23.02.2024 - 01:30
L’incendi a València on hi ha hagut diverses víctimes mortals i desapareguts ha portat a l’actualitat el barri de Nou Campanar. Nou Campanar va ser un dels símbols màxims de la nova València que Rita Barberà i Francisco Camps pretenien construir a còpia de grans espectacles, especulació i una corrupció generalitzada. I, igual que els seus inspiradors, va tenir un creixement espectacular seguit d’una caiguda fins al pou més profund. El foc, lamentablement, ha acabat enduent-se la darrera promoció urbanística del barri i la que es venia al preu més car.
El nom del barri, “Nou Campanar” implica que hi ha un vell Campanar, un poblet enmig d’allò que queda d’horta, que va passar a formar part de la ciutat el 1897, quan València va absorbir Campanar, Vilanova del Grau i el Poble Nou. Malgrat els anys que han passat, Campanar continua essent un reducte de la forma de vida tradicional del país, enmig de la voràgine que ha capgirat València.
Com hom podia esperar, per a fer nàixer el Nou Campanar calia matar abans el vell Campanar. No la trama urbana, sinó la forma de vida dels habitants.
I això va passar als anys noranta, a final de la dècada. A la partida del Pouet hi vivien i hi treballaven una trentena de famílies que conreaven els camps limítrofs amb la ciutat. Estaven en unes alqueries de gran valor històric i patrimonial que avui pràcticament han desaparegut. Concretament, va ser l’any 1996 que un grup de constructors va presentar a l’Ajuntament de València dos plans urbanístics que havien de ser l’arrancada de la bogeria.
L’ajuntament, amb Rita Barberà al capdavant, s’entusiasmà amb la idea. En aquell temps Barberà, que havia arribat cinc anys abans a la batllia, professava una furiosa estima per batejar coses noves: el nou Orriols, el nou Campanar. La València que volia havia de ser plena de novetats, com més espectaculars millors, i Nou Campanar li va oferir una oportunitat única.
Mentre els promotors arrasaven l’horta amb les expropiacions afavorides per l’ajuntament, els veïns fundaven un moviment, “Salvem el Pouet”, que mantenia l’esperança i que expandia per tota la ciutat la crítica al nou model urbanístic que es volia imposar. Però al tombant del mil·lenni bona part d’allò que havia de ser el barri ja s’havia construït, el Bioparc es quedava les alqueries –amb les quals no ha fet res– i es començava a preparar la gran operació que havia de servir per a crear la “nova centralitat” que els grans constructors volien per al barri. I a València, posats a promocionar centralitat, res com les Falles.
L’any 2002 els mateixos promotors urbanístics van fundar la falla oficialment anomenada “Pediatre Jorge Comin-Serra Calderona”, però que tot València coneixeria per “Falla Nou Campanar“. El 2004, amb un pressupost que cap altra comissió fallera no podia ni somiar, van passar a competir en la secció especial i entre el 2004 i el 2009 va guanyar cada any, consecutivament, el premi més important de la ciutat. Darrere de la comissió, que era un reclam perfecte per a les operacions immobiliàries, hi havia el promotor Juan Armiñana.
Campanar és lluny del centre de la ciutat, però ben comunicat amb metro i autobús, i Armiñana estava convençut que la falla era una operació d’imatge perfecta: per visitar-la calia visitar el barri. Durant sis anys, de fet, centenars de milers de persones van anar a veure aquell monument que desafiava tot allò que s’havia fet abans. Fins al punt que la falla creada per Pere Santaulària l’any 2008 és la més gran que s’ha plantat mai i –segons els experts– que es plantarà mai. El cost era prohibitiu aleshores i ho és encara més ara.
Especialment si tenim en compte que aquell any, just aquell any, va esclatar la bombolla immobiliària i l’alegria dels anys anteriors, la gosadia i les carteres dels promotors que la finançaven es van acabar.
La falla ja no va ser mai més allò que havia estat i va arribar a desaparèixer. El 2011 Armiñana no va poder superar un concurs de creditors de la seua empresa. El 2013 va abandonar la falla. I el 2016 la comissió va desaparèixer oficialment. Tota aquella pompa i sumptuositat de nou-ric que tant criticaven les falles tradicionals va passar a millor vida i Nou Campanar va perdre un dels grans atractius.
Juan Armiñana havia arribat a construir 1.500 habitatges a Nou Campanar, però no va poder resistir els deutes acumulats de més de cent milions d’euros. En algunes de les seues torres de vuitanta apartaments, no n’hi havia ni deu ocupats i venuts, cosa que originava tota mena de problemes de seguretat.
Però no són seues les torres que han cremat ara, segurament pel fet de ser revestides de poliuretà com a aïllant. Però sí que van ser exactament les darreres de totes a ser construïdes a Nou Campanar, l’any 2005.
Amb quinze plantes d’alçada i espais comunitaris, la promotora Fbex va intentar de comercialitzar-les com a habitatges de luxe a uns preus desorbitats. Els habitatges de tres dormitoris a la zona es compraven per 360.000 euros, però Fbex va provar de vendre’ls per 600.000. L’any 2010 Fbex va entrar també en un concurs de creditors pels 640 milions d’euros de deute que tenia i les finques van anar a parar a Banesto, que havia finançat l’operació, en canvi del deute contret i en vista que no aconseguien de vendre-les.
I ara, amb un dissortat accident, terrible, del somni d’aquell barri nou, faraònic, que havia de ser l’enveja de tots i el símbol de la nova València del PP, n’han quedat, literalment, les cendres. Literals en el cas de les finques afectades, però simbòliques també per tot allò que la marca Nou Campanar havia volgut representar.
El revestiment de poliuretà, clau de la propagació tan ràpida de l’incendi
