vicent Marzà, que el mes de juny va deixar les Corts per anar al Parlament Europeu. Probablement, Mazón s’alegra que el seu antagonista siga Baldoví i no Mónica Oltra a qui la legislatura passada tant el seu grup, el PP, com Vox i Ciutadans, van acorralar judicialment i van obligar a dimitir de tots els càrrecs. El camí judicial ja fa més de dos anys que dura. I això que facilita tant la vida al Consell és el gran maldecap de Compromís, que no ha aconseguit de bastir un lideratge tan fort com el d’Oltra.

Ara, la pota principal de la coalició, Més Compromís, es troba en un procés intern de renovació i de reconstrucció de lideratges. No ha fet cap congrés ni després de perdre cent mil vots a les eleccions del 2023 amb Baldoví de cap de llista, ni després de la dimissió de la secretària general, Àgueda Micó, el juliol del mateix any per a anar al congrés espanyol amb Sumar. I és a Madrid on Mazón també els relaciona amb els “filoetarres de Bildu”, amb qui han presentat el recurs d’inconstitucionalitat de la llei de reforma educativa.

El president Mazón ha jugat al gat i a la rata amb Compromís. El primer dia de la legislatura els va cedir un lloc a la mesa de les Corts. Més recentment, va acceptar que Baldoví li lliuràs la Llei de Tracte Just perquè les Corts la tramitassen i l’enviassen al congrés espanyol. El primer gest ha servit perquè cada poc temps, el PP retraga als valencianistes que són a la mesa gràcies a ell. El segon, perquè el PP canviàs la proposta de Compromís de cap a peus amb una esmena a la totalitat.

Un terreny de joc ample per a un regatejador amb les cartes marcades

En aquestes condicions,  Mazón aprofita a les Corts tots els avantatges que té ser president de la Generalitat: tenir temps il·limitat per a respondre preguntes i interpel·lacions o debats i, en definitiva, tenir sempre la darrera paraula. La darrera, la que deixa la pilota entrant a la porteria a càmera lenta sense la possibilitat que l’adversari la puga aturar.

I aquest camp de joc tan ample i tan llarg li ha servit per a passejar-se amb barca, per a pactar amb Vox cinc lleis que han esborrat vuit anys de polítiques tènues del Botànic. Manipula com vol l’Agència Valenciana Antifrau perquè l’amic que hi va posar al capdavant ha començat la tasca de sapa i de desprestigi que sempre és previ al desmantellament. I ara pretén negociar amb Vox els càrrecs pendents de renovar en els òrgans estatutaris. En canvi d’això, és molt probable que els ultres li aproven el pressupost ara que Abascal els n’ha donat l’autorització. I si no el pot aprovar, no passa res, perquè ni els socialistes que governen Espanya, ni Compromís que els dóna suport, no li ho podran retraure. Ni tan sols els vuit pressuposts que el Botànic va aprovar seran l’antídot per al verí quan Mazón els diga que Pedro Sánchez ha renunciat a presentar els comptes.

L’anomenada “llei de concòrdia”, que va esborrar la de memòria democràtica, ha emblanquit el franquisme, n’ha ofès les víctimes i ha servit, la setmana passada, perquè uns i altres es llançassen la figura de Miguel Hernández a la cara.

La reforma educativa ha fet eixir l’oposició i les famílies al carrer, però fa pocs dies que va fructificar una llavor que havia sembrat el Botànic i que no havia tingut temps d’executar: la concessió automàtica dels certificats de coneixement de català si s’ha arribat a un nivell de l’ensenyament obligatori o de batxillerat.

I, encara en aquest àmbit, Carlos Mazón va tan sobrat, se sent tan a gust i tan alliberat que va ser capaç de dir que els valencians havien hagut de suportar massa anys la imposició del català. El síndic del PSPV fa més del 90% de les intervencions en castellà, fins i tot per a retraure al PP i a Vox que no respecten la llengua dels valencians. Per a dir que el president no pot dir una cosa com aquesta, la diuen en castellà.

El president Carlos Mazón pronuncia més voltes l’expressió País Valencià, encara que siga per a negar-lo, que Compromís o que els socialistes, que tenen aquest sintagma en el nom oficial del seu partit.

Les ombres que tapen el somriure del president

Tot sembla que somriu al president Mazón, que avui viu el seu segon Nou d’Octubre en el càrrec. Ara com ara, ha fet alguns canvis en els actes de la celebració, com ara la divisió en dues de les cerimònies de lliurament dels premis i distincions de la Generalitat. La dels mèrits de les Arts i de les Lletres es va fer ahir a Alacant, en un acte ventós, sense gens d’ànima ni caliu, i íntegrament en castellà. Tan sols va servir perquè Mazón fes anuncis sense cap mena de fonament i per a verificar, una vegada més, la verbositat del cap del Consell. I també per a impedir que Ferran Torrent fes el seu discurs d’acceptació del premi avui, amb tots els honors i tota la simbologia del Saló de Corts de la Generalitat.

També es va traure de la mànega el festival musical Som de la Terreta que li ha dut més d’un maldecap. El primer, pel concepte, pel fet de reduir al no-res el nom del país i per, pràcticament, no convidar a participar-hi grups valencians. Fins i tot, Cactus, que sí que estava convidat, li ho ha retret.

El segon maldecap potser serà més mal de digerir i encara no se’n saben del tot les conseqüències, perquè tot just ara va emergint. Té a veure amb el pressupost del festival, els adjudicataris i, sobretot, la correcció amb què administrativament s’ha fet el procediment. Segons que publicava ahir El Diario, el president va anunciar el festival sis dies abans que es convidàs l’empresa Iron Stage SL a participar en el procediment de patrocini públic. Són vora quatre milions d’euros per a un festival que, segons el president, han vist 50.000 persones. L’adjudicació es va formalitzar i signar el 4 d’octubre, la vespra dels concerts. Tant el PSPV com Compromís han demanat tota la documentació, que ha de ser pública per a qualsevol ciutadà, però Presidència els la nega.