17.06.2020 - 21:50
Que no en faré la llista amb voluntat exhaustiva, que el propòsit ultrapassaria de llarg l’espai i l’abast d’aquest escrit, que prenguem-nos-ho, si us plau, com un apunt o pinzellada i espero no deixar-me’n cap de grossa. De notícies que es pasten i que es couen i que es tomben i que es giren a Espanya, vull dir. Les coses que omplen diaris, informatius i xarxes i tertúlies. ‘Coses’: és que no sabria pas com etiquetar-ho.
Hi ha la qüestió tan interessant, tan de fons, sobre l’aristocràcia i el terrorisme i l’aristocràcia del terrorisme que els va ocupar debats oficials durant dies, que si tu pim i que si tu pam i tot amb el nivell que atorga a les coses les mandíbules dels inefables portaveus de torn. Que per això, per a fer el dòberman, els deuen haver triats. I que s’hi apliquen: ben segur que a hores d’ara els uns o els altres ja tenen al seu currículum de micròfon alguna nova perla de nivell.
Hi ha les edificants discussions sobre com encarar la crisi sanitària, que han fet voltes, i que encara en fan, sobre el grau de patriotisme o de traïdoria, sobre si els virus ‘entenen’ o no en territoris, sobre la unitat d’Espanya, al capdavall, que els és sempre la clau de volta de tot. De tot i per sobre de tot. I hi ha el 8 de març, també. El 8 de març amunt i el 8 de març avall. Sobretot el 8 de març. Hi ha el concurs de medalles i de banderotes i la increïble capacitat d’entrar, directament i sense despentinar-se, en la dimensió desconeguda quan un general guardiacivil, i no pas un general qualsevol sinó el cap del seu Estat Major, anunciava, en compareixença per la crisi de la covid-19, que un equip d’especialistes havia aconseguit d’imputar (ho tradueixo del castellà original) ‘un delicte de furt a dos individus perquè s’havien apropiat indegudament de més de trenta quilos de taronges i llimones, que foren tornades, gràcies a déu, al seu amo’.
D’això parlen, al bell mig de la crisi: de trenta quilos de taronges. I llimones. Tothom salvat. Gràcies a déu.
Sí, passa sovint, que semblen impossibles, un meme o caricatura, i has de cercar la notícia quinze vegades per comprovar que no sigui acudit: el guardiacivil de les taronges o un arquebisbe que predica que la pandèmia és obra del dimoni (i que els perversos científics preparen la vacuna amb restes d’infants avortats per dones encara més perverses: aquest personatge viu en una pel·li gore de sèrie B); un ex-ministre de l’Interior que sap que el dimoni vol destruir Espanya, i d’aquí tot; un president d’universitat catòlica que declara que la covid-19 és obra dels esclaus de Satanàs que volen dominar el món… No sé si me’n deixo cap. En fi, més enllà de les obsessions satàniques de personatges més o menys estrafolaris, més o menys extemporanis, hi ha el fet que això (això!) acabi farcint el debat.
I hi ha la immensíssima purulència dels GAL, que ara torna a saltar a la palestra amb l’informe de la CIA que explica allò que tothom ja sabia sense que hagués tingut mai conseqüències: que Felipe González i tal (és a dir: que l’estat terrorista i tal). I hi ha el partit que ara representa la ultraultradreta espanyolista i que brama contra les dones i contra els catalans i contra els estrangers pobres i contra els gais i contra etcètera, i que creix i s’instal·la entre els membres de la policia espanyola i els militars i els guardiacivils i els funcionaris de presons i hi esventa les seves proclames demofòbiques. I com hi ha això hi ha també la ministra de Defensa espanyola repetint, ara sí, ara també, que no hi ha perill de cop d’estat. Que és el típic desmentiment que han de fer cada sis mesos els ministres del ram dels estats democràtics del món: ‘No hi ha cap risc d’insubordinació a la Guàrdia Civil’, declarava Margarita Robles ara fa cosa de quinze dies. Tot ben tranquil·litzador. I encara més normal si pensem que l’entrevista es feia per a parlar de la crisi coronavírica. I que el titular era aquest sospitós ‘tot està sota control’ (la frase que se sol sentir abans del daltabaix) en el món uniformat.
Quan deien allò de l’Spain is different devien voler fer una gracieta de propaganda turística, però la van ben encertar.
I ja està, que no en volia fer la llista i que ja l’he allargada massa. Perquè la qüestió és que mentre l’estat espanyol potineja en temes tan edificants, una mica més enllà Europa es qüestiona, jo què sé, quin paper ha de tenir en la pugna del 5G entre la Xina i els EUA o com es proposen els fons de reconstrucció post-coronavirus, si seran part en forma de crèdit, part a fons perdut i quina part i com, mutualització del deute, reactivació de la indústria. Res, bagatel·les.
Que Espanya visqui embambada en les seves misèries mentre el món rodola no és pas cap novetat. La pregunta que ens hauríem de fer, potser, és què fem nosaltres. Què passa aquí, vull dir. Què ens ocupa el temps i el pensament? De què parlem? De què i en quin to. I si és que la dinàmica espanyola, polsosa i amarcianada, se’ns ha endut definitivament. Si resulta que també passem el temps abstrets en una sínia absurda (que si l’un ha piulat cul d’olla, que si l’altre més, que si dimoni) i bandegem les coses que ens haurien d’importar. Potser així s’explicaria, posem per cas, que tanqui una planta com la Nissan i sembli ben bé que ens ha agafat de sorpresa. Com si estiguéssim atrafegats en la cridòria de borumballa. En el contingut de baixa estofa. I en el to que el defineix.
I és que, si ens despistem, pot ser que al remat no solament no ens distingirem del soroll espanyol, sinó que ens hi quedarem enfangats. Espanyolitzats.
