10.03.2016 - 22:00
Em sembla pertinent de fer unes reflexions a partir de les notícies que aquestes setmanes afecten la Franja. Les notícies: que ja no hem de ‘patir’ el LAPAO (mai no havia escrit l’acrònim) i es restituirà la llei de llengües anterior, la del 2009; que continuen, des de l’Aragó, bregant perquè es ‘retornin’ les obres d’art religiós del Museu Diocesà i Comarcal provinents de les parròquies de la Franja. I ara l’últim capítol: s’ha arribat a un acord perquè tornin al monestir de Vilanova de Sixena obres regentades pel MNAC… I, tornant a la llengua, un estudi del sociolingüista Natxo Sorolla ens anuncia temps crítics per a la transmissió generacional de la llengua catalana a la Franja; sobretot, puntualitza, al Baix Cinca, on viuen més de la meitat dels franjolins. És a punt de trencar-se, doncs, l’afirmació que som la part dels Països Catalans amb més percentatge de parlants.
Em centro en l’afer de Sixena, en la trobada de la setmana passada del conseller de Cultura, Santi Vila, amb la seva homòloga del govern d’Aragó, en què van acordar el ‘retorn’ d’obres al monestir de Santa Maria de Vilanova de Sixena; obres que es van salvar en circumstàncies difícils, per la guerra del 36, amb l’actuació extraordinària de l’historiador Josep Gudiol, que va fer traslladar les pintures murals a Catalunya; o bé les obres que es van adquirir als anys vuitanta, quan es va atendre l’oferta de les últimes monges estadants al monestir. Tot plegat ha motivat insults contra els catalans per part de l’alcalde actual de Vilanova de Sixena i floretes de Lambán, el president de l’Aragó, que en una carta al president Mas li havia cantat que tot plegat –Sixena i el litigi dels béns del bisbat de Lleida– era una ‘afrenta a la dignidad y el respeto que merece el pueblo aragonés por parte de la Generalitat de Cataluña’.
Al meu entendre, decantar-se per aquesta via –el conseller Vila ho argumenta amb allò de l’acord entre administracions que vetllen pels administrats…– és donar la raó a la desraó que esgrimeixen a l’Aragó des de sempre, és a dir, des del 1996, quan amb la segregació de les parròquies van aplicar el sil·logisme que, en passar unes parròquies que (només) feia mil anys que formaven part del bisbat de Lleida al bisbat acabat d’estrenar de Barbastre-Montsó, calia que tot allò que era de les parròquies passés –ells diuen sense vergonya que se’ls ‘torni’– a Barbastre, a ca Josemaria Escrivà. Un sil·logisme semblant al que hem hagut de suportar històricament: com que les comarques de la Franja són d’administració aragonesa, doncs, som aragonesos i no som catalans, encara que parlem català, encara que siguem la prolongació natural del territori del Principat, encara que hi compartim història, tradicions, costums, festes i tot allò que conforma la nostra personalitat col·lectiva; personalitat que, val a dir, ens prenen a poc a poc.
A la Franja, avui, hi és tan fràgil la catalanitat que no ens podem permetre de perdre gaires més llençols. Per això decisions com la del conseller Vila en relació amb el ‘retorn’ de material de Sixena ens preocupen i ens han de posar en estat d’alerta. Avui, allò que es va salvar de Sixena; demà obres del Museu Comarcal i Diocesà de Lleida per a complir el sil·logisme… I la Franja cada dia més prima i més lluny.
Francesc Ricart, coordinador del Casal Jaume I de la Franja
